Arxiu d'etiquetes: segle X

Ermetruit

(Catalunya, segle X)

Muller del vescomte Guadall II d’Osona. Fills seus foren Ermemir II, hereu del vescomtat, Ramon I, successor d’Ermemir, i Arnulf, bisbe de Vic.

Ermenard

(Catalunya, segle IX – segle X)

Fill d’un Udalard i germà d’un altre Udalard. Apareix documentat el 917.

Vassall del comte Sunyer I de Barcelona, li fou encomanada la frontera del Penedès i per aquesta raó apareix alguna vegada amb el títol de marquès.

Possiblement era antecessor del vescomte Guitard de Barcelona.

Elmerad

(Catalunya, segle IX – segle X)

Fill de Sunyer II d’Empúries i Rosselló. Fou bisbe d’Elna entre 916 i 922, succeïnt al bisbe Riculf, germà de Guifre I el Pilós.

Ell fou succeït pel seu germà Guadall.

Dadildis

(Pallars ?, segle IX – Navarra ?, segle X)

Germana de Ramon II de Pallars, el fundador de la nissaga autòctona dels comtes pallaresos.

El seu matrimoni fou utilitzat pel seu germà per afavorir l’entronització de la dinastia navarresa, l’any 905, ja que el primer rei de Navarra, Sanç Garcés I, era fill de Dadildis.

Cervelló, Assulf de

(Catalunya, segle X)

Magnat. Fou senyor de la torre de Selmella, sobre el Gaià.

Reeixí a poblar aquesta zona fronterera, des dels anys 980-985, en col·laboració amb el seu fill Amat, tot i les dificultats que creava el veïnatge immediat dels sarraïns.

Fou el pare d’Amat de Cervelló  (Catalunya, segle X – segle XI)  Magnat. Ajudà el seu pare a poblar el terme de Selmella, a la marca del Gaià. Hi bastí el castell dit d’Atoner, que no ha estat localitzat modernament. Hi fou assetjat pels sarraïns, que acabaren per emparar-se de la fortalesa. Caigué presoner i fou decapitat.

Bonfill -eclesiàstic, s. X-

(Catalunya, segle X)

Eclesiàstic. Germà del noble Sendred de Gurb. Fou canonge de capítol de Vic.

Rebé del bisbe de Vic, Frujà, quatre esglésies pròximes a Gurb, la propietat de les quals havia de produir un llarg plet entre la seva família i el bisbat, que no es resolgué fins a la darreria del primer terç del segle XI.

Bonafilla de Barcelona

(Catalunya, segle X)

Filla de Borrell II de Barcelona.

Després de la presa de la ciutat per les forces d’Almansor, i exterminada la comunitat de Sant Pere de les Puel·les, el convent fou refet i Bonefilla en fou nomenada abadessa.

Besora, Ermemir de

(Catalunya, segle X)

Vicari o veguer del castell de Besora, documentat entre 981 i 994. Iniciador de la família.

Casat amb Ingilberga, la qual tingué una filla natural amb el comte Oliba Cabreta de Cerdanya.

Fou el pare de Gombau I de Besora, i de:

Emma-Ingilberga de Besora  (Catalunya, segle X – segle XI)  Muller de Guifre de Balsareny. Documentada entre 1013 i 1039. Fou mare del bisbe de Vic Guillem de Balsareny.

Oliba de Besora  (Catalunya, segle X – segle XI)  Bisbe d’Elna. Documentat entre 1009 i 1013.

Arús -jurista, s. X-

(Barcelona, darreria segle X)

Jurista en temps de Borrell II de Barcelona.

Fou el principal organitzador de les llargues i costoses operacions de rescat per alliberar el gran nombre de ciutadans de Barcelona captius a Còrdova, després de la incursió d’Al-Mansur contra la ciutat en 985. La seva activitat en aquest sentit fou molt intensa.

Arborea -llinatge-

(Sardenya, Itàlia, segle X – 1416)

Família noble que durant l’edat mitjana governà el jutjat d’Arborea.

Agalbursa de Bas, neboda de Ramon Berenguer IV de Barcelona, es casà amb Barison, jutje d’Arborea, hi introduí els interessos de la casa comtal barcelonesa a l’illa.

El nebot de la jutgessa vídua Agalbursa, Hug Ponç de Bas, aconseguí d’imposar-se sobre el seu fillastre i hereu, amb l’ajut dels genovesos i d’una expedició comandada per Ramon de Torroja (1181). Gràcies a això, quan Jaume II de Catalunya començà la conquesta de l’illa (1323) ho féu amb l’ajut d’un partit sard favorable.

Tanmateix els Arborea, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, dirigiren les revoltes anticatalanes, atiades per Gènova, des del 1356. Hug IV va morir a mans dels seus propis súbdits (1383).

La seva germana Elionor, casada amb el genovès Brancaleone d’Oria, continuà dirigint les revoltes que, a la llarga, resultaren infructuoses.