Ferrer de Manresa (Catalunya, segle XIII) Cortesà. Serví Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran. Acompanyà aquest darrer, quan encara era infant reial, en la declaració d’amistat als navarresos (1274).
Ferrer de Manresa (Barcelona, segle XIV) Conseller de Pere III el Cerimoniós. Intervingué com a emissari reial, entre altres vegades, a la campanya del Rosselló (1344), a València (1348), davant els membres de la Unió, i a les deliberacions a favor de l’aliança contra Gènova (1350-51).
(Illes Balears, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
(o Bernat de Palol) Escriptor. Natural de Mallorca, segons creença general.
És autor, entre altres obres, d’una cançó que es popularitzà en el seu temps i que arribà a ésser utilitzada en un càntic del Misteri d’Elx. Aquesta composició, que es pot inscriure en el gènere de comiat-maldir, conserva els esquemes de la lírica dels trobadors.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Fou procurador de Bernat III de Cabrera fill al temps en que aquest era processat. Tingué la castellania de Montsoriu.
El 1372 fou un dels qui més es destacaren reclamant de Pere III el Cerimoniós la rehabilitació dels Cabrera.
(País Valencià, segle XIV)
Cavaller. Era senyor de Moixent. Fou militar ardit i fidel servidor de Pere III de Cerimoniós. El 1354 anà amb ell a l’expedició a Sardenya. Lluità després a la guerra contra Castella.
Combatia al front valencià el 1357, a les ordres de l’infant Pere I d’Empúries, oncle del rei. El 1363 caigué presoner dels castellans, a Sogorb. Morí en el captiveri.
Deixà de poca edat un fill homònim. La seva muller Isabel Cornell, ja vídua, seria lloada a l’obra anònima Dispensació de la senyora de Moixent (1371).
(Aragó, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Dama. Filla de Pere de Luna i d’Elfa de Xèrica, i germana de Beatriu. Es casà amb Ot de Montcada, senyor de Seròs i Aitona.
Fills seus foren Guillem Ramon, Pere, i Ot, entre d’altres.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós. Féu la guerra contra Castella.
El 1363 formava part dels grans reforços catalans tramesos a Aragó després de la caiguda de Carinyena.
(Rosselló, segle XII – segle XVIII)
Important llinatge noble, que deu el nom al castell de Llupià, dins el vescomtat de Castellnou.
El genearca conegut fou Arnau de Llupià (Rosselló, segle XI) Pare de:
Berenguer de Llupià (Rosselló, segle XI) Esmentat com a senyor del castell de Llupià del 1082 al 1091. Fou pare de:
Bernat de Llupià (Rosselló, segle XI – després 1139) Senyor de Llupià. Fou vescomte de Tatzó pel seu matrimoni amb Jordana de Tatzó, filla del vescomte Hug. Foren pares d’Hug, Berenguer, Ponç, Bliger i Patau de Tatzó i de:
Bernat de Llupià (Rosselló, segle XII – després 1193) Vescomte de Tatzó, dit també de Tatzó. Fou testimoni en el testament del comte Gausfred III de Rosselló (1164) i sembla que fou el continuador del llinatge. Possiblement foren descendents seus els esposos Galceran de Ceret i Fina, els quals foren pares de:
Bernat Llull (Barcelona, segle XIV – 1348) Fill de Berenguera. Fou el primer ardiaca de Santa Maria del Mar (on fundà la capella del Santíssim Cos de Crist), canonge i vicari general de Barcelona.
Guillem Llull (Barcelona, segle XIII – segle XIV) Conseller en cap (1306 i 1320) de la ciutat de Barcelona.
Joan Lluís Llull (Barcelona, segle XVI – després 1574) Nét de Pere Llull i Grau. Es casà (1523) amb la seva cosina segona Dionísia Joana de Sentmenat i Llull. Fou conseller en cap de Barcelona el 1551. El seu nét fou Joan Llull i Soler.
Pere Llull (Catalunya, segle XV) Arquitecte. Projectà el campanar de la capella de Santa Àgata del Palau Reial de Barcelona. En dirigí la construcció amb Guillem de Gallifa.
Ramon Llull (Catalunya, segle XIII) Marit d’Elisabet de Malla, amb la qual es casà el 1248.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Frare dominicà. Fou inquisidor general dels regnes en temps de Jaume II el Just.
El 1308 assistí a la reunió de prelats celebrada a València per tractar de la supressió de l’orde del Temple.
(Aragó, segle XIV)
Noble i conseller d’Alfons III de Catalunya. Caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió (1332).
Rei aquest (Pere III el Cerimoniós), li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III de Mallorca (1336).
Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc (1347). Del 1351 al 1360 fou procurador general de València.
Dades dels Països Catalans 