Arxiu d'etiquetes: serres

Tivissa (Ribera d’Ebre)

60 Respostes

Municipi de la Ribera d’Ebre (Catalunya): 209,43 km2, 309 m alt, 1.677 hab (2017)

0ribera_ebreSituat a la riba esquerra de l’Ebre, comprèn el sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Priorat, el Baix Camp i el Baix Ebre, i accidentat per la serra de Llaberia i la serra de Tivissa. Travessen el terme diversos barrancs, alguns dels quals són tributaris de l’Ebre i d’altres van directament al mar. La vegetació natural (boscos d’alzines i extenses àrees de matolls) ocupa dos terços del terme municipal.

L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, amb predomini del secà sobre el regadiu, el qual és possible gràcies a l’aprofitament d’aigües derivades de l’Ebre, i d’altres procedents de fonts; els conreus més estesos són els de cereals, oliveres, vinya i fruiters de secà (garrofers i ametllers) i, als sectors regats, els d’hortalisses i fruiters. Ramaderia ovina, bovina i d’aviram. Petita indústria derivada de l’agricultura, de la fusta i de materials per a la construcció.

La vila és al peu dels vessants septentrionals de la serra de Tivissa; església parroquial de Sant Jaume, de base gòtica (segle XV, refeta en algunes parts els segles XVII i XVIII). Té el seu origen en el castell de Tivissa.

El municipi comprèn, a més, els pobles de Llaberia, la Serra d’Almos i Darmós, l’antic castell i ermita de Sant Blai i l’antic lloc i castell de Banyoles (on hi ha el poblat ibèric del Castellet de Banyoles).

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Turisme

Teià (Maresme)

14 Respostes

Municipi del Maresme (Catalunya): 6,63 km2, 128 m alt, 6.333 h (2017)

0maresme(o Taià)  Situat al sector interior de la comarca; accidentat pels vessants sud-occidentals de la serra de Sant Mateu i pels vessants de la serralada de Marina, al nord-est de la ciutat de Barcelona. Comprèn gairebé tota la vall de la riera de Teià i la petita serra de Teià (254 m alt).

Agricultura amb conreus de secà (vinya, cereals), que dominen sobre els de regadiu (patates, hortalisses i flors). Indústria tèxtil tradicional. Nucli tradicional d’estiueig, d’ençà que a principi del segle XX es convertí en centre d’atracció turística. Àrea comercial de Barcelona. Població en ascens.

La vila és a la vora de la riera de Teià; església parroquial de Sant Martí, de finals del segle XVI; es conserven algunes cases pairals.

Dins del terme hi ha diverses urbanitzacions i molts nuclis de població com les Delícies, les Nogueres, el Paradís o Santa Fe.

A la marina de Teià es formà el nucli del Masnou, que s’independitzà municipalment el 1825.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Subpirineu, el

1 Resposta

(Catalunya)

Unitat del relleu que ocupa el sector nord-oriental del Pirineu entre el Llobregat i l’Empordà (és a dir, les muntanyes del Ripollès, la Garrotxa i en contacte amb l’Alt Empordà-Vallespir) i que substitueix el Prepirineu típic en bona part del vessant de migjorn dels Pirineus orientals.

Es manté l’existència d’un relleu previ a la zona axial, per tal com les capes terciàries (damunt de l’antic llindar de la Garrotxa) han experimentat les pressions orogèniques produïdes per la proximitat del massís Català, i han resultat una sèrie d’ondulacions de plegament en lloc del veritable Prepirineu.

Es diferència netament d’aquest últim per la constitució litològica (gresos amb margues, en comptes de calcàries mesozoiques), així com per l’edat, posterior al prepirinenc.

Aquests materials eocènics constitueixen una capa superior als 3.000 m de gruix que, adossada gairebé a la zona axial, dibuixa uns plecs regulars i paral·lels d’estructura juràssica en direcció est-oest, que se suavitzen cap a la Depressió Central.

El Ter travessa la regió entre serres que superen els 1.000 m (Sant Amanç, 1.854 m), i ha invertit el relleu en alguns casos (anticlinals de Bellmunt i Vallfogona), a causa de l’erosió lateral.

El rocam, més tendre que el prepirinenc, determina un paisatge més acollidor, amb formes més suaus i boscos, i també més apropiat per a l’establiment humà i dels conreus.

Serralada Pre-litoral Catalana

86 Respostes

(Catalunya)

Serralada, de direcció sud-oest – nord-est, forma l’alineació més occidental de les serralades Costaneres Catalanes; constitueix l’element morfològic més complex del Sistema Mediterrani Català a causa de la seva variada constitució geològica i n’assoleix les màximes altituds.

S’estén al llarg de 250 km, des del massís de Penyagolosa, on enllaça amb les serralades Ibèriques, fins a la Serralada Transversal Catalana; és situada arran de la costa, al sector meridional, i paral·lela a la Serralada Litoral, de la qual és separada per la Depressió Pre-litoral, als sectors centre i nord (a partir de Mont-roig del Camp).

Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors, de sud a nord:

1) les muntanyes dels Baix Ebre-Millars, que s’estenen des del Camp de Tarragona fins al Maestrat, en les quals predominen les formes estructurals condicionades pels plecs i les falles posteriors al plegament i on localitzen els relleus dels ports de Beseit, amb les màximes altituds del sector (1.447 m al Caro), i la depressió de Móra.

2) el sector central, que comprèn des del Camp de Tarragona fins al Vallès i és format per una successió de serres, entre les quals sobresurten les muntanyes de Prades i el Montsant (on predominen les formes tabulars produïdes per l’erosió diferencial a causa de la distinta resistència dels materials que la integren), els relleus del nord-est del Camp de Tarragona (serres de Montagut, la Llacuna i Mediona), les muntanyes modelades sobre les calcàries, els gresos i els conglomerats del marge sud-est de la Depressió Central que s’enlairen superant els 1.000 m alt (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Gallifa) i les cingleres de l’oest del riu Congost, formades gràcies a l’alternança de les calcàries i margues de l’eocè (cingles de Bertí).

3) el sector septentrional, format pel massís paleozoic del Montseny, on s’assoleixen les màximes altures de la Serralada (1.712 m al Turó de l’Home), i el bloc de les Guilleries.

Serralada Litoral Catalana

116 Respostes

(Catalunya)

Unitat geomòrfica, de direcció nord-est – sud-oest, constitueix l’alineació més oriental del Sistema Mediterrani Català. Per la seva situació arran de la costa es coneix també amb el nom de Serralada de Marina. Limitada a l’oest per la Depressió Pre-litoral i a l’est per les planes litorals. S’estén des del Baix Penedès (desembocadura del riu Foix) fins al Baix Empordà (massís de Begur).

Té escassa importància des del punt de vista topogràfic, ja que la seva amplada oscil·la entorn dels 10-15 km, i la seva altitud és molt moderada, de tal manera que els cims més elevats a penes ultrapassen els 500 m alt; els principals són el puig d’Arques (535 m) a les Gavarres, el Montnegre (757 m i màxima altitud de la serralada), el Tibidabo (512 m), i el Montcau (643 m) al massís de Garraf.

Des del punt de vista morfològic i paisatgístic està constituïda per dues regions clarament diferenciades: la regió sud-occidental del Llobregat, d’origen alpí, formada pel massís calcari del Garraf, de morfologia càrstica, d’escassa vegetació natural i poc favorable a l’assentament humà; la regió nord-oriental del Llobregat, granítica i pissarosa, formada per les serres situades entre el Llobregat i el riu Tordera, produïdes pel rejoveniment del vell bloc hercinià i caracteritzades per un relleu suau i cobert d’una abundant vegetació natural (pins fonamentalment), i per les muntanyes de la Costa Brava i del massís de les Gavarres, que formen relleus partits en blocs per nombroses falles transversals.

Santa Maria de Miralles (Anoia)

6 Respostes

Municipi d’Anoia (Catalunya): 25,04 km2, 543 m alt, 123 hab (2017)

0anoiaSituat al sud-oest de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, a la vall de Miralles (o de la riera de Carme), aigua amunt del congost de Santa Càndia; limiten la vall, la serra d’Ancosa, la serra de Miralles (on s’aixeca el castell de Miralles) i l’agulla grossa de Miralles. El sector forestal està ocupat per bosc i alguns sectors de matollar i pasturatges.

L’agricultura és gairebé tota de secà; els conreus més estesos són els cereals (blat, ordi), vinya, arbres fruiters i ametllers. Aviram i cria de bestiar. Àrea comercial d’Igualada. La població viu disseminada.

El nucli inicial de la població es formà al voltant del castell de Miralles, l’església del qual fou la primera parròquia, fins al començament del segle XX en que es traslladà al nucli de Sant Romà, actual cap del municipi, al fons de la vall. La casa del comú i les escoles es troben al lloc pròxim de Can Ramonet.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Sant Llorenç del Munt, serra de

29 Respostes

(Vallès Occidental)

Massís de la Serralada Pre-litoral Catalana, al límit amb el Bages. Consta de dos relleus separats per la riera de les Arenes: l’estricte de Sant Llorenç i la serra de l’Obac.

De morfologia montserratina, culmina en una carena llarga d’uns 5,5 km, i orientada nord-nord-oest – sud-sud-est, al Montcau (1.057 m alt) i a la Mola (1.104 m). Aquesta carena, que es manté de 900 a 1.000 m, separa el terme de Mura del de Sant Llorenç Savall.

El sector de migjorn pertany a Matadepera fins al límit amb Castellar del Vallès i separa la conca del Besòs i la del Llobregat. L’enllaç amb la serra paral·lela de l’Obac es realitza pel coll d’Estenalles (870 m), on neix la riera de les Arenes, i la serra de la Mata (916 m).

La base de la muntanya és constituïda per materials miocènics de la Depressió Central, adossats a la Serralada i parcialment encavalcats pels gresos conglomerats eocènics i oligocènics de la mateixa depressió, que formen els monòlits que li confereixen l’aspecte montserratí.

La vegetació (pi blanc, pinassa, pi roig, alzina, entre els arbres) completa la bellesa de la muntanya, de gran atractiu per als excursionistes i fins i tot per a alpinistes i espeleòlegs, i força respectada per les urbanitzacions, que han sorgit especialment remuntant la carretera de Matadepera a Talamanca.

El 1972 fou aprovat el parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.

Enllaç web: Parc Natural

Salàs de Pallars (Pallars Jussà)

9 Respostes

Municipi del Pallars Jussà (Catalunya): 20,27 km2, 573 m alt, 337 hab (2017)

0pallars_jussaSituat entre la serra de Salàs i la riba dreta de la Noguera Pallaresa, prop del pantà de Sant Antoni o de Talarn.

Agricultura de secà; s’hi conreen cereals (blat, ordi, civada), patates, vinya, oliveres i farratges; també s’hi conreen arbres fruiters. Ramaderia (bestiar oví i porcí). Explotació forestal (serradores de fusta). Indústria de fabricació de rajoles. Àrees comercials de Tremp i la Pobla de Segur.

La vila és a la dreta del barranc de Fontfreda. Havia estat emmurallada i conserva alguns dels portals d’entrada; a l’església parroquial és venerada la Mare de Déu del Coll. Fora vila hi ha restes de l’antiga església parroquial de Sant Pere, romànica.

El municipi comprèn, a més, el poble de Sensui i el llogaret del Mas de Balust.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Rubió (Anoia)

17 Respostes

Municipi d’Anoia (Catalunya): 48,00 km2, 629 m alt, 230 hab (2017)

0anoiaSituat al límit amb el Bages i accidentat pels escarpats relleus de la serra de Rubió, que arriba als 835 m alt al límit amb el terme d’Òdena. Drena el terme la riera de Rubió, afluent de l’Anoia dins el terme de Jorba. La major part del territori correspon a sector forestal, dividits entre els boscs de pins i alzines i els pasturatges.

Economia agrària, amb conreus localitzats als replans més suaus (cereals, farratges, patates, vinyes i oliveres). La ramaderia (bestiar porcí i de llana) i l’avicultura complementen l’economia. Àrea comercial d’Igualada. Població disseminada, en procés de descens constant.

El poble, antic cap del municipi, és centrat per l’església parroquial de Santa Maria, gòtica i fortificada, i les restes de l’antic castell de Rubió.

El municipi comprèn, a més, les antigues parròquies de Sant Pere d’Ardesa i de Sant Martí de Maçana i la caseria del Pla de Rubió, actual cap municipal.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Escola del Bosc

Rocacorba, serra de

20 Respostes

(Gironès / Pla de l’Estany)

Massís muntanyós, que forma part de la Serralada Transversal Catalana i comprèn el sector nord-oest de les dues comarques, entre la vall del Ter, el pla de Banyoles, el pla de Girona i la vall de Llémena, i enllaça, a través de la serra de Finestres, amb el sistema de relleus de la Garrotxa.

És constituït per la serra de Rocacorba estricta (que culmina a 992 m alt, damunt el santuari de Rocacorba, formant una cresta que separa les valls de les rieres de Rocacorba i d’Adri i del Revardit), pels seus contraforts septentrionals, les serres de Pujarnol (626 m alt) i de Sant Patllari (647 m), i pels seus contraforts meridionals, la serra de Ginestar (559 m).

Els materials d’aquest massís són d’època eocènica i es caracteritzen per l’alternança de gresos amb les margues d’un gris blavós, anomenades xalió, que dominen l’extrem septentrional i originen formes suaus i arrodonides (Merlant, Sant Miquel de Campmajor) i on els corrents d’aigua subdivideixen els turons originant la formació de badlands; més al sud, damunt les margues, en forma de banda allargada de nord-oest a sud-est, hi ha una formació detrítica de gresos amb ciment calcari que passen amb gran facilitat a gresos més grossos i a veritables pudingues, que originen relleus abruptes i escarpats, com els escarpats pics de Rocacorba o bé l’estreta banda aprofitada pel camí de Biert a Canet d’Adri.