(Sabadell, Vallès Occidental, 1848 – Barcelona, 24 abril 1925)
Químic i farmacèutic. Realitzà investigacions importants relacionades amb la indústria tèxtil, sobretot de referents al desengreix per sulfur de carboni i l’eliminació de les impureses dels teixits de llana.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1 febrer 1947 – )
Realitzador cinematogràfic.
Després de realitzar alguns curtmetratges, dos documentals sociomusicals (La Nova Cançó i Canet Rock, ambdós el 1975) i el film Robin Hood nunca muere (1974), es decidí per la sàtira (L’orgia, 1978; Salut i força al canut, 1979), la comèdia popular (La quinta del porro, 1980; Pa d’àngel, 1984; Un parell d’ous, 1985; Rateta, rateta, 1991, etc) o la biografia (Monturiol, el senyor del mar, 1993).
Ha estat president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1894 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1981)
Pedagog i historiador. Ensenyà a l’Escola Normal de Guadalajara fins a l’exili del 1939 i després a l’Instituto Politécnico Nacional de Mèxic.
Desenvolupà una gran tasca per a la formació de mestres, i com a historiador estudià la metal·lúrgia colonial americana: La minería y la metalurgía en la América española durante la época colonial (1955), La amalgamación de los minerales de plata en Hispanoamérica colonial (1969), etc.
També recollí treballs esparsos en el volum Trabajos, artículos y apuntes 1940-1972, sobre química, enseñanza y metalurgía mexicana y de Hispanoamérica colonial (1973).
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 abril 1943 – )
Arquitecte (1970). Format a l’Escola de Barcelona, de la qual fou professor (1971), també professà a l’ILAUD d’Urbino.
És autor de la casa Olèrdola, a Barcelona (1975-81, premi FAD). Des de l’any 1976 treballà associat amb Gabriel Móra i Gramunt. Obra conjunta són uns blocs d’apartaments a Cerler i l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat a la Universitat Autònoma de Barcelona (1984).
Pel remodelatge de les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat rebé el premi FAD de restauració (1982).
(Sabadell, Vallès Occidental, 1852 – 30 gener 1934)
(o de Badia) Poetessa. De família benestant, escriví poesia de caire molt tradicional: Lais (1879), Ramell de semprevives (1891), Redempció (1913) i Rosari antic (1926), entre altres reculls.
Fou una activa propagandista de la participació de la dona en el moviment catalanista.
(Sabadell, Vallès Occidental o Jaca, Aragó, segle XIX – Nova York, EUA, 5 novembre 1927)
“Marceline” Pallasso. Havia obtingut grans èxits, especialment a Estats Units, on fou considerat el millor pallasso del món.
Ha estat dit que alguns dels seus recursos còmics, com el bastó característic que duia per a actuar, podien haver inspirat a Charles Chaplin la seva creació de “Charlot”.
Es va suïcidar en la més absoluta ruïna.
(Sabadell, Vallès Occidental, 25 juliol 1753 – Sevilla, Andalusia, 1819)
Economista, pintor i comerciant. Exercí de pintor durant els primers anys de la seva vida. Com a comerciant introduí millores tècniques en els teixits i intentà la penetració al mercat interior peninsular. Com a escriptor proporcionà materials, fins i tot elaborats, al seu germà Fèlix i a Francisco de Zamora per a llurs treballs econòmics.
La seva obra pròpia és curta; hi destaca l’opuscle Observaciones de un comerciante (1789), escrit contra les opinions de Cabarrús, desfavorables per a la indústria catalana, el qual hagué de rectificar. En aquest escrit exposà, per primera vegada a Catalunya, l’argumentació basada en el criteri de protecció a la indústria naixent, així com la defensa econòmica i moral del benefici de la nova indústria igualant-lo al ja acceptat benefici comercial.
Els seus projectes comercials, avançats en el temps, i els deutes de Zamora feren que hagués de marxar de Catalunya el 1793, sota la protecció després, de funcionari reial. Depurat per afrancesat, visqué gràcies a la seva família, i la seva vida quedà retirada del tot.
(Sabadell, Vallès Occidental, 15 juliol 1896 – 10 desembre 1981)
Industrial i inventor. El 1924 muntà una fàbrica d’aparells de ràdio i es vinculà a l’emissora EAJ-15 de Ràdio Associació.
Patentà un sistema de transmissió d’imatge a distància (1930), però la guerra civil estroncà la seva activitat inventora i emprenedora.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)
Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.
La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.
Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.
Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.
Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.
A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.
(Sabadell, Vallès Occidental, 10 setembre 1934 – )
Escriptor i director escènic. Es llicencià en lletres. Fundador dels grups Teatre Independent Català i Gil Vicente, i promotor i difusor dels corrents del teatre d’avantguarda internacional. Cal destacar-ne diversos muntatges, com L’encens i la carn (1965), sobre texts dels segles XV i XVI.
Ha publicat diverses antologies de poesia alemanya de combat A la paret, escrit amb guix (1967, amb Artur Quintana), un llibre teòric sobre el teatre (Per una acció teatral, 1971), llibres de poesia, de caire realista i existencial, Albes breus a les mans (1973) i Llibre de meditacions (1973), un volum del seu diari (El present vulnerable, 1980) i el llibre de literatura infantil Les nits del llamp (1996). També ha destacat com a traductor, de l’alemany, de F. Kafka, B. Brecht, P. Weiss o P. Handke. El 1998 va ser guardonat amb el premi d’Honor de l’Institut del Teatre.
Dades dels Països Catalans 