Arxiu d'etiquetes: pintors/es

Marinyans, mestre de

(Conflent ?, segle XIV)

Pintor gòtic anònim. Autor del retaule de la capella de Marinyans, prop de Serdinyà.

Aquesta obra, mostra refinadíssima d’estil francogòtic, porta en el marc la data del 1342, en blanc sobre vermell, i per això també se l’anomena Mestre del 1342.

Marí i Ribas, Antoni

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 3 febrer 1906 – 22 maig 1974)

Pintor i dibuixant. La seva obra inicial es mou dins l’impressionisme, però després derivà cap a un expressionisme de gran llibertat d’execució. Els seus dibuixos tracten sempre la temàtica humana: generalment són escenes eivissenques del port, del mercat, dels cafès, etc.

Exposà individualment a les Balears, a Barcelona i a algunes ciutats de l’estranger.

Marés, Carles

(País Valencià, segle XVII – segle XVIII)

Pintor. Conreà la pintura religiosa dins un estil més aviat convencional.

Marco i Marco, Sixt

(Elx, Baix Vinalopó, 25 gener 1916 – 13 gener 2002)

Sixto”  Pintor. Ha obtingut premis d’importància. Ha exposat a Alacant i Barcelona i també a diverses ciutats d’Espanya, França i Holanda.

Fou membre del Grup d’Elx.

Marçal de Sax, Andreu

(Saxònia ?, Alemanya, segle XIV – València, 1410)

Pintor. Actiu a València entre el 1393 i el 1410. Se’l considera el fundador de l’escola valenciana, que representà la tendència gòtica internacional.

Li són atribuïts dos dels més importants retaules valencians de la primera meitat del segle XV: el gran Retaule de Sant Jordi, que es conserva el Museu de Victòria i Albert, de Londres, i que representa amb gran dinamisme escenes de la vida del sant, i el Retaule de la Santa Creu (vers 1403).

Marc, Esteve

(València, vers 1590 – 1668)

(o March)  Pintor. Deixeble de Pedro de Orrente i adscrit al barroc valencià. La seva pintura es caracteritzada per la complexitat de la composició, que generalment inclou molts personatges en actituds violentes.

Fou un excel·lent autor de batalles que conreà també la pintura religiosa, com ho proven les seves obres Pas del Mar Roig, Retrat de Juan Bautista de Mazo, La Santa Cena que es troben en el Museu del Prado de Madrid, en el Museu de Belles Arts de València (una sèrie de batalles) i a l’Acadèmia de San Fernando. És també autor d’alguns retrats.

El seu fill i deixeble fou Miquel Marc(València, 1633 – 1670)  (o March)  Pintor. Anà a Roma, on estudià amb Carlo Maratta. Com el seu pare, fou pintor de batalles, però sobresortí amb obres de temàtica religiosa i amb natures mortes. És autor de la Degollació dels innocents, la Coronació del Senyor i Sant Antoni i Sant Bartomeu en el martiri. El seu estil segueix la tradició d’Orrente i de Ribera.

Mandilego i Felani, Maties

(Palma de Mallorca, 20 desembre 1919 – 1996)

Pintor. Autodidacte, és el fundador del Grup d’Aquarel·listes de les Balears. Pintà fonamentalment paisatges dins una tendència neoimpressionista, amb una tècnica personal i colors càlids.

Començà amb una factura acadèmica, afinant molt el dibuix, i evolucionà cap a una forma subjectiva, emmotllada a les exigències de l’època.

Manaut i Viglietti, Josep

(Llíria, Camp de Túria, 1898 – Madrid, 7 gener 1971)

Pintor i tractadista. Fou deixeble de Joaquim Sorolla, amb el qual amplià estudis a Madrid. Viatjà, pensionat, per l’estranger i visqué un quant temps a França.

Conreà, especialment, el paisatge i és autor del treball Crónica del pintor Joaquín Sorolla (1964).

Maiol, Martí *

Veure> Martí Mayol (pintor de les Balears del segle XIV).

Maillol, Aristides

(Banyuls de la Marenda, Rosselló, 8 desembre 1861 – 27 setembre 1944)

Escultor, gravador i pintor. Estudià pintura i escultura a l’Escola de Belles Arts de París. L’any 1886 muntà a Banyuls un taller de tapissos. En els tapissos, com en els dibuixos i les pintures de la primera època, mostrà la influència dels nabís (La dona de l’ombrel·la, 1896).

Es dedicà a l’escultura quan ja tenia quaranta anys i la seva aportació, des del principi, s’oposà marcadament a l’impressionisme distorsionat de Rodin amb una objectivitat quasi arquitectònica. La seva escultura és un cant al cos femení (Eva, 1900; La nit, 1904).

Un viatge a Grècia (1901) refermà la seva adhesió al classicisme hel·lènic, si bé la incorporació de l’harmonia clàssica en la seva obra no el dugué mai a l’academicisme. Al costat d’escultures despullades de tota mena d’expressionisme líric, com el Monument a Cézanne (1912-25) i el Monument a Debussy (1935), n’hi ha d’altres que es caracteritzen pel seu dinamisme (Acció encadenada, 1905; Monument a Blanqui).

L’obra de Maillol influí de manera fonamental en el desenvolupament del noucentisme català.

Fou el pare de Llucià Maillol(Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1896 – 1972)  Pintor. Exposà a París el 1924, a Berlín el 1928 i a Zuric el 1929. Feia nus, escenes d’esports, balladores i retrats. Era secretari del Salon d’Automne.