(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 febrer 1893 – Barcelona, 14 febrer 1977)
Anarco-sindicalista. Treballador del suro.
Membre del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1920-21 i 1931-36), durant la guerra civil fou conseller de Defensa de la Generalitat (desembre 1936-maig 1937).
Fou un dels fundadors, a Perpinyà, del Moviment Llibertari Espanyol (març 1939).
Tornà de l’exili el 1976.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 24 octubre 1876 – Sant Rafèu, França, 19 setembre 1958)
Polític i president de la Generalitat de Catalunya. Alcalde del seu poble natal, diputat provincial de Girona i conseller de la Mancomunitat de Catalunya.
Membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat del Parlament de Catalunya (1932) i conseller de Governació (gener de 1933). President del Parlament Català (1938), el 1939 s’exilià a França.
L’any 1940, després de l’afusellament de Lluís Companys, fou president de la Generalitat a l’exili (fins al 1955).
El 1981 les seves despulles foren inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols.
Enllaç web: Josep Irla i Bosch (més informació)
(Lleida, 26 novembre 1940 – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 27 gener 2016)
(Carles Hernández i Mor) Escriptor. Innovador en poesia i narrativa, ha conreat fins i tot gèneres d’invenció pròpia, com l’escalaborn o la reparèmia.
Ha estat també fundador de diverses revistes d’art i de poesia, sempre dins una línia conceptual.
Entre les seves obres cal esmentar Agoc (1981), S’ha rebentat l’hospici (1992), La fi del món (1994) i Un desvari de la raó (1995).
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Feliu de Guíxols.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 24 juliol 1882 – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 24 setembre 1975)
Compositor. Violinista de l’orquestra del pare de Juli Garreta i amic d’aquest.
El seu catàleg comprèn unes vuitanta sardanes i obres instrumentals per a cobla.
Excel·leixen les sardanes Evocacions gironines (1953) i Ramblejant (1964).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 30 març 1843 – Buenos Aires, Argentina, 16 juliol 1917)
Compositor i director d’orquestra. Va dirigir l’orquestra de l’Òpera de Moscou i també, algunes temporades, la de Sant Petersburg. Actuà com a director d’orquestra a Europa i Amèrica.
Com a professor de cant, va formar al tenor Francesc Viñas i altres cantants famosos.
A partir del 1895 va viure a l’Argentina, on fundà i dirigí un conservatori.
Compongué l’opereta A la voreta del mar (1881) i altres obres simfòniques i corals.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 27 abril 1843 – Barcelona, 9 desembre 1921)
(o Hermenegild) Actor i director teatral. Debutà, a disset anys, al teatre del Circ Barcelonès.
En el teatre en català debutà el 1865 al teatre Romea amb l’obra La creu de Plata, de Francesc Pelagi Briz. Interpretà obres com Els tres tombs, Cura de moro, El guant del degollat, etc.
El 1913, a setanta anys, encara treballà al sainet Les bodes d’en Ciril·lo, i el 1917 participà a l’estrena al teatre Victòria de L’auca del senyor Esteve.
Els últims anys dirigí l’Escola de Declamació del Coliseu de Pompeia (Gràcia). Es retirà el 1919.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, vers 1535 – Lepant, Mediterrània, 1571)
Capità de vaixell. Participà en la batalla de Lepant contra els turcs.
El seu vaixell “Santiago” lluità a l’ala esquerra de l’esquadra cristiana, sota les ordres d’Agostino Barbarigo. Morí en el combat.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1851 – Barcelona, 1937)
Metge. Estudià a Barcelona, i féu pràctiques a París, a Viena i a Berlín.
S’especialitzà en oftalmologia i es doctorà el 1883.
És autor de Tratado iconográfico de las enfermedades externas del órgano de la visión (1885) i Higiene en la vista… (1892).
Fou el pare de Joan Gelpí i Blanco.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1564 – Milà, Itàlia, març 1634)
Gran canceller de Milà (1619-34). El 1628, absent el governador de Milà, Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba, que dirigia el setge de Casale Montferrato, hagué de fer cara al tumult ciutadà dit de Sant Martí (11 i 12/novembre).
Aquests fets foren recollits a Historiarum patriae… (1641-43), de Ripamonti, i Manzoni el féu un dels personatges d’I promessi sposi.
El 1632 fou nomenat ciutadà de Milà, cosa que palesa, juntament amb altres documents, l’estima en què fou tingut.
Dades dels Països Catalans 