(Xerta, Baix Ebre, 1749 – Reus, Baix Camp, segle XVIII)
Teòric musical. Estudià a Valladolid, a València i a Osca.
Era advocat i va escriure diversos tractats legals.
Residí la major part de la seva vida a Reus, on hi publicà, el 1792, un tractat de cant.
(Reus, Baix Camp, 17 abril 1896 – 13 abril 1975)
Prehistoriador i paleontòleg. Estudià medicina a Barcelona i a Madrid, on es doctorà el 1922. Exercí professionalment la seva carrera i arribà a exercir la direcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1939-61).
En altres terrenys, fou secretari de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-21), membre de la Societat Internacional d’Antropologia de França (des del 1928) i d’altres institucions.
Infatigable investigador, descobrí diverses coves i jaciments prehistòrics o d’interès geològic al Camp de Tarragona i féu nombroses publicacions, especialment de treballs d’excavació, en butlletins i revistes, així com monografies, com Descobriment d’una cova prehistòrica a Prades (1926), Un enterrament prehistòric a Riudecols (1932), Les coves d’Arbolí (1934), La indústria del sílex a Catalunya, les estacions tallers del Priorat i extensions (1936), El cau d’En Serra (1940), El campo de urnas de Les Obagues del Montsant (1947), Cuevas sepulcrales de Ciurana en la Sierra de Prades (1956) o Metges, cirurgians i apotecaris reusencs dels segles XIII-XVI (1961).
Fou fundador i director fins a la seva mort del Museu Municipal de Reus, que ara porta el seu nom.
Fou el pare de Lluïsa Vilaseca i Borràs.
(Maella, Matarranya, 5 gener 1881 – Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934)
Escultor. Germà de Francesc. Freqüentà els ambients modernistes de Barcelona i la taverna Els Quatre Gats i participà en l’ambient literari i artístic del moment.
A partir de 1903 entrà en contacte a París amb l’avantguarda artística europea. D’aquesta època són els seus treballs al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, al Palau de la Música Catalana i al Teatre del Bosc.
Impressionat per les propostes i les realitzacions del cubisme, la seva obra començà a reflectir una tensió entre un cert classicisme i una reestructuració de volums, mentre experimentava amb noves tècniques.
De les seves obres es destaquen especialment Noia de Casp (1919), El virtuós (1920), Bou basc (1930), Ballarina espanyola (1931), Marc Chagall (1932), El profeta (1933), etc.
(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)
Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.
Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).
Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.
Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).
Fou germà seu Felip Font i de Rubinat (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894) Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.
(Barcelona, 8 agost 1899 – Reus, Baix Camp, 12 setembre 1974)
Arquitecte i escriptor. Noucentista influït pel Modernisme, és autor de la cripta del convent de Pompeia i del convent de la comunitat caputxina de Sarrià. Teòric de l’arquitectura, publicà L’home i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934).
Poeta, amb gust per la forma i la metàfora, publicà, entre d’altres, els reculls Flors d’ametller (1918), La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956). També escriví alguns assaigs, com Homes, homenets i homenassos (1935).
(Sabadell, Vallès Occidental, 13 octubre 1940 – Reus, Baix Camp, 14 març 2001)
Periodista. Ha exercit de professor a l’Escola de Periodisme de l’Església, a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a l’Escola Eina de disseny, als Estudis de Formació Continuada de la Universitat de Barcelona i a l’Aula de Lletres.
“Catalunya té dues tares: una llei dictatorial, repressiva, ara en diuen Constitució; i uns polítics mediocres i connivents i mamellons”. (Ramon Barnils i Folguera)
En premsa, ha treballat per a diversos setmanaris, diaris i revistes, així com a les agències d’informació Europa Press i Efe. En ràdio, ha treballat a Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.
Ha conreat la traducció i també ha col·laborat en els llibres La torna de la torna, Salvador Puig Antich i el MIL, Les entrevistes del lloro i Com guanyar amics.
(Reus, Baix Camp, 18 novembre 1953 – 4 gener 2010)
Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme.
És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1987), A bodes em convides. Estudis d’història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), i director del volum 7è de l’obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996).
Dades dels Països Catalans 