(Catalunya, segle XIII)
Pintor anònim. Inclòs en l’hipotètic taller de Ripoll.
D’estil neobizantí, és autor del frontal d’Avià (Berguedà) amb escenes de la Verge, que presenta similitud d’estil al de Sant Llorenç (Museu d’Art de Catalunya, Barcelona) i el de Rotgés (Museu de Vic).
(Pallars, segle XIII)
Noble. Nebot del comte Arnau Roger I de Pallars. Era assetjat amb ell a Balaguer, en 1280, per Pere II el Gran, durant la guerra civil que movia el comte de Foix.
Potser era fill de Ramon Roger I de Pallars, germà del comte. Aleshores degué morir jove, per tal com no aparegué al problema successori que es produí al comtat no gaires anys després. En tot cas, fora del parentiu, la seva identificació és poc segura.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Trobador. Viatjà per Llombardia, Provença i Tolosa. La dama cantada en els seus poemes és Beatriu de Savoia, esposa de Ramon Berenguer V de Provença.
L’obra que ens ha arribat consta de cinc cançons i algunes composicions joglaresques.
Berenguer Arnau (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Participà a la campanya de Múrcia amb Jaume I el Conqueridor, en 1266. Expulsats els sarraïns i tornat el regne a mans de Castella, que n’havia estat desposseïda pels musulmans, el rei Jaume es retirà a Catalunya. Deixa la frontera de Biar i Ontinyent confiada a Berenguer Arnau i a Galceran de Pinós, al front de setanta cavallers.
Berenguer Arnau (Catalunya, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV) Il·luminador de llibres.
Berenguer Arnau (Catalunya, segle XIV – segle XV) Militar. Fou un dels tres caps de les tropes que salparen de Barcelona, durant la primera quinzena de juliol de 1409, per reforçar l’expedició de Martí I el Jove a Sardenya.
Arnau (Catalunya, segle X – segle XI) Monjo del monestir de Ripoll. Fou col·laborador de l’abat i bisbe Oliba, del qual fou notari durant molts anys. Fou nomenat abat de Sant Feliu de Guíxols a precs de la comtessa Ermessenda de Carcassona. Oliba li cedí el títol, però Arnau no volgué acceptar-lo fins després de mort Oliba.
Arnau (Catalunya, segle XI – abans 1050) Noble. Fill segon del primer matrimoni del comte Ramon Berenguer I de Barcelona amb Elisabet. Morí de poca edat, abans del traspàs de la seva mare, esdevingut el 1050.
Arnau (Catalunya, segle XIII) Joglar. Fou un dels més destacats a la cort de Pere II el Gran.
Arnau (Perpinyà, segle XIII – Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, segle XIV) Pintor. L’any 1300 era establert a Sant Joan de les Abadesses.
Arnau (Perpinyà, segle XIV) Pintor. Actiu a la Seu d’Urgell, a qui s’ha volgut identificar amb el mestre d’Estamariu. Se li atribueixen diverses arques funeràries amb decoració pictòrica, conservades a la catedral d’Urgell.
(Barcelona, segle XIII)
Jurista hebreu. Deixà escrits notables, de caràcter filosòfic, i fou un excel·lent orador.
Era conegut per l’apel·latiu de Ciceró jueu.
(Catalunya ?, segle XIII)
Porter de Jaume I de Catalunya.
La seva fidelitat envers el sobirà excel·lí en l’avinentesa de trobar-se el rei pràcticament a mercè dels nobles aragonesos, que el sotmetien a coaccions i detencions, imposant-se a la seva jovenesa i a la de la seva muller Elionor de Castella (1225-26).
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Tingué pel comte Ponç I d’Urgell el castell de Montmagastre. En 1243 fou un dels marmessors de l’esmentat comte.
Beatriu d’Anglesola (Catalunya, segle XIV) Germana de Ramon d’Anglesola. Filla de Guillem IV d’Anglesola i de Beatriu de Pallars. Mare d’Hug II de Cardona.
Berenguer Gombau d’Anglesola (Catalunya, segle XI) Primer senyor del castell i baronia d’Anglesola. Fundador, per concessió de Ramon Berenguer III de Barcelona, de la baronia d’Anglesola (1079). Fou pare d’Arnau Berenguer d’Anglesola.
Berenguera d’Anglesola (Catalunya, segle XIII) Muller de Simó de Montcada. senyor d’Albalat i vuitè senescal del regne entre els pertanyents a aquest llinatge. En tingué només una filla, Constança de Montcada, que es casaria amb Berenguer de Vilaragut.
Cecília d’Anglesola (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Muller de Pere Ferrandis d’Híxar, senyor d’Híxar, d’una branca reial bastarda, ja que era nét de Jaume I. El seu marit contreia segones núpcies amb aquest matrimoni. Fills seus foren Alfons Ferrandis i Marquesa Ferrandis d’Híxar.
Constança d’Anglesola (Catalunya, segle XIV) Muller de Guillem Ramon III de Montcada, senyor d’Aitona. Filla d’Hug II d’Anglesola i de Sibil·la d’Anglesola.
Gombau d’Anglesola (Catalunya, segle XIV – vers 1362) Nét de Ramon I d’Anglesola. Senyor de Castellolí, Savallà, Guialmons, les Piles, Rubió, Marmellar i Montlleó, segurament com a marit de Francesca de Timor, i un dels capitans de Pere III de Catalunya en la guerra dels Dos Peres (1358).
Magdalena d’Anglesola (Catalunya, segle XIV – segle XV) Filla de Hug II d’Anglesola i d’Elieta de Rocabertí. Muller de Felip Galceran de Castre i de Pinós, baró de Castre i de Peralta.
Ramon Arnau d’Anglesola (Catalunya, segle XII) Fundador de la línia de Vallbona. Germà d’Arnau i de Berenguer Arnau, rebesavi d’Arnau III d’Anglesola.
Sibil·la d’Anglesola (Catalunya, segle XIV – 1393) Germana de Berenguer IV d’Anglesola. Última de la línia d’Anglesola. Casada vers el 1360 amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp. La seva herència passà a la seva filla Constança.
(Catalunya, segle XIII)
Dama. Fou proposada per Jaume de Cervera i altres magnats urgellencs, adversaris dels Montcada, com a muller del comte Àlvar I d’Urgell. Aquest es trobava ja aleshores unit en matrimoni, per bé que no consumat, amb Constança de Montcada.
Ja a punt de casar-se a l’església de Menàrguens, el comte Àlvar es negà a fer-ho amb Sibil·la, i declarà sobtadament el seu amor per Cecília de Foix, amb la qual s’uniria el 1256. Aquest afer deixà al marge Sibil·la d’Anglesola tot just començaren les complicacions. Més encara, els seus parents s’oblidaren per raons polítiques del greuge inferit a Sibil·la i feren costat al comte en la seva posició de fidelitat a la dama de Foix.
Sibil·la d’Anglesola conegué encara unes altres vicissituds sentimentals poc freqüents. Anys després dels fets anteriors contragué un nou matrimoni. El seu marit, al cap d’un temps de vida conjugal, sentí vocació religiosa i, com a resultat de diverses gestions, aconseguí entrar a l’orde de predicadors. En aquesta darrera avinentesa, Jaume I adreçà a Sibil·la d’Anglesola una lletra de conhort plena de simpatia.
Dades dels Països Catalans 