(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1861 – 1912)
Compositor. Des del 1892 fou mestre de capella de la catedral de Barcelona.
Compongué una sarsuela en tres actes (La flor de la Immortalitat), obres religioses i alguns treballs teòrics.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, segle XVII – Barcelona, 1657)
Dominicà. Professor de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i també a la universitat.
Autor d’una popular Vida i martiri del gloriós sant Magí en cobles (1677).
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1817 – Madrid ?, segle XIX)
Polític. Fou diputat a les Corts espanyoles en diverses ocasions, pel partit fusionista. Ocupà alts càrrecs públics a Madrid.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, segle XVII – Vic, Osona, després 1747)
Frare dominicà. El 1704 fou prior del convent de Vic, on vivia encara el 1747.
Publicà diverses obres de caràcter religiós i algunes disposicions relatives a l’orde.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, segle XVI – Catalunya, segle XVI)
Pintor. Residí uns anys a Gironella. El 1543 féu un retaule de les Santes Espines per a l’església de Santpedor.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 abril 1799 – Barcelona, 13 agost 1880)
Advocat i polític liberal. El 1836 fou deportat a les Canàries, arran del contracop reaccionari que, dirigit pel general Espoz y Mina, destituí la junta liberal de Barcelona.
Tornat a la ciutat, fou regidor de l’ajuntament i afavorí els moviments progressistes (1837). El 1843 era element actiu de les iniciatives que provocaren la caiguda d’Espartero.
Fou president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dominada finalment pel govern de Madrid després de llançar 13.000 bombes sobre la ciutat.
(La Chapelle, França, 8 març 1736 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 18 abril 1794)
Militar. Durant la Guerra Gran fou enviat al Rosselló, on ja havia servit en 1777-80.
Encarregat de les forces establertes als Aspres, fou derrotat pel general Ricardos al Masdéu (maig 1793); per l’agost rebé el comandament de les forces de la Cerdanya, on derrotà el general La Peña al pla de la Perxa, s’emparà de Puigcerdà i de Bellver i ocupà tota la Cerdanya.
Fou nomenat comandant en cap de les tropes dels Pirineus Orientals pel diputat Fabre; forçat pels republicans, atacà Ricardos i sofrí la greu derrota de Trullars (22 setembre), però posteriorment ocupà Camprodon i arribà fins a Montellà. Després del fracàs francès a Roses, desaconsellà la invasió de l’Empordà i fou suspès de les seves funcions i allunyat.
Dugommier li tornà a confiar (gener 1794) el càrrec a la Cerdanya, i saquejà la Seu d’Urgell. Pel març presentà un pla a Carnot d’invasió de Catalunya des de la Cerdanya, que fou aprovat.
Malalt, fou traslladat a Puigcerdà, on morí. Estigué enterrat, juntament amb Dugommier, a la plaça de la República de Perpinyà fins al 1826. Li fou erigit un monument a Montlluís.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 11 novembre 1924 – Barcelona, 18 febrer 1994)
Pianista. Estudià piano amb Pere Vallribera i composició amb Cristòfor Taltabull.
Compongué cançons de música lleugera i arrenjaments, especialment als inicis de la Nova Cançó catalana (Se’n va anar, Si un dia sóc terra, Com el vent, L’arbre, A cara o creu, etc).
Musicà les Tombes flamejants i El president no és mort de Bonaventura Gassol i escriví uns preludis per a piano.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 13 desembre 1835 – Barcelona, 16 maig 1910)
Pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona amb Lorenzale i Milà i Fontanals, i decebut de la formació rebuda, s’inspirà directament en la natura, actitud que inculcà després als seus deixebles.
Conreà la pintura de gènere, el retrat i els temes religiosos. Rebutjà dues vegades una càtedra a Llotja i preferí de fundar (1868) una acadèmia particular (Acadèmia Borrell), enfrontada amb l’art oficial més en l’actitud que no pas en l’estètica.
Del seu mestratge, que omplí més de trenta anys de la vida artística del país, sortiren deixebles com Romà Ribera, Adrià Gual, Josep M. Sert, Ricard Canals, Xavier Nogués, etc.
Fou el pare de Ramon i de Juli Borrell i Pla.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 4 agost 1918 – 4 gener 1992)
Veterinària. Diplomada en sanitat i en parasitologia, el 1946 guanyà la plaça de veterinari municipal de l’ajuntament de Barcelona.
El 1976 passà a exercir com a cap del Servei de Zoonosis Transmissibles.
Ha estat la primera dona veterinària de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 