(Catalunya, segle XVII – Girona ?, segle XVII)
(o Francesc Ifern) Eclesiàstic. Fou professor de matemàtiques i beneficiat de la seu de Girona.
És autor d’un Compendi breu de les quatre regles generals de l’aritmètica pràctica, del qual es feren com a mínim set edicions el segle XVIII i dues el XIX.
(Barcelona, 1861 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 6 abril 1908)
Escultor. S’establí a Mèxic, on esculpí diversos monuments i fou professor a l’Escuela Nacional de Bellas Artes.
(Catalunya, segle XVIII)
Escriptor. Estudià a Cervera i ensenyà filosofia a l’estudi general de Tarragona.
Hi publicà Modo expedit i pràctic d’ajudar a bé morir… (1756), que tingué una gran difusió al segle XVIII, i dos sermons apologètic.
(Sabadell, Vallès Occidental, 23 març 1916 – Castellar del Vallès, Vallès Occidental, 22 setembre 1980)
Pintor. Fou deixeble d’Olivet i Legarès, i en acabar els estudis va fer de professor.
Féu la seva primera exposició als 16 anys i després de la guerra civil va exposar principalment a Sabadell, i a d’altres ciutats de Catalunya, de l’estat i a l’estranger.
Ha destacat com a paisatgista, especialitat en la qual el 1952 guanyà el premi Josep Masriera.
(València, 27 desembre 1933 – Barcelona, 6 març 2025)
Teòleg jesuïta. Des del 1968 fou professor a la Facultat de Teologia de Barcelona. Director de la revista “Selecciones de teologia” (1969-77), des del 1976 fou membre del consell de la revista “Concilium”. Ha impartit cursos a Mèxic, El Salvador i Nicaragua.
La seva teologia -com es desprèn de les seves obres més importants: La humanidad nueva. Ensayo de cristología (1974), Acceso a Jesús (1979), Este es el Hombre. Estudios sobre identidad cristiana y realización humana (1980)- es caracteritza per l’intent de captar el que hi ha d’humà en Jesús.
Bartomeu Giralt (Barcelona, segle XVIII) Impressor. Té obres documentades del 1706 al 1727. El seu taller continuà treballant dirigit per la seva vídua i els seus successors.
Joan Giralt (Barcelona, 1772 – segle XIX) Pintor. Era gendre de Pere Pau Muntanya. Fou professor de l’Escola de Nobles Arts. S’inspirà sovint en temes històrics.
Professor caputxí català, més conegut pel seu nom de religió Francesc de Barbens (1875-1920).
(Palma de Mallorca, 22 octubre 1949 – )
Artista plàstic. Es formà en el camp de la història i de la teoria de l’art. Després s’inicià en la pràctica conceptual, i és una de les figures importants de l’art contemporani espanyol des que exposà per primer cop el 1972.
Creador de happenings i environments, més endavant es decantà per la pintura, de caràcter figuratiu i amb influències de l’art primitiu, que el situà amb èxit dins el mercat artístic internacional.
Ha estat professor ajudant de la Universitat de Barcelona i ha publicat alguns treballs de recerca.
(Palma de Mallorca, 1655 – 1723)
Doctor en teologia i jesuïta (1673). Ensenyà humanitats a Lleida i filosofia i teologia a la universitat mallorquina. Fou rector del col·legi de Monte-sion.
Publicà una Doctrina cristiana (1715), dialogada, en català, de la qual es feren més de vint edicions.
(l’Alguer, 1830 – 1900)
Escriptor. Fou professor de grec i de sard al liceu de l’Alguer.
Autor de poemes en català, mantingué correspondència amb intel·lectuals de Catalunya i col·laborà en diverses revistes catalanes, especialment a “La Ilustració Catalana” (1880-94).
Dades dels Països Catalans 