(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)
Gran masia i veïnat, situat a la serra d’Aiguanegra (597 m alt).
Els volcans d’Aiguanegra, Claperols, Repàs i Repasset que es troben en aquesta serra són l’origen d’un corrent de lava que s’ajunta amb els que procedeixen del pla d’Olot i de Batet de la Serra.
(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà)
(ant: Santa Maria d’Aguiló) Poble, situat vora el cim (811 m alt) de la serra d’Aguiló, carena que separa les aigües del Gaià de les de la riera de Clariana (afluent de l’Anoia), al costat de les runes de l’antic castell d’Aguiló.
Al punt d’unió de les serres de Santa Fe i d’Aguiló, entre aquest poble i el de Santa Fe de Montfred, es troba el coll d’Aguiló, prop del qual es troben la carretera de Sant Guim de l’Estació a Santa Coloma de Queralt amb la de Montblanc a Igualada.
Era un antic municipi, suprimit a la segona meitat del segle XIX, que comprenia els pobles d’Aguiló, les Roques d’Aguiló, la Pobla de Carivenys i Almenara.
Serra de l’antic municipi de Son, que separa la vall d’Espot de la de Cabanes.
El seu punt culminant, el pic de les Agudes (2.762 m) domina l’estany de Sant Maurici.
Llogaret. Al capdamunt del coster meridional, acinglat, de la serra de l’Aguda.
Al voltant del castell (enrunat) i de l’església de Santa Maria (romànica) es formà el nucli del poble, reduït actualment a tres cases.
L’església, traspassada el 1438 la categoria parroquial a Sant Gil de Torà, esdevingué santuari de la Mare de Déu de l’Aguda.
La situació del llogaret damunt mateix de Torà i de la carretera d’Igualada a Ponts ha fet que hagi esdevingut posició fortificada en totes les crisis bèl·liques.
Municipi del Berguedà (Catalunya): 27,99 km2, 1.123 m alt, 251 hab (2017)
Situat als vessants de les serres de Mata-rodona, d’Ensija i els cingles de Vallcebre, drenat per diversos afluents, per la dreta, del riu de Saldes, principalment per la riera de Vallcebre. Hi ha bosc (especialment la baga de Vallcebre), matollar i brolla.
Agricultura de secà (cereals, farratges i patates). Ramaderia porcina, bovina i ovina. Importants jaciments de lignit, que han transformat l’estructura econòmica i social del terme. Àrea comercial de Berga.
El poble és presidit per l’església parroquial de Santa Maria de Vallcebre (antigament Vallcebre Sobirà).
El municipi inclou, a més, l’església romànica de Sant Julià de Fréixens i els veïnats de les Casulles, el Portet i la Barceloneta.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Catalunya)
Cadena muntanyosa que s’estén, en direcció nord-oest – sud-est, pel sector nord-est de Catalunya, enllaça els relleus sud-orientals del Prepirineu meridional amb l’extrem nord de la Serralada Pre-litoral (muntanyes de les Guilleries) i separa les planes interiors de la Depressió Central de la fossa de l’Empordà.
Geològicament, es constituïda per materials eocènics, idèntics als que formen la plana de Vic, els quals descansen sobre el sòcol paleozoic; presenta, també, nombrosos afloraments volcànics (regió d’Olot) del final del terciari i del començament del quaternari. La seva gènesi es remunta a l’era mesozoica, i es troba prefigurada en la direcció actual en l’antic llindar de la Garrotxa.
El relleu és condicionat per la tectònica, i fonamentalment per un sistema de falles que ha individualitzat una sèrie de blocs descendents vers l’Empordà: 1) la plataforma estructural del Collsacabra, separada de la plana de Vic pels relleus tabulars formats pels cingles d’Aiats i Cabrera, i de la fossa d’Olot per la vall d’Hostoles, formada pel riu Brugent; 2) la fossa volcànica d’Olot, formada per una dovella enfonsada entre les muntanyes del Ripollès (tallades per la falla del Puigsacalm) i les muntanyes de la Garrotxa prepirinenca, i 3) el horst de la Garrotxa (serres del Corb, Finestres i Rocacorba), limitat per la fossa d’Olot, a l’oest, i per la falla de Banyoles-Besalú (que origina la depressió de l’Empordà), a l’est.
L’eix hidrogràfic fonamental és el Ter, i la seva característica essencial el règim climàtic, molt particular, que li dóna una pluviositat elevada (se sobrepassen els 1.200 mm anuals a Siuret) i una alta humitat atmosfèrica, amb unes temperatures mitjanes hivernals moderades.
La vegetació natural té caràcter de transició entre la típicament mediterrània i l’atlàntica, i presenta una clisèrie altitudinal formada per alzines fins als 300-800 m (segons les zones), roures martinencs i pins roigs fins als 1.000 m (especialment al Ripollès i a la plana de Vic), i faigs a partir de 1.000-1.100 m.
Hi predomina el poblament dispers.
Municipi de la Ribera d’Ebre (Catalunya): 209,43 km2, 309 m alt, 1.677 hab (2017)
Situat a la riba esquerra de l’Ebre, comprèn el sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Priorat, el Baix Camp i el Baix Ebre, i accidentat per la serra de Llaberia i la serra de Tivissa. Travessen el terme diversos barrancs, alguns dels quals són tributaris de l’Ebre i d’altres van directament al mar. La vegetació natural (boscos d’alzines i extenses àrees de matolls) ocupa dos terços del terme municipal.
L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, amb predomini del secà sobre el regadiu, el qual és possible gràcies a l’aprofitament d’aigües derivades de l’Ebre, i d’altres procedents de fonts; els conreus més estesos són els de cereals, oliveres, vinya i fruiters de secà (garrofers i ametllers) i, als sectors regats, els d’hortalisses i fruiters. Ramaderia ovina, bovina i d’aviram. Petita indústria derivada de l’agricultura, de la fusta i de materials per a la construcció.
La vila és al peu dels vessants septentrionals de la serra de Tivissa; església parroquial de Sant Jaume, de base gòtica (segle XV, refeta en algunes parts els segles XVII i XVIII). Té el seu origen en el castell de Tivissa.
El municipi comprèn, a més, els pobles de Llaberia, la Serra d’Almos i Darmós, l’antic castell i ermita de Sant Blai i l’antic lloc i castell de Banyoles (on hi ha el poblat ibèric del Castellet de Banyoles).
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme
Municipi del Maresme (Catalunya): 6,63 km2, 128 m alt, 6.333 h (2017)
(o Taià) Situat al sector interior de la comarca; accidentat pels vessants sud-occidentals de la serra de Sant Mateu i pels vessants de la serralada de Marina, al nord-est de la ciutat de Barcelona. Comprèn gairebé tota la vall de la riera de Teià i la petita serra de Teià (254 m alt).
Agricultura amb conreus de secà (vinya, cereals), que dominen sobre els de regadiu (patates, hortalisses i flors). Indústria tèxtil tradicional. Nucli tradicional d’estiueig, d’ençà que a principi del segle XX es convertí en centre d’atracció turística. Àrea comercial de Barcelona. Població en ascens.
La vila és a la vora de la riera de Teià; església parroquial de Sant Martí, de finals del segle XVI; es conserven algunes cases pairals.
Dins del terme hi ha diverses urbanitzacions i molts nuclis de població com les Delícies, les Nogueres, el Paradís o Santa Fe.
A la marina de Teià es formà el nucli del Masnou, que s’independitzà municipalment el 1825.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Catalunya)
Unitat del relleu que ocupa el sector nord-oriental del Pirineu entre el Llobregat i l’Empordà (és a dir, les muntanyes del Ripollès, la Garrotxa i en contacte amb l’Alt Empordà-Vallespir) i que substitueix el Prepirineu típic en bona part del vessant de migjorn dels Pirineus orientals.
Es manté l’existència d’un relleu previ a la zona axial, per tal com les capes terciàries (damunt de l’antic llindar de la Garrotxa) han experimentat les pressions orogèniques produïdes per la proximitat del massís Català, i han resultat una sèrie d’ondulacions de plegament en lloc del veritable Prepirineu.
Es diferència netament d’aquest últim per la constitució litològica (gresos amb margues, en comptes de calcàries mesozoiques), així com per l’edat, posterior al prepirinenc.
Aquests materials eocènics constitueixen una capa superior als 3.000 m de gruix que, adossada gairebé a la zona axial, dibuixa uns plecs regulars i paral·lels d’estructura juràssica en direcció est-oest, que se suavitzen cap a la Depressió Central.
El Ter travessa la regió entre serres que superen els 1.000 m (Sant Amanç, 1.854 m), i ha invertit el relleu en alguns casos (anticlinals de Bellmunt i Vallfogona), a causa de l’erosió lateral.
El rocam, més tendre que el prepirinenc, determina un paisatge més acollidor, amb formes més suaus i boscos, i també més apropiat per a l’establiment humà i dels conreus.
(Catalunya)
Serralada, de direcció sud-oest – nord-est, forma l’alineació més occidental de les serralades Costaneres Catalanes; constitueix l’element morfològic més complex del Sistema Mediterrani Català a causa de la seva variada constitució geològica i n’assoleix les màximes altituds.
S’estén al llarg de 250 km, des del massís de Penyagolosa, on enllaça amb les serralades Ibèriques, fins a la Serralada Transversal Catalana; és situada arran de la costa, al sector meridional, i paral·lela a la Serralada Litoral, de la qual és separada per la Depressió Pre-litoral, als sectors centre i nord (a partir de Mont-roig del Camp).
Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors, de sud a nord:
1) les muntanyes dels Baix Ebre-Millars, que s’estenen des del Camp de Tarragona fins al Maestrat, en les quals predominen les formes estructurals condicionades pels plecs i les falles posteriors al plegament i on localitzen els relleus dels ports de Beseit, amb les màximes altituds del sector (1.447 m al Caro), i la depressió de Móra.
2) el sector central, que comprèn des del Camp de Tarragona fins al Vallès i és format per una successió de serres, entre les quals sobresurten les muntanyes de Prades i el Montsant (on predominen les formes tabulars produïdes per l’erosió diferencial a causa de la distinta resistència dels materials que la integren), els relleus del nord-est del Camp de Tarragona (serres de Montagut, la Llacuna i Mediona), les muntanyes modelades sobre les calcàries, els gresos i els conglomerats del marge sud-est de la Depressió Central que s’enlairen superant els 1.000 m alt (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Gallifa) i les cingleres de l’oest del riu Congost, formades gràcies a l’alternança de les calcàries i margues de l’eocè (cingles de Bertí).
3) el sector septentrional, format pel massís paleozoic del Montseny, on s’assoleixen les màximes altures de la Serralada (1.712 m al Turó de l’Home), i el bloc de les Guilleries.
