(Perpinyà, 1833 – 1903)
Farmacèutic. Es destacà en la lluita contra la fil·loxera; el 1879 l’Associació Sindical del Departament dels Pirineus Orientals li encarregà de cercar substàncies per combatre-la.
Fou president (1884-1903) de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals. El 1887 col·laborà en la creació de laboratoris de química a Portvendres i a Seta, per tal de deturar la competència dels vins espanyols.
(Perpinyà, 1288 – Nàpols, Itàlia, 1343)
Infant de Mallorca. Darrer fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. Educat a la cort de París, hi va rebre una canongia. Seguí la carrera eclesiàstica, gràcies a la qual obtingué alguns beneficis i tingué contactes amb els pensadors de l’època.
Després de refusar l’arquebisbat de Tarragona i el bisbat de Miralpeix, entrà de ple dins la política mallorquina, i el 1324 va ésser nomenat regent i preceptor del futur Jaume III de Mallorca. Foren uns temps difícils, ja que les tensions amb Jaume II de Catalunya continuaven, a conseqüència de les pretensions d’aquest sobre el regne mallorquí.
Acabà la regència (1335) i es retirà a Nàpols, on dugué una vida molt austera, després d’haver renunciat a tots els beneficis eclesiàstics i polítics. Morí envoltat de deixebles, que cercaven la perfecció i vivien un espiritualisme exaltat.
(Perpinyà, 1744 – París, França, 19 juny 1794)
Advocat a Perpinyà. Secretari del directori departamental dels Pirineus Orientals (1792).
Secundà Francesc Xavier Llucià en l’arrestament dels perpinyanesos executats a París el 1792 i intervingué en l’empresonament (1793) de 32 ciutadans perpinyanesos a Montpeller.
El 1794 fou arrestat amb Llucià, conduït a París i executat.
(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(Perpinyà, 29 gener 1861 – 30 agost 1930)
Periodista satíric i humorista. Director i redactor en cap de “L’Indépendant” a partir del 1893, procurà de mantenir el programa “ni réaction, ni révolution”, defensant la llibertat i la justícia, sense confiar, però, en el moviment socialista.
En la seva crònica diària combaté el diari clerical i de dreta “Le Roussillon”.
Un recull de reportatges seus fou publicat sota el títol de Carnets de route de Jean-Paul (1931).
(Perpinyà, 1768 – 1852)
Comerciant i polític. Fundador d’una important empresa comercial a Perpinyà (1796), amb sucursals a diverses ciutats franceses i a Barcelona.
Durant la guerra del Francès fou un dels més afavorits per la provisió de queviures a les tropes franceses.
Des del 1816 fins al 1830 exercí diversos càrrecs polítics i, posteriorment, es dedicà a l’exportació de vins a Anglaterra i a les seves colònies, i als EUA.
(Perpinyà, 14 octubre 1846 – 1 maig 1914)
Metge i investigador. Director de la secció de ciències de la Societat Agrícola, Científica i Literària del Rosselló, de la qual fou president (1905-14).
Excavà el serrat d’en Vaquer, a partir del 1887, on descobrí la tortuga gegantina que rebé el nom de Testudo Perpiniana, i publicà les seves descobertes als butlletins de la SACL i de l’Association Française pour l’Avancement des Sciences (1894).
(Perpinyà, 1824 – Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1886)
Expert en silvicultura. La seva família originària del Carcí, era establerta a Perpinyà des de la fi del segle XVII.
És autor, entre altres treballs, de Les considerations sur le régime forestier dans les Pyrenées Orientales (1869).
El seu avi fou Josep Esteve Després (Perpinyà, 1753 – 1834) Baró. Fou membre del Consell Sobirà del Rosselló (1777-89) i maire de Perpinyà (1818-27).
(Perpinyà, 1620 – 1676)
Eclesiàstic jesuïta. Fou rector del col·legi de Perpinyà. Quan el Rosselló fou incorporat a França (1659) col·laborà a difondre-hi la cultura francesa i fou el primer que predicà en aquesta llengua a la catedral de Perpinyà (1676).
Fou professor de l’Estudi General de la ciutat i escriví Congregació de la Verge Maria dels Socors (1666) i Vida del venerable padre Francisco Suárez (1671).
(Perpinyà, 25 juny 1854 – Lió, França, 18 maig 1929)
Geòleg i paleontòleg. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i professor i degà de l’Acadèmia de Ciències de Lió. Va elaborar una classificació del quaternari basada en l’eustatisme.
Publicà Description géologique du bassin tertiaire de Roussillon (1890), en col·laboració amb A. Donnezan, i Monographie des pectinides neogènes de l’Europe (1902-05).
Dades dels Països Catalans 