Arxiu d'etiquetes: teòrics/ques d’art

Pirozzini i Martí, Carles

(Barcelona, 17 agost 1852 – 1938)

Escriptor i promotor d’art. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts. Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).

Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.

Pijoan i Soteras, Josep

(Barcelona, 22 agost 1881 – Lausana, Suïssa, 16 juny 1963)

Historiador, poeta, assagista i tractadista d’art. Acabats els estudis d’arquitectura, aviat col·laborà, sobre els temes que havien d’ésser la seva especialitat, en les publicacions “Pèl & Ploma” i “Catalunya”. El 1905 publicà el llibre de poemes El Cançoner. Intervingué en la creació de l’Academia Española de Roma i fou un dels fundadors, sota la iniciativa de Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Era membre de la Junta de Museus de Barcelona i participà en l’organització dels Estudis Universitaris Catalans. Va ésser un dels primers a revalorar el romànic català, l’estudi sobre el qual titulat Les pintures murals catalanes forma part del Monumenta Cataloniae.

D’Itàlia, on treballava en un moment donat sobre temes d’art i on, a Roma, havia descobert el Llibre de Sancta Maria de Ramon Llull, que estudià i publicà, anà a Toronto (Canadà), on es dedicà a l’arquitectura i a empreses de construcció. Posteriorment passà al Pomona College, de Los Angeles (EUA), on fou professor d’història universal i història de l’art. A Ginebra formà part de la Secció d’Assumptes Culturals de la Societat de Nacions.

A més de nombroses conferències fetes en moltes institucions mundials de primer ordre, va escriure El meu don Joan Maragall, Mi don Francisco Giner i grans obres de síntesi, com Historia del Arte (3 volums), Historia del Mundo (5 volums) i Summa Artis (el vintè volum quedà inacabat). Són també nombrosos els articles escrits sobre arqueologia i arquitectura.

Milà i Fontanals, Pau

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 26 desembre 1810 – Barcelona, 1883)

Pintor i teòric de l’art. Germà de Manuel. Es formà a l’Escola de Llotja, de Barcelona.

Pensionat per la Junta de Comerç, romangué a Roma del 1832 al 1840, on fou influït per les idees plàstiques d’Overbeck i els natzarens, les quals difongué en conferències a l’Ateneu Català i en la càtedra de teoria, composició i història de les belles arts, quan hagué retornat a Barcelona.

Representant en aquesta ciutat del moviment natzarè, juntament amb Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter i Pelegrí Clavé, tanmateix l’obra pictòrica pròpia és molt escassa, bé que influïda, principalment, pels italians del tres-cents. La seva importància rau en el fet d’haver-se oposat al fred neoclassicisme i d’haver fonamentat el romanticisme d’exaltació cristiana.

Lluità acarnissadament contra la destrucció sistemàtica, iniciada a mitjan segle XIX, de tots els vestigis medievals. Impulsà la vidrieria artística i escriví una Estética infantil, entre altres obres que difongueren les seves idees.

Marí i Muñoz, Antoni

(Eivissa, Eivissa, 20 setembre 1944 – )

Escriptor i teòric de l’art. Interessat per l’estètica, ha investigat les idees literàries, artístiques i musicals dels s XVIII i XIX.

Autor dels reculls poètics: Variacions sobre un tema romàntic: “Ombra i llum” (1978, en col·laboració amb F. Parcerisas), El preludi (1979), Un viatge d’hivern (1989, premi de la Crítica) i El desert (1997); narracions El vas de plata i altres llibres de misericòrdia (1991), i novel·les El camí de Vincennes (1995, premi Prudenci Bertrana), així com diversos assaigs sobre la teoria de l’art La voluntat expressiva (1990) i Formes de l’individualisme (1994).

Director de la col·lecció de poesia “Marginales” de Tusquets, ha publicat també una antologia del romanticisme alemany El entusiasmo y la quitud (1979). Professor de la teoria de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aragay i Blanchar, Josep

(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)

Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.

Fou responsable de la direcció plàstica de l'”Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.

Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.

Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.