Arxiu d'etiquetes: Sicília

Sicília, influència catalana a -1285/1714-

435 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1285 – 1714)

Període en que l’illa estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.

Després de la campanya de Sicília (1282-85), Pere II el Gran va nomenat governadora de l’illa la seva esposa Constança i com a successor el seu segon fill, Jaume I de Sicília. Aquest, d’acord amb el seu germà Alfons III, va dur a terme una política comercial i colonitzadora ambiciosa que es va concretar en el vassallatge de Tunis i les estretes relacions amb Granada i Egipte.

La coronació pel papa de Carles el Coix, successor de Carles d’Anjou, com a rei de Sicília (1289), va fer inevitable la lluita oberta entre les cases de Catalunya-Aragó i d’Anjou. Quan Jaume de Sicília va ésser coronat rei de la corona catalano-aragonesa (Jaume II) deixà el seu germà Frederic com a lloctinent de l’illa.

El tractat d’Anagni (1295), pel qual Jaume II cedí l’illa als Anjou, no va ésser acceptat ni pels sicilians ni per Frederic, que fou coronat rei de Sicília i s’encarà amb èxit al seu germà Jaume II, el qual, obligat pels seus compromisos amb el papa, va enviar dues expedicions contra ell.

Per la pau de Caltabellota (1302) es va reconèixer el domini vitalici de Frederic sobre Sicília, que havia de passar als Anjou a la seva mort. Aquesta pau va permetre a Frederic de llicenciar els almogàvers que van emprendre l’expedició a Orient; aquesta expedició va tenir com a resultat la creació dels ducats d’Atenes i Neopàtria sota el senyoriu dels reis de Sicília.

Contràriament al que s’havia estipulat en la pau de Caltabellota, a la mort de Frederic (1337) la corona siciliana va passar als seus descendents, que la van conservar en lluita constant amb els Anjou, aliats eventualment amb part de la noblesa de l’illa.

La reincorporació a la corona catalano-aragonesa s’inicià amb el matrimoni de Pere III el Cerimoniós amb Elionor de Sicília. El fill de Pere, Martí, assumí la corona siciliana a la mort sense descendència legítima del seu propi fill, Martí el Jove, el qual havia heretat els drets al tron de la seva àvia Elionor i els de la seva esposa, la reina Maria.

La unió de les corones de Catalunya-Aragó i Sicília en una mateixa persona va tenir per a Catalunya una importància immensa, perquè l’illa era el graner del Principat, especialment de la ciutat de Barcelona.

El 1442 es féu la unió de Nàpols i Sicília sota Alfons IV el Magnànim, que va convertir ambdós regnes en el centre polític de les seves possessions mediterrànies. El seu fill i successor Ferran no va saber mantenir la independència d’aquest regne, i Ferran el Catòlic va apoderar-se de Sicília i Nàpols.

Aquests territoris van romandre sota el domini de la corona espanyola fins al tractat d’Utrecht-Rastadt (1713-14), pel qual Sicília va passar a la casa de Savoia.

Sicília, conquesta de -1282/85-

55 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1282 – 1285)

Gran expedició empresa per Pere II de Catalunya-Aragó. L’esclat de la revolta siciliana contra el domini angeví, coneguda per les Vespres Sicilianes, el 30 de març de 1282, donà ocasió d’intervenir a Pere II.

Cridat pels sicilians, que li oferiren la corona, Pere el Gran passà a Sicília a la darreria d’agost i obligà Carles I a evacuar l’illa. Roger de Lloria aconseguí després sobre els estols angevins algunes victòries navals, en una de les quals caigué presoner l’hereu de Carles I, Carles, príncep de Salern (1284).

Però la partida del rei Pere per acudir al desafiament de Bordeus, que havia concertat amb el seu rival Carles I (1283), interrompé la conquesta del territori peninsular del regne, que, amb Nàpols per capital, restà des de llavors separat de l’illa durant alguns segles.

Al Principat el rei Pere hagué de fer cara a la Croada contra Catalunya, que el papa, després d’excomunicar-lo per la seva intervenció a Sicília, llançà contra els seus regnes, dels quals l’havia desposseït; no pogué, doncs, tornar a l’illa, i poc després morí (1285).

Sagarriga, Francesc

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)

Cavaller. Joan I l’havia nomenat entre els capitans de l’expedició reial a Sardenya que havia de restar suspesa.

Anà a servir a Sicília amb l’expedició de reforç que fou organitzada el 1393 per Bernat IV de Cabrera. Més tard ocupà el càrrec de portantveus del governador de Mallorca.

El 1396 fou un dels dos representants de l’efímer Braç de Cavallers que anaren a Sicília, formant part de la delegació solemne que visità el nou rei Martí, fins aleshores a l’illa, per tal que vingués a ocupar el tron que la mort de Joan I havia deixat vacant.

Restà a l’illa al servei de Martí el Jove, amb el títol de conseller reial.

Roís de Liori i de Mur, Joan

1 Resposta

(País Valencià, segle XV – vers 1495)

Noble. Fill de Sanç (II) Roís de Liori i de Centelles, de qui heretà el vescomtat de Gagliano (Sicília).

Amb un primer matrimoni, amb Beatriu de Montcada, a la qual vengué Riba-roja, foren pares de:

  • Elisabet Roís de Liori i de Montcada  (País Valencià, segle XV – segle XVI)  Aportà les senyories de Seta i Travadell i les baronies de Betxí i Gorga, al seu marit, Alfons de Cardona (llurs descendents empraren alguna vegada el cognom de Roís de Liori).
  • Hipòlita Roís de Liori i de Montcada  (País Valencià, segle XV – segle XVI)  Fou baronessa de Riba-roja. Era casada amb Lluís de Requesens, comte de Palamós. En un segon matrimoni tingué per fill:

Gil (III) Roís de Liori i de Cervelló (País Valencià, segle XV – vers 1525)  Noble. Fou avi d’:

Eiximèn Roís de Liori i de Pertusa (País Valencià, s XVI – 1617)  Comprà la baronia d’Alcanalí i Mosquera, que vinculà, agnatíciament, amb facultat reial, el 1616. El seu fill fou:

Dídac Roís de Liori i Conchillos  (País Valencià, segle XVII – 1663)  Noble. El seu rebesnét fou:

Josep Rois de Liori i Izco (País Valencià, segle XVII – 1728)  Vuitè baró d’Alcanalí. Fou l’iniciador de la segona línia de la baronia d’Alcanalí. Fou l’avi de:

Lluís (II) Roís de Liori i Salvador (País Valencià, segle XVIII – 1766)  Setè baró d’Alcanalí i Mosquera. A la seva mort, sense fills mascles, el títol passà a la segona línia del llinatge. El seu nét fou Josep Ruiz de Lihory i Pardines.

Ribelles, Bernat Ramon de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Castellà de Licata, a Sicília (1295). Jaume II el requerí per tal que deixés el servei del rei Frederic després del tractat d’Anagni. Ell s’hi negà i li foren confiscats els béns a Catalunya. Frederic el féu comte de Garsiliato.

Es distingí a la batalla del cap Orlando (1299). Jaume II el nomenà castellà de Llorenç i Santa Línia i li concedí les rendes d’aquests llocs i les de Camarasa, Cubells i Montgai (1302).

Fou un dels signataris dels acords entre el rei i el comte Ermengol X d’Urgell (1307).

Formà part d’una expedició de reforç enviada a Sardenya durant la conquesta (1323-24).

Requesens i Tagliavia d’Aragona, Berenguer de

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1557)

Fill de Lluís Joan de Requesens i Pastor.

Cavaller de Sant Jaume i capità general de les galeres de Sicília. El 1551 anava amb l’estol d’Andrea Doria contra el corsari Dragut.

El 1560 defensà l’illa de Gerba contra els turcs i caigué presoner. Fou alliberat dos anys després.

Fou el pare de Francesc de Requesens i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Cavaller de Sant Jaume i capità general de les galeres de Sicília. Es casà amb Petrusa o Peronella de Peralta i Zornati, baronessa de San Giacomo. La branca s’extingí amb llur néta Isabel de Requesens.

Requesens i de Requesens, Antoni de

(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1638/39)

Fill de Josep de Requesens i de Ventimiglia.

Fou el primer príncep de Pantel·leria (1620), vicari general de Sicília, diputat d’aquest regne i pretor de Palerm.

El 1582 comprà la baronia de La Ferla als Spatafora i els la revengué el 1589.

La línia s’extingí a la segona meitat del segle XIX i l’herència fou recollida pels Reggio, prínceps de La Catena, i després pels Grifeo.

Requesens i de Centelles-Ventimiglia, Bernat de

(Sicília, Itàlia, segle XV – Messina, Itàlia, 1537)

Noble. Tercer senyor de l’illa de Pantel·leria i castellà perpetu de Marsala. Fill de Lluís de Requesens i de Cardona, succeí (vers el 1528) el seu germà Joan.

Fou capità de justícia i pretor de Palerm, estrateg de Messina, gran canceller, diputat i conservador del regne de Sicília, governador de Castellammare, capità de guerra de Trapani i Mazzara i comandant general de l’estol de l’emperador Carles V.

Es casà amb Giulia Ventimiglia, que li aportà la baronia de Buscemi i la senyoria de Barchino.

Fou el pare de Josep de Requesens i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI – Marsala, Itàlia, 1598)  Senyor de l’illa de Pantel·leria (investit el 1553) i castellà perpetu de Marsala, feus en els quals succeí el seu pare. A ell i la seva mare, baronessa de Buscemi, fou concedit el 1556 el comtat de Buscemi. Fou vicari i gran canceller del regne de Sicília i castellà reial de Palerm. Es casà amb la seva parenta Anna de Requesens i de Ventimiglia, filla de Berenguer de Requesens i Tagliavia d’Aragona.

Requesens, Isabel de

(Sicília, Itàlia, segle XVII)

Néta -o potser filla- de Francesc de Requesens i de Ventimiglia.

Muller de Martí d’Alagó-Arborea i d’Espés-Madrigal, segon marquès de Villasor a Sardenya i baró de Sant Boi de Llobregat.

Amb Isabel s’extingí la branca siciliana de Berenguer Joan, després barons de San Giacomo, la qual aportà aquesta baronia als seus descendents i al seu marit.

Queralt, Ponç de

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Serví a Sicília. Hi destacà molt.

En 1291, regnant Jaume II i governant Sicília l’infant Frederic, el futur Frederic III, Ponç de Queralt era considerat com un dels quatre capitans principals del front de Calàbria dreçat contra els angevins.

Continuà servint Frederic III en guerra contra Jaume II, i desobeí els requeriments del darrer perquè tornés a Catalunya. En 1300, com a represàlia, li foren confiscats els béns catalans.