(Sicília, segle XIV – segle XVI)
Comtat amb centre a Agosta (actual Augusta), creat el 1336 per Frederic II de Sicília per beneficiar Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó.
Després de tenir-lo el fill i el nét d’aquest, passà a la corona l’any 1407 arran de la commutació que es féu amb el comtat de Caltanissetta.
(Catània, Itàlia, 1374 – 1409)
Segona amistançada de Martí I el Jove. Li donà una filla, anomenada Violant.
Aquest fou duta a Barcelona, en 1403, per ser educada a cura de Martí I l’Humà, avi de la criatura.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – Castella, 1428)
Filla natural de Martí el Jove i de la siciliana Agatuccia de Pesci, de Catània.
El 1403, amb el seu germà natural Frederic, futur comte de Luna, fou duta a Catalunya per criar-se a cura del seu avi el rei Martí l’Humà, el qual professà als infants un afecte molt viu.
A la mort del seu pare a Sardenya (1409), fou vivament recomanada a l’avi perquè vetllés per ella.
(Palerm, Sicília, 30 març 1282)
Revolta popular contra la dominació angevina i que va comportar l’expulsió dels Anjou i l’inici de la conquesta catalana de l’illa.
Pere II de Catalunya-Aragó mantenia aspiracions al tron sicilià per raó de la seva muller Constança, filla del rei Manfred, per això, aprofitant que hi havia un gran descontentament amb Carles d’Anjou (I de Napòls) i després de la gran matança d’angevins a Palerm, la revolta s’estengué per tota l’illa.
Pere II va prometre que respectaria les lleis i els privilegis de Sicília, i el cos expedicionari catalano-aragonès desembarcà a Tràpena i el 4 de setembre de 1282 va entrar a Palerm, on Pere i Constança foren coronats com a reis de l’illa mentre Carles d’Anjou retirava el setge a Messina.
L’annexió de Sicília va ser un fet consumat, però la guerra contra els angevins va continuar durant molt de temps.
(Sicília, Itàlia, segle XV – )
Jurisdicció senyorial, concedida el 1437 a Simó de Montcada, fill il·legítim de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta.
Per mort de la seva néta, Damiata de Montcada, passà als Barrese, barons de Militello.
(Sicília, Itàlia, 1285 – 1714)
Període en que l’illa estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.
Després de la campanya de Sicília (1282-85), Pere II el Gran va nomenat governadora de l’illa la seva esposa Constança i com a successor el seu segon fill, Jaume I de Sicília. Aquest, d’acord amb el seu germà Alfons III, va dur a terme una política comercial i colonitzadora ambiciosa que es va concretar en el vassallatge de Tunis i les estretes relacions amb Granada i Egipte.
La coronació pel papa de Carles el Coix, successor de Carles d’Anjou, com a rei de Sicília (1289), va fer inevitable la lluita oberta entre les cases de Catalunya-Aragó i d’Anjou. Quan Jaume de Sicília va ésser coronat rei de la corona catalano-aragonesa (Jaume II) deixà el seu germà Frederic com a lloctinent de l’illa.
El tractat d’Anagni (1295), pel qual Jaume II cedí l’illa als Anjou, no va ésser acceptat ni pels sicilians ni per Frederic, que fou coronat rei de Sicília i s’encarà amb èxit al seu germà Jaume II, el qual, obligat pels seus compromisos amb el papa, va enviar dues expedicions contra ell.
Per la pau de Caltabellota (1302) es va reconèixer el domini vitalici de Frederic sobre Sicília, que havia de passar als Anjou a la seva mort. Aquesta pau va permetre a Frederic de llicenciar els almogàvers que van emprendre l’expedició a Orient; aquesta expedició va tenir com a resultat la creació dels ducats d’Atenes i Neopàtria sota el senyoriu dels reis de Sicília.
Contràriament al que s’havia estipulat en la pau de Caltabellota, a la mort de Frederic (1337) la corona siciliana va passar als seus descendents, que la van conservar en lluita constant amb els Anjou, aliats eventualment amb part de la noblesa de l’illa.
La reincorporació a la corona catalano-aragonesa s’inicià amb el matrimoni de Pere III el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. El fill de Pere, Martí, assumí la corona siciliana a la mort sense descendència legítima del seu propi fill, Martí el Jove, el qual havia heretat els drets al tron de la seva àvia Elionor i els de la seva esposa, la reina Maria.
La unió de les corones de Catalunya-Aragó i Sicília en una mateixa persona va tenir per a Catalunya una importància immensa, perquè l’illa era el graner del Principat, especialment de la ciutat de Barcelona.
El 1442 es féu la unió de Nàpols i Sicília sota Alfons IV el Magnànim, que va convertir ambdós regnes en el centre polític de les seves possessions mediterrànies. El seu fill i successor Ferran no va saber mantenir la independència d’aquest regne, i Ferran el Catòlic va apoderar-se de Sicília i Nàpols.
Aquests territoris van romandre sota el domini de la corona espanyola fins al tractat d’Utrecht-Rastadt (1713-14), pel qual Sicília va passar a la casa de Savoia.
(Sicília, Itàlia, 1282 – 1285)
Gran expedició empresa per Pere II de Catalunya-Aragó. L’esclat de la revolta siciliana contra el domini angeví, coneguda per les Vespres Sicilianes, el 30 de març de 1282, donà ocasió d’intervenir a Pere II.
Cridat pels sicilians, que li oferiren la corona, Pere el Gran passà a Sicília a la darreria d’agost i obligà Carles I a evacuar l’illa. Roger de Lloria aconseguí després sobre els estols angevins algunes victòries navals, en una de les quals caigué presoner l’hereu de Carles I, Carles, príncep de Salern (1284).
Però la partida del rei Pere per acudir al desafiament de Bordeus, que havia concertat amb el seu rival Carles I (1283), interrompé la conquesta del territori peninsular del regne, que, amb Nàpols per capital, restà des de llavors separat de l’illa durant alguns segles.
Al Principat el rei Pere hagué de fer cara a la Croada contra Catalunya, que el papa, després d’excomunicar-lo per la seva intervenció a Sicília, llançà contra els seus regnes, dels quals l’havia desposseït; no pogué, doncs, tornar a l’illa, i poc després morí (1285).
(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Joan I l’havia nomenat entre els capitans de l’expedició reial a Sardenya que havia de restar suspesa.
Anà a servir a Sicília amb l’expedició de reforç que fou organitzada el 1393 per Bernat IV de Cabrera. Més tard ocupà el càrrec de portantveus del governador de Mallorca.
El 1396 fou un dels dos representants de l’efímer Braç de Cavallers que anaren a Sicília, formant part de la delegació solemne que visità el nou rei Martí, fins aleshores a l’illa, per tal que vingués a ocupar el tron que la mort de Joan I havia deixat vacant.
Restà a l’illa al servei de Martí el Jove, amb el títol de conseller reial.
(País Valencià, segle XV – vers 1495)
Noble. Fill de Sanç (II) Roís de Liori i de Centelles, de qui heretà el vescomtat de Gagliano (Sicília).
Amb un primer matrimoni, amb Beatriu de Montcada, a la qual vengué Riba-roja, foren pares de:
Gil (III) Roís de Liori i de Cervelló (País Valencià, segle XV – vers 1525) Noble. Fou avi d’:
Eiximèn Roís de Liori i de Pertusa (País Valencià, s XVI – 1617) Comprà la baronia d’Alcanalí i Mosquera, que vinculà, agnatíciament, amb facultat reial, el 1616. El seu fill fou:
Dídac Roís de Liori i Conchillos (País Valencià, segle XVII – 1663) Noble. El seu rebesnét fou:
Josep Rois de Liori i Izco (País Valencià, segle XVII – 1728) Vuitè baró d’Alcanalí. Fou l’iniciador de la segona línia de la baronia d’Alcanalí. Fou l’avi de:
Lluís (II) Roís de Liori i Salvador (País Valencià, segle XVIII – 1766) Setè baró d’Alcanalí i Mosquera. A la seva mort, sense fills mascles, el títol passà a la segona línia del llinatge. El seu nét fou Josep Ruiz de Lihory i Pardines.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Castellà de Licata, a Sicília (1295). Jaume II el requerí per tal que deixés el servei del rei Frederic després del tractat d’Anagni. Ell s’hi negà i li foren confiscats els béns a Catalunya. Frederic el féu comte de Garsiliato.
Es distingí a la batalla del cap Orlando (1299). Jaume II el nomenà castellà de Llorenç i Santa Línia i li concedí les rendes d’aquests llocs i les de Camarasa, Cubells i Montgai (1302).
Fou un dels signataris dels acords entre el rei i el comte Ermengol X d’Urgell (1307).
Formà part d’una expedició de reforç enviada a Sardenya durant la conquesta (1323-24).
Dades dels Països Catalans 