(Tortosa, Baix Ebre, segle XV – Barcelona, 18 maig 1513)
Metge. Professor de l’Estudi General de Medicina de Barcelona. Inicià l’ensenyament lliure de cirurgia (1490), en competència amb l’estudi oficial.
Va publicar un llibre en català, adaptació del de Guy de Cahuliac: Lectura feta per lo reverent mestre en medicina Antoni Amiguet sobre lo tractat del Rev. Mestre Guidó lo qual tracta de apostemas en general (1501).
(Tortosa, Baix Ebre, 1830 – Barcelona, 1879)
Comediògraf i poeta. Germà d’Antoni. Formà part de la bohèmia romàntica barcelonina i no es preocupà de donar continuïtat a la seva obra literària.
Col·laborà esporàdicament a “Un tros de paper”, i Valentí Almirall li finança una revista que tingué curta vida: “El gandul”.
Com a comediògraf escriví dues peces de crítica de costums: Un mirall per les pubilles (1870) i Lo gandul (1872). En aquesta darrera plantejà un diluït enfrontament entre amo i obrer, i hom troba en el seu protagonista el reflex de l’autor.
Com a poeta i prosista satíric publicà el recull Llampecs entre tenebres (1872?).
(Tortosa, Baix Ebre, 17 abril 1828 – Barcelona, 15 gener 1880)
Novel·lista, dramaturg i periodista en castellà. Germà de Carles. Utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Estudis inacabats de dret.
A Madrid fundà el periòdic democràtic “El Pueblo”, i a Barcelona fou redactor de “La Discusión” i “El Estado Catalán”. Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia.
Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador, 1861?, etc) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869, etc).
(Tortosa, Baix Ebre, vers 1480 – València ?, vers 1555)
Militar. Estigué al servei de Ferran II el Catòlic i de Carles I de Catalunya i prengué part a les campanyes italianes d’aquest rei.
El 1525, a Pavia, ell personalment feu presoner Francesc I de França.
Posteriorment destacà a la campanya de Tunis (1535), on fou armat cavaller.
(Tortosa, Baix Ebre, 1537 – el Qsar el Kebîr, Marroc, 4 agost 1578)
Militar i poeta en castellà. Germà de Cosme.
Escriví, entre altres obres, els opuscles Del Santísimo Sacramento, De amor platónico i Epístolas de Ovidio, així com una sèrie de poemes que foren publicats en edició pòstuma, a Madrid, l’any 1593.
Per ordre del rei Felip II acompanyà el rei Sebastià de Portugal a la seva dissortada expedició a Àfrica. Morí a la desastrosa batalla del Qsar el Kebir.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – Florència, Itàlia, segle XVI)
Escriptor. Germà de Francesc. Publicà un discurs de prosa didàctica en italià. imprès el 1556 a Florència, on residí i treballà al servei del gran duc Francesc de Mèdicis.
També escriví un recull de poesies en castellà, dedicades a evocar la tràgica sort del seu germà.
(Tortosa, Baix Ebre, 30 gener 1747 – Monterrey, Mèxic, 11 març 1802)
Militar. Fill de família benestant, partí cap a Mèxic (1767) per participar en la submissió de les tribus indígenes.
Destinat a Nootka (1790), Canada, per fundar un establiment espanyol, afavorí les relacions amb els natius, col·laborà en la confecció d’un vocabulari indígena, creà un hort experimental i construí un fortí.
La ciutat de Port Alberni, a l’illa de Vancouver, li ret homenatge.
(Tortosa, Baix Ebre, 1059 – 1130)
Historiador i poeta. Deixeble d’Ibn Hazm, escriví en àrab un tractat d’educació de prínceps titulat Sirag al-mulük (“Llanterna dels prínceps“).
(Tortosa, Baix Ebre, 1582 – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 setembre 1623)
“el Rector de Vallfogona” Escriptor. Estudià a l’Estudi General de Lleida i començà, més tard, la carrera eclesiàstica; fou ordenat l’any 1606.
Predicà el 1621 a la catedral de Girona un sermó amb motiu de les exèquies de Felip III, i l’any següent es pot datar el viatge que féu a Madrid on, a la cort, va posar-se en contacte amb els escriptors castellans del seu temps.
Personatge envoltat de llegenda (com la seva mort per emmetzinament), li han estat atribuïdes obres apòcrifes que han creat dubtes.
Les seves poesies restaren disperses i no s’imprimiren fins l’any 1703, quan l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona publicà el llibre La armonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l’Atlant del cel poètic, lo Doctor Vicent Garcia.
Conreà els gèneres poètics propis dels escriptors castellans del segle XVII, va escriure sonets i dècimes, i va introduir el romanç castellà a la literatura catalana. Utilitzà els temes mitològics, als quals donà un sentit irònic, adoptant davant els tòpics literaris una actitud burlesca. La seva obra poètica es basa en l’actitud de versificar en un estil elegant i retòric, pròpiament barroc, a l’estil dels escriptors castellans.
Sobresurten en la seva obra les poesies Desengany del món, A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana i les letrillas a l’estil de Góngora. És també autor de La comèdia de Santa Bàrbara, escrita amb un cert barroquisme pròpies de les comèdies al·legòriques de l’escena castellana i estrenada el 1617.
Popularment la seva llegenda, més que la seva obra, ha perdurat fins avui.
(Tortosa, Baix Ebre, 27 desembre 1806 – Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 maig 1877)
Militar carlí i primer comte de Morella. Destinat al sacerdoci per la seva família, deixà el seminari per unir-se als partidaris del pretendent Carles V de Borbó al Maestrat (1833) durant la primera guerra carlina. Aviat entrà en contacte amb Manuel Carnicer, cap de les partides del Baix Aragó, i, en morir aquest, el 1835, fou cap de les forces carlistes d’Aragó, el Maestrat i la zona de Tortosa. Fortificà la vila de Cantavella i hi establí el seu quarter general, amb administració rudimentària i dipòsit de l’exèrcit.
Executada la seva mare Maria Grinyó pels liberals (1836), prengué fortes represàlies (fou popularment conegut per el tigre del Maestrat) i mantingué el domini al Maestrat. Cap al 1838 arribà al punt culminant del seu poder: ocupava la província de Terol, gairebé tota la de Castelló, part de les de Tarragona, Saragossa, València, Conca i Guadalajara, i alguns sectors d’Alacant, Múrcia i Albacete. Les seves forces, ben organitzades, formaven un veritable exèrcit, amb vint mil homes d’infanteria i vuit-cents de cavalleria.
No va acceptar el Conveni de Bergara (agost 1839) i continuà la guerra. Espartero dirigí l’atac final contra Cabrera, el qual emmalaltí inoportunament. Passà a la Catalunya Vella i després, considerant inútil la resistència, passà a França (1840). Tornà per dirigir la segona guerra carlina (1848-49), però després d’alguna petita victòria, hagué d’anar-se’n altra vegada a França.
Un any més tard es casava, a Londres, amb Marianne Catherine Richards, rica propietària anglesa, i s’hi establí. Amb el temps, anà evolucionant cap a un liberalisme moderat. Quan el pretendent Carles VII de Borbó volgué iniciar una nova guerra, entrà en contacte amb Cabrera, però aquest acabà refusant i es decidí a reconèixer Alfons XII de Borbó com a rei (1875).
Dades dels Països Catalans 