(Catalunya, segle X – Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, segle X)
Muller del comte Sunifred II d’Urgell. En restà vídua el 948.
L’any següent, havent entrat en religió, fou la tercera abadessa del monestir de Sant Joan, substituint a una altra, el nom de la qual fou amagat a tots els escrits degut a la seva conducta escandalosa.
(Catalunya, segle X)
Religiós. Les seves possessions (als comtats de Besalú i de Girona), que compartia amb els seus germans, foren confirmades el 944 per Lluís d’Ultramar amb immunitat judicial, tributària i de policia.
Es tracta, segurament, d’un canonge de Girona (947) que el 957 capitanejà la rebel·lió que bandejà el comte Guifré II de Besalú del seu castell i l’occí mentre fugia.
(Ribagorça ?, segle IX – Catalunya, segle X)
Eclesiàstic. Abat del monestir de Banyoles. Anà a la cort carolíngia dues vegades per obtenir-ne preceptes de Carles el Ximple (916) i de Lluís d’Ultramar (948.
Pretenia la possessió de Rodes, però finalment la cedí a Tassi, fundador del monestir de Sant Pere de Rodes, a canvi d’altres béns.
(França, segle X – )
Jurisdicció del comtat de Bigorra, creat el segle X.
Donat pel comte Dató II de Bigorra al seu fill Odó (mort vers 1010), fundador del monestir de Sant Orenç de la Reula, vers el 1000.
Al segle XI passà per matrimoni als vescomtes de Bearn i des d’aleshores restà unit a Bearn.
(Tortosa, Baix Ebre, segle X – Còrdova, Andalusia, segle X)
Poeta, lexicògraf i gramàtic hebreu.
De jove es traslladà a Còrdova, i hi residí, sota el mecenatge d’Ishaq ibn Saprut -al qual dedicà la producció poètica i elegies, en la seva mort- i del seu fill Hasday, el famós metge i polític jueu, del qual fou secretari. Per això li és atribuïda la redacció de la carta d’aquest al rei dels Kuzarim.
Havent tornat d’un sojorn a Tortosa es dedicà als estudis gramaticals, i redactà el Mahberet, el primer lèxic bíblic complet en hebreu.
Per les seves simpaties envers els caraïtes o bé per intrigues de Dunas ben Labrat caigué en desgràcia i fou tancat a la presó, des d’on escriví una carta, en vers, d’estil bíblic i rimat, que és la seva obra poètica fonamental.
(Catalunya, segle X)
Nom donat a les Genealogies de Roda, quan hom creia que el còdex que les contenia procedia del priorat de Santa Maria de Meià, perquè havia estat en poder del seu prior, Manuel Abad y Lasierra, vers la fi del segle XVIII.
(Catalunya, segle X – segle XII)
Comtat nominal, sense comtes titulars. Testimoniat a partir del 906.
Comprenia la part de ponent del comtat i bisbat d’Osona a partir del Moianès i del Bages, i, gràcies a l’avenç de la reconquesta, la denominació s’estengué vers l’Anoia, la Segarra i l’Urgell. Tenia com a centre el pagus de Manresa, ben diferenciat del d’Osona a partir dels privilegis del rei Odó el 889 i el 890.
Era una denominació d’un caràcter més locatiu que polític, puix que el seu territori fou considerat sempre una perllongació del comtat d’Osona.
Els avenços d’aquest comtat vers les noves terres conquerides es fitaven amb torres de defensa dites manresanes.
La denominació de comtat de Manresa anà desapareixent al segle XII, i donà pas a diferents vegueries en els territoris de la seva antiga àrea d’atribució.
(Catalunya, segle X)
Segurament vescomte d’Urgell. Tenia un fill anomenat Simplici.
Hom no ha pogut establir si aquests personatges pertanyien al mateix llinatge del vescomte Guillem que, el 988, rebria la vall de Castellbó i seria cap de nissaga conegut dels vescomtes d’aquest nom.
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
(Catalunya, segle X)
Bisbe de Vic (914-17).
Es distingí en l’augment i la reorganització patrimonial del bisbat; consagrà les esglésies de Manresa i del Moianès, regió que organitzà eclesiàsticament, així com el monestir de Ripoll i l’incipient de Santa Cecília de Montserrat.
Dades dels Països Catalans 