(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, segle XV)
Escola pictòrica. Nom donat a l’obra pictòrica sortida del taller -o que hi era relacionada- que regien el pintor Valentí Montoliu i els seus fills, durant la segona meitat del segle XV.
(València, 21 agost 1739 – Madrid, 10 maig 1819)
Pintor. Fou pintor de cambra de Carles III de Borbó (1774), però Ferran VII de Borbó el destituí (1815) pel fet d’haver col·laborat amb Josep I.
Excel·leixen els seus frescs del Palau Reial de Madrid, els del Pardo, els de la Casa del Labrador d’Aranjuez i les voltes de la Col·legiata de la Granja. Els seus retrats més importants són Carles III i La infanta Carlota Joaquima.
Pintor acadèmic, de dibuix correcte i color fred i suau, Maella representa la crisi estètica de la pintura espanyola de final del segle XVIII, que incorpora elements del rococó i el neoclassicisme amb poca convicció plàstica.
(València, agost 1759 – Madrid, 11 febrer 1826)
Pintor. Deixeble de l’escola de Sant Carles de Camaron. Treballà a Madrid amb Josep Piquer. Fou director de l’Academia de San Fernando (1819).
Sobresortí com a retratista (El pare Tosca, Joan de Ribera, Ferran VII, etc).
(València, vers 1510 – Bocairent, Vall d’Albaida, 21 desembre 1579)
“Joan de Joanes” Pintor. Fill de Vicent Macip. Juntament amb Morales, és un dels més afortunats creadors de temes religiosos del Renaixement espanyol; menys precís que el seu pare en les formes, prefereix un cert esfumat, que dóna a les seves figures una típica blanesa leonardesca.
Té un colorit lluminós i, en general, reacciona contra els efectes de perspectiva arquitectònica propis del principi de segle, mentre que el paisatge és un element decoratiu més, sense el caràcter narratiu del segle anterior.
Un dels temes que representà amb més freqüència és el Sant Sopar, de la qual es conserven diverses versions, totes amb una certa influència de la de Leonardo de Milà. Un altre tema molt repetit és el del Salvador Eucarístic, representació de Crist, de mig cos, amb la Sagrada Forma a la mà dreta i el Sant Grial a l’esquerra.
Fou també un dels pintors renaixentistes marians més importants, amb obres com l’Assumpció de la Mare de Déu, la Immaculada i la Coronació. Altres obres seves són Les esposalles místiques del venerable Agnesi, la sèrie de La vida de Sant Esteve, pintada per a l’església d’aquesta devoció a València i l’excel·lent retrat de Lluís de Castella, senyor de Bicorp.
L’obra de Macip exercí una gran influència a la pintura valenciana del segle XVI. Al seu taller, que continuà actiu després de la seva mort, treballaren els seus fills Dorotea i Margarida Joanes i Vicent Joan Macip.
(País Valencià, 1555 – vers 1606)
Pintor. Fill i deixeble de Joan de Joanes, amb qui col·laborà en el retaule de Bocairent, i germà de les pintores Dorotea i Margarida Joanes.
Dirigí el taller familiar després de la mort del seu pare, l’estil del qual mantingué en obres com L’oració de l’hort i El descendiment.
(València, 1475 – 1550)
Pintor. Influït pels primers pintors renaixentistes actius a València i per Rafael, l’obra del qual devia conèixer en un probable viatge a Itàlia durant el seu període de formació, inicià l’evolució de la pintura valenciana del quatre-cents vers l’estil rafaelista.
Durant molts anys ha estat difícil de diferenciar les seves obres de les del seu fill, Joan Macip i Navarro “Joan de Joanes“.
Pintures documentades d’ell són les del retaule major de la catedral de Sogorb (1530-35), i El baptisme del Salvador, a la catedral de València. Se li atribueixen, a més, Sant Francesc de Paula, L’adoració dels reis i El descendiment de la creu.
Veure> Dorotea / Margarida Joanes (pintores valencianes, filles de Joan Macip i Navarro “Joan de Joanes”, segles XVI-XVII).
(Pollença, Mallorca, 17 febrer 1936 – Barcelona, 16 març 2014)
Pintora. Filla d’Alexis Macedonski. Fou molt precoç, als 15 anys ja feu una exposició a Palma de Mallorca, i als 16 anys publicà un llibre de poesies amb il·lustracions seves.
Va viure a Barcelona i a Madrid, i pintà diversos quadres de grans proporcions per a esglésies d’Extremadura i d’Aragó.
(Romania, 1884 – Tarragona, 1971)
Pintor. Anà a Mallorca cap al 1940 i s’hi establí (Pollença, Deià i el Terreno).
Pintava grans composicions al·legòriques, religioses, de traç i dibuix d’influència bizantina, amb colors vius i amb predomini dels blancs. Feia una pintura simbòlica, dins un cert fauvisme.
Conreà també el retrat, amb una gran profunditat psicològica de concepció i una forma original estructurada, i donà més importància al color que a la línia.
Fou el pare de la també pintora Florita Macedonski.
(Antella, Ribera Alta, 19 setembre 1912 – València, 29 maig 2000)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de València i, pensionat pel govern francès, a París (1952). Començà com a retratista acadèmic a Madrid, però se centrà en el paisatge mediterrani i el tractà d’una manera sintètica.
Ha obtingut nombrosos premis oficials, entre els quals la primera medalla de l’Exposición Nacional del 1952 i el premi Uruguay de la Primera Biennal Hispanoamericana (1955).
Dades dels Països Catalans 