Comarca de Catalunya: 579,66 km², 36.028 hab (2017), densitat: 62,15 h/km², capital: Tàrrega

Consta de 20 municipis: Agramunt – Anglesola – Belianes – Bellpuig – Castellserà – Ciutadilla – la Fuliola – Guimerà – Maldà – Nalec – els Omells de na Gaià – Ossó de Sió – Preixana – Puigverd d’Agramunt – Sant Martí de Riucorb – Tàrrega – Tornabous – Vallbona de les Monges – Verdú – Vilagrassa

Situada entre el Pla d’Urgell (oest), la Noguera (nord i nord-oest), la Segarra (est i nord-est), la Conca de Barberà (sud-est) i les Garrigues (sud-oest).

GEOGRAFIA FÍSICA.- Agrupa una sèrie de contrades de característiques morfològiques diverses: el nucli bàsic es constituït per la plana compresa entre la serra d’Almenara i el riu Corb, al centre de la qual es troba situada Tàrrega; és una superfície inclinada cap a l’oest i dividida en dos replans, el més alt a l’est de Tàrrega, de 350 a 400 m de trets segarrencs, solcat per amples valls de fons pla (Ondara, Cercavins), i un altre de més baix i horitzontal (altitud mitjana, 300 m), que a causa de l’erosió presenta una sèrie de turons estrets i allargats. Al nord d’aquesta plana s’estén la serra d’Almenara (459 m), que és un anticlinal orientat en direcció oest-est, i una part de la ribera del Sió, que forma una ampla vall a l’entorn d’Agramunt. Al sud, el riu Corb limita la plana central i forma un ampli solc rectilini revestit d’al·luvions i enfonsat de 60 a 80 m. Més al sud s’aixeca la serra del Tallat (803 m), que contrasta amb l’horitzontalitat de la resta de la comarca.

El clima presenta característiques continentals, amb temperatures elevades a l’estiu (30ºC de màxima mitjana al juliol) i baixes de l’hivern (0ºC de mínima mitjana el gener i el febrer) i una gran oscil·lació tèrmica anual (de l’ordre dels 20ºC); les precipitacions són escasses (435 mm anuals) i espaiades (78 dies de precipitació de mitjana), amb irregularitats interanuals remarcables i un règim amb màxim primaveral i mínim estiuenc acusat, però curt.

La vegetació natural hi és escassa i ha estat destruïda per l’home, interessat en l’establiment de camps de conreu; les formacions boscoses sols tenen una certa importància als sectors muntanyosos marginals. Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del Segre, riu al qual aflueixen el Sió, l’Ondara i el Corb, que la travessen en direcció est-oest; són rius d’escàs cabal i règim irregular.

POBLACIÓ.- La població creixé durant la segona meitat del segle XIX i els dos primers decennis del segle XX, i es mantingué pràcticament estacionària fins al 1950, en què inicià una lleugera davallada; es concentra al sector occidental de la comarca, on l’aprofitament de les aigües derivades del canal d’Urgell permet el regadiu. Per contra, hi ha un procés de despoblament continu de la zona de conreus de secà, a tocar de la Conca de Barberà i les Garrigues. Predomina el poblament concentrat; l’any 1996, dels 20 municipis que formen la comarca, 14 no assolien els 1.000 h i únicament tres superaven els 3.000 h (Agramunt, Bellpuig d’Urgell i Tàrrega).

ECONOMIA.- L’economia s’ha basat tradicionalment en el sector primari i sobretot en l’agricultura. Predominen els conreus de secà (ocupen el 74% de la superfície total conreada) sobre els de regadiu; els més estesos són els de cereals, i subsidiàriament, els de vinya, olivera i ametller, als sectors de secà, i els de cereals, seguits dels fruiters, al regadiu. El sector ramader ha experimentat una forta puixança en passar de formes d’explotació familiar a una explotació integrada; prenen importància els subsectors dedicats al bestiar porcí i oví, a més de les granges d’aviram. La indústria, molt escassa, es localitza a Verdú (terrisseria), Agramunt (alimentària, paperera i fabricació de maquinària agrícola) i Tàrrega (farineres, obtenció i refinat de l’oli, destil·leries i maquinària agrícola). Des del punt de vista comercial, la influència de la ciutat de Tàrrega s’estén més enllà dels límits comarcals, atenyent sectors del Pla d’Urgell i la Noguera.

HISTÓRIA.- L’evolució de l’Urgell durant la prehistòria i l’edat antiga és semblant a la de les comarques veïnes de la planta occidental de Catalunya (el Segrià i el sud de la Noguera). Els documents són molt escassos abans de la fi de l’edat del bronze, mentre que a partir de l’època hallstàttica el poblament és intens, i sovint els poblats ibèrics continuen els d’aquest període. Els poblats ibèrics, documentats entre els segles V-IV aC, apareixen a tota la comarca; cal destacar-ne els del molí d’Espígol, a Tornabous, i del tossal del Mor, a Tàrrega, però en general són molt petits. Devien pertànyer al grup dels ilergets, i uns foren abandonats a la primeria de la romanització (segle II aC), mentre que d’altres continuaren. D’ençà de l’època romana imperial la comarca és poblada per moltes vil·les, que demostren una colonització agrícola intensa (no manquen a cap terme municipal), i algunes, com la de Vilagrassa, eren construïdes amb sumptuositat (mosaics policroms, etc.). Bé que algunes sofriren la crisi del segle III dC, el panorama demogràfic i econòmic durant el Baix Imperi indica que la vitalitat es mantingué. No hi havia a la comarca cap ciutat romana, fet que es pot explicar per la proximitat dels nuclis urbans d’Ilerda (Lleida) i Iesso (Guissona).

El territori que forma l’Urgell inclou una part del sector oriental del pla d’Urgell, que la conquesta cristiana repartí entre els comtats d’Urgell i, també, de Cerdanya (dins la marca de Berga, que arribava fins a Altet), tots dos eclesiàsticament dependents de la diòcesi d’Urgell, que correspon al sector pertanyent a la ribera de Sió, i el d’Osona–Barcelona (dins l’anomenat comtat de Manresa), eclesiàsticament de la diòcesi de Vic (des del segle XVI, de Solsona), que correspon al sector pertanyent a les valls del riu d’Ondara, el Cercavins i el riu Corb. La vall del riu Corb passà el 1154 a la diòcesi de Tarragona. La divisió en vegueries, que es concretà als segles XII i XIII, però que anà modificant-se fins a la fi del segle XVII, acabà apartant-se, en aquest sector, de les antigues divisòries comtals i diocesanes, a diferència de la major part del Principat; la vall del riu Corb, en aquest sector, fou dividida, seguint el curs del riu, entre les vegueries de Tàrrega, al nord, i de Montblanc, al sud. La vegueria de Tàrrega, per tant, tal com apareix a la fi del segle XVII, no solament incloïa l’extrem occidental de l’antic comtat i de la diòcesi d’Osona, sinó que incloïa llocs de la diòcesi de Tarragona, al sud, i de la diòcesi i comtat d’Urgell, al nord. Tot el sector septentrional de la comarca que havia pertangut a la vegueria d’Urgell acabà esdevenint el nucli d’una nova vegueria d’Agramunt. Anglesola i Montornès de Segarra, en canvi, restaren incloses a la vegueria de Cervera.

El 1716, amb la Nova Planta, la vegueria d’Agramunt fou agregada al nou corregiment de Cervera, la de Tàrrega al de Lleida i la de Montblanc al de Tarragona. No fou fins el 1833, amb la divisió provincial, que, en fixar-se el límit entre les províncies de Lleida i Tarragona, s’establí el límit meridional actual de la comarca. La divisió en partits judicials del 1834 atribuí Tàrrega i gran part de la comarca al partit de Cervera, Belianes al de Lleida (fins a la creació del de les Borges Blanques el 1910), i d’altres al de Balaguer. La divisió territorial del 1936 configurà la comarca d’acord amb la influència econòmica de Tàrrega i li restituí la capitalitat administrativa. La creació de la nova comarca del Pla d’Urgell el 1988 representà que Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d’Urgell, Vila-sana i Vilanova de Bellpuig se segreguessin de la comarca de l’Urgell. L’any 1990, una nova modificació de la divisió comarcal de Catalunya també afectà la comarca i féu que Montornès se segregués de l’Urgell i s’agregués a la Segarra.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme