Llogaret i antiga quadra, situat al vessant oriental dels turons de Sant Pere Sacarrera, entre l’Anoia i la riera de Mediona.
A mitjan segle XIX formava part del municipi de Sant Quintí de Mediona, tot i que la seva capella de Santa Margarida depenia de la parròquia de Santa Maria de Mediona.
Llogaret i antiga quadra. Situat prop del Pujol de Planès, de la parròquia del qual depèn la seva església de Santa Maria.
Al segle XIX havia format un municipi juntament amb d’altres petits territoris, molt separats entre ells i escampats des dels rasos de Peguera (Catllarí) fins al pla de Montmajor (l’Hospital) a la serra de Busa, al Solsonès (Valielles); duia el nom d’Aguilar, l’Hospital i Catllarí, i tenia, el 1842, 40 habitants.
Llogaret i antiga quadra. Les seves cases, en part d’estiueig, s’agrupen en dos caserius: Agell de Dalt, al voltant de l’església de Santa Helena (construcció gòtica del segle XVI), i Agell de Baix, al peu de la carretera de Vilassar de Mar a Argentona.
Tots dos són a l’esquerra de la riera d’Agell, que desemboca directament al mar entre les rieres de Cabrera i d’Argentona.
Municipi de l’Alt Penedès (Catalunya): 9,34 km2, 286 m alt, 1.094 hab (2017)
Situat a la part nord de la plana del Penedès, en un terreny pla, al sector centre-occidental de la comarca, drenat per la riera de Llitrà (dita també riera de Vilobí).
La principal font de riquesa és l’agricultura de secà, els conreus més estesos són els cereals, la vinya i els ametllers. Avicultura. Explotació de guixeres. Indústria del vi i del paper. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès.
El poble és prop de la carretera de Vilafranca a Guardiola de Font-rubí, prop de la caseria de les Guixeres de Vilobí; l’església parroquial conserva el nom de la de Santa Maria de Vallformosa, poble que es troba dins el terme i del qual depengué l’antiga quadra de Vilobí.
El municipi comprèn també el barri de Pujolet i Bellver del Penedès.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi d’Anoia (Catalunya): 10,28 km2, 302 m alt, 12.332 hab (2017)
(o Vilanoveta del Camí) Situat a les ribes de l’Anoia i al centre de la conca d’Òdena.
Agricultura amb predomini dels conreus de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres) sobre els de regadiu (hortalisses); les explotacions agràries són generalment petites. Avicultura. Indústria de fabricació de materials per a la construcció, del metall, tèxtils, de l’alimentació i de la fusta. Àrea comercial d’Igualada. Població en ascens.
El poble és a la dreta de l’Anoia, i forma pràcticament un continu urbà amb Igualada; església parroquial de Sant Hilari, bastida a partir del 1805; Museu de l’Aigua (1967).
El municipi comprèn, a més, la caseria dels Moletons i el poblat ibèric del Vilar de Cal Met, descobert el 1935. El lloc sorgí a la vora del camí ral de Barcelona a Lleida, a la quadra de Vilanova.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Catalunya, 1867 – 1870)
Pintura de Marià Fortuny i Marsal. Fet a l’oli sobre taula (60 × 93,5 cm), conservada al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Els primers esbossos daten del 1867 -any del casament del pintor-, i n’és el més complet l’aquarel·la del Museo de Bellas Artes de Saragossa. Una primera versió, també a l’oli sobre taula (París, col·lecció hereus de Goupil), fou pintada a Madrid (1867-68). A Roma, el 1868, començà la versió definitiva, que no acabà fins el 1870, a París, on s’exposà el mateix any a la galeria Goupil i obtingué un èxit extraordinari i una crítica molt elogiosa de Théophile Gautier.
Adquirida per Mme Cassin, passà el 1912 al comte de Pradère, a qui Joaquim Folch i Torres l’adquirí el 1922, en nom de la Junta de Museus de Barcelona, que reuní els fons per a la compra per subscripció popular.
L’obra és una escena de casament que representa la signatura d’un contracte matrimonial. És la peça més famosa de Fortuny, obra mestra del preciosisme miniaturista vuitcentista, la que el consagrà mundialment d’una manera definitiva com a gran rival de Meissonier, que, curiosament, fou un dels qui posà per a una figura del quadre (el militar).
(París, França, 1907)
Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Museum of Modern Art, de Nova York).
Pintat a París, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, és més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon.
Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marquen una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa.
D’estil expressionista, fauve, negroide i cubista alhora, obre les portes a aquestes dues darreres tendències de l’art modern.
Municipi del Baix Llobregat (Catalunya): 8,30 km2, 41 m alt, 11.416 hab (2017)
Situat a la dreta del Llobregat, que li fa de límit amb el municipi del Papiol.
L’agricultura de regadiu és possible gràcies al regatges derivats de pous i fonts, amb aigües procedents del Llobregat. Produeix fruita i hortalisses. Avicultura. Indústria d’extracció de materials per a la construcció (calç, ciment), tèxtils, de la fusta (mobles), metal·lúrgiques, etc. Àrea comercial de Barcelona.
La població s’ha multiplicat per deu durant el segle XX, és especialment important l’ascens demogràfic registrat des del 1950, que s’ha accelerat en xifres absolutes després d’aquest any.
L’església parroquial del poble és dedicada a santa Eulàlia. La quadra de Pallejà era inclosa dins la baronia de Cervelló. L’anomenat castell de Pallejà correspon a l’antiga casa aloera, que hom l’ha cedit en part a la parròquia per a la celebració d’actes culturals.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Barcelona, 1443 – 1445)
(o de la Mare de Déu dels Consellers) Retaule de Lluís Dalmau, que pintà per a la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Fou contractat, el 1443, pels consellers, i signat i datat el 1445.
Se’n conserva la taula central, amb la Mare de Déu amb el nen Jesús a la falda, asseguda en ric serial, entre finestres amb claraboies; a banda i banda, imatges de santa Eulàlia i sant Andreu, amb grups d’àngels cantors, i als peus, els consellers agenollats, vestits de cerimònia i amb la semblança individual exigida en el contracte.
L’obra reflecteix les influències de la pintura flamenca: tècnica a l’oli, exactitud dels retrats, supressió del fons daurat del retaule, substituït per un paisatge. El bancal, amb figures i escuts, és perdut.
Figura, des del 1902, com una de les millors pintures del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 