(Santa Coloma de Farners, Selva)
Antiga capella, construïda el 1618, on era venerada la Mare de Déu de Bellver, anteriorment a l’església parroquial.
Del 1691 al 1835 esdevingué convent (Santa Maria de Bellver, dit hospici de Bellver) pertanyent als franciscans de Sant Salvi de Cladells.
(Santa Coloma de Farners, Selva, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. Fill de Bernat, al qual acompanyà al setge de la Força de Girona, durant el qual, fou un dels cavallers que, amb Pere de Belloc, s’introduïren a l’església de Sant Feliu amb el propòsit de forçar una entrada al recinte enemic.
En aquest intent caigué presoner. En virtut d’un acord entre defensors i atacants, els darrers passaren cada dia l’aliment dels captius. Alçat el setge, recuperà la llibertat en un bescanvi de presoners.
En 1463, amb el pla de repartiment de guarnicions per cobrir el front del nord, fou nomenat cap de les forces del castell de Blanes.
(Santa Coloma de Farners, Selva, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. El 1462, amb el seu fill Pere i la seva gent, acudí a sumar-se a les forces de la generalitat que, manades pel comte Hug Roger III de Pallars, assatjaren a la Força de Girona la reina Joana Enríquez, l’infant Ferran (el futur rei Catòlic) i les tropes reialistes que els protegien. Fou un dels capitans que dugueren un cos d’atac al fallit assalt del dia de Corpus.
Després d’aquell setge fou nomenat cap de les forces catalanes amb base a Vidreres, durant el pla de contenció de l’exèrcit francès entrat a Catalunya per socórrer Joan II el Sense Fe (1463).
No acceptà la capitania d’Hostalric, que li fou proposada.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 17 abril 1883 – Barcelona, 15 agost 1963)
Sacerdot i escriptor. Va fundar la Lliga del Bon Mot (1908) i emprà el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Publicà La llengua catalana (1931) i La llengua de l’Església (1932), aplec documental per demostrar, a través dels decrets dels concilis de la Tarraconense, que cal usar la llengua catalana en els actes on sigui permesa la llengua vulgar.
Publicà també obres en castellà i L’exposició del dogma catòlic (1932), sèrie inacabada.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1922 – Barcelona, 1994)
Pintor i arquitecte. Conreà una pintura figurativa que pot ésser classificada com d’un constructivisme líric.
Les seves visions de paisatges són ordenades, geometritzades, simplificades i acolorides segons un sentit d’harmonia i d’equilibri.
És autor de la versió catalana dels Quatre quartets de T.S. Eliot (1965).
(Santa Coloma de Farners, Selva, 11 febrer 1921 – Barcelona, 23 juny 1993)
Actor i comediògraf. S’inicià a la ràdio i s’incorporà després a l’escena, on de seguida hi destacà principalment com a intèrpret de personatges còmics, gairebé sempre en català.
Escriví també algunes peces de teatre costumista, com Ocells de pis (1956) i L’amor venia en taxi (1959), i col·laborà a la televisió.
Mesos abans de morir li va ser concedit el Premi Nacional d’Arts Escèniques 1992 que atorguen la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i, a títol pòstum, la medalla d’or al mèrit en Belles Arts.
(Barcelona, 1804 – Santa Coloma de Farners, Selva, 1832)
Escriptor i advocat. Estudià dret a les universitats de Barcelona, Osca i Cervera, on es doctorà el 1828.
Publicà una Teoría del hexámetro i escrits jurídics i botànics.
Com a poeta líric assolí una certa celebritat a Cervera, on li publicaren un Himno (1828) patriòtic. Antoni Elias i de Molins li edità alguns poemes, però resten inèdits La Colonia i Méjico rendida, èpics, i la tragèdia Viriato, o La Lusitania recobrando su libertad.
Traduí en vers, entre altres autors, Gessner i Milton.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 29 novembre 1897 – Barcelona, 26 setembre 1970)
Orientalista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1920), amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana. Aplegà al Marroc els materials publicats a Textos màgics del nord d’Àfrica (1923). Catedràtic d’hebreu a la universitat de Madrid (1925-31) i a la de Barcelona (1932).
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia de la Historia. Obtingué el premi March de Lletres el 1959. És autor d’una important tasca investigadora sobre la història de la ciència àrab i la seva relació amb la ciència europea medieval.
Entre els seus treballs destaquen Els textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia (1922), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1924), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), Historiadors aràbics referents a la conquesta catalana (1932; publicat el 1987), La poesía sagrada hebraicoespañola (1940), Las tradicciones orientales en los manuscritos de la catedral de Toledo (1942), Estudios sobre Azarquiel (1943-50), Selomó ibn Gabirol como poeta y filósofo (1945), Yêhudá ha-Leví como poeta y apologista (1947), El “Liber predicationis contra judeos” de R. Llull (1957), Tablas astronómicas del Rey Pedro el Cerimonioso (1962), Aproximaciones al Oriente Medio (1962) i Literatura hebraicoespañola (1967).
Traduí al català el Pantateuc (1928-29), en col·laboració amb Carles Cardó, i els llibres dels profetes Isaies (1935), Jeremies i Baruc (1946).
(Santa Coloma de Farners, Selva, 12 agost 1913 – Barcelona, 26 desembre 1996)
Cardenal (1973). Estudià al Seminari de Barcelona, on fou ordenat sacerdot (1939). Llicenciat en teologia i doctor en dret canònic, professà aquesta matèria al seminari de Barcelona i és autor de diverses obres sobre aquests temes.
Canonge (1954) i consiliari de diverses obres apostòliques, entre les quals l’Associació Catòlica de Dirigents, i primer delegat episcopal als Habitatges del Congrés.
Bisbe auxiliar de Barcelona (1955), residencial de Girona (1964) i arquebisbe de Barcelona (1971). Com a cardenal, prengué part a les sessions del concili Vaticà II i en el Sínode (1974). Presidí diverses Comissions Episcopals en el si de la Conferència Episcopal Espanyola i formà part de la Comissió Pontifícia per a la Reforma del Dret Canònic.
Cardenal prevere del títol de sant Llorenç in Damaso (1973), fou també Gran Conseller de la Facultat de Teologia de Barcelona.
El 1999 les seves despulles van ésser dipositades a la catedral de Barcelona.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 10 juliol 1913 – Barcelona, 22 febrer 1985)
Escriptor. L’any 1915 passà a Barcelona amb la seva família. El seu primer llibre Israel (1929), escrit a setze anys, és un recull de proses, en castellà, d’estil acurat, amb influències de Gabriel Miró. En els anys d’estudi a la universitat, on cursà lleis i filosofia, fou company del poeta mallorquí Rosselló i Porcel.
Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. (Salvador Espriu)
L’any 1931 publicà la seva primera novel·la El Dr. Rip (reescrita i reeditada el 1979), seguida de Laia (1932, reescrita i reeditada el 1968) i altres reculls narratius: Aspectes (1934 i 1981), Miratge a Citerea (1935 i 1968) i Ariadna al laberint grotesc (1935 i 1975), que li donaren crèdit com un dels primers prosadors del post-noucentisme. Uns quants anys després, fora ja de la vida universitària, en el període de la guerra civil, escriví Letízia i altres proses narratives (1937), conjunt narratiu en què apareix per primera vegada el mite de Sinera, nom fictici del poble d’Arenys de Mar, que havia d’esdevenir l’escenari de moltes de les seves obres.
Veiem resplendir la casa, que miràvem de guardar quan desgovernaven lladres. (Salvador Espriu)
En la seva prosa hi ha un clar predomini de la sàtira, la realitat passada i present de la seva terra li forneix un material que ell tracta de manera simbòlica servint-se de la deformació crítica. Sovint la riquesa idiomàtica fa que l’estil domini sobre el relat, com en el cas de Fedra (1937 i 1968). Ja abans del 1939, assaja la lírica, amb una sèrie de poemes en prosa, Petites proses blanques (1935-37) i La pluja (1938), però el seu primer llibre de poemes, Les hores, anunciat per al 1937, aparegué l’any 1952. Constava de dues parts, l’una aplegada en el recull Obra lírica i l’altra a Final del laberin (1955).
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser / si no som lliures. (“La pell de brau -XXVIII-” (1960), de Salvador Espriu i Castelló)
En els seus poemes en prosa, d’estil segur, assoleix una gran maduresa com a prosista, alhora que ja insinua predisposicions per a la poesia, gènere que adoptà amb la mateixa originalitat i força que posseeixen les proses. Després d’una etapa de silenci, immediata a la guerra civil, publicà el llibre de poemes Cementiri de Sinera (1946), i Primera història d’Esther (1948), obra teatral, monument definitiu a les possibilitats literàries de la llengua catalana, escrita en moments difícils. L’obra poètica és una desolada meditació sobre la mort, amb mites com el de pàtria-cementiri, poeta-caminant, etc. Les cançons d’Ariadna (1949) destaquen pel to sarcàstic i esperpèntic.
Espriu prova així mateix de traduir en termes mitico-poètics les seves ambicions o propostes d’una tradició de cultura. La cultura transcendeix en la seva obra en termes i tècniques d’existencialisme, com en El caminant i el mur (1954), o bé dels clàssics catalans, entre ells Jaume Roig, alhora que conté elements de les cultures grega i judaica, procedents de la seva formació històrica.
La seva obra promou, dins la poesia catalana de postguerra, una revolució formal: la substitució d’una poesia simbolista pura per una de meditativa i concisa, arrelada a la terra, fet assenyalat a Cementiri de Sinera (1946), que marca l’intent de renovació. El tema central de la seva poesia, la meditació sobre la mort, es fa evident en els tres llibres, Les hores, Mrs. Death (1952) i Final del laberint (1955), cicle dins el qual també es pot incloure El caminant i el mur, bé que aquest llibre aporta com a nova dimensió una presa de consciència històrica.
Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. (“Assaig de càntic en el temple” (1954), de Salvador Espriu)
L’any 1955 aparegué un volum seu amb dues obres de teatre: Fedra i Antígona. La preocupació civil, palesa en obres anteriors, és més precisa a La pell de brau (1960), llibre que ha tingut una gran ressonància en tota la poesia posterior en llengua catalana. És un model de poesia cívica i alhora representa una síntesi serena de tots els mites espriuans. en el volum Obra poètica (1963), fou publicat un nou recull de poemes, Llibre de Sinera; després publicà Setmana Santa (1971) i Formes i paraules (1975), en homenatge a Apel·les Fenosa.
L’escenificació de poesies i proses espriuanes ha originat obres teatrals, com La pell de brau (1960), Gent de Sinera (1963) i Ronda de mort a Sinera (1966), la tercera de les quals es basa en elements de la segona, representades sota la direcció de Ricard Salvat. L’any 1965 foren reeditades algunes narracions, i el 1968 aparegué un volum, Obres completes (Poesia, vol. I), en què, a més de tota l’obra del volum del 1963, hi ha publicats poemes nous, i el 1981, el darrer volum de prosa Les roques i el mar, el blau (premi de la Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona, 1982).
Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), premi Ignasi Iglésias de la Generalitat (1978) i medalla d’Or de la Generalitat (1980).
Dades dels Països Catalans 