(Perpinyà, 1838 – Marsella, França, 1916)
Escriptor. El 1887 fundà la revista “Lo Felibrige”, que dirigí fins el 1902.
Publicà drames en vers –Casau, Espigueta-, un recull de sonets, Rosari d’amor (1906), i un recull de dotze cants escrits en heptasíl·labs, Mentina (1907). El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs.
Traduí L’Atlàntida de Jacint Verdaguer en prosa occitana (1888).
(Perpinyà, 1249 – 1316)
(dit Vidal Selomó) Talmudista, exegeta i comentarista jueu. Tingut pel més brillant entre els medievals, per la claredat d’exposició.
Entre els seus escrits hi ha un comentari a tot el Talmud, el Qiryat Séfer, que és un escrit massorètic, comentaris als Salms i als Proverbis -on empra mots catalans per explicar el sentit d’alguns mots hebreus- i el Hibbur ha-Tesubà, sobre la penitència.
Durant les lluites ideològiques del seu temps es posà a favor de l’estudi de la filosofia i de les ciències profanes, posposades, però, a l’estudi del Talmud.
(Perpinyà, 1681 – 1753)
Astrònom. Frare caputxí i mestre de teologia a Tolosa de Llenguadoc. Fou membre de l’acadèmia d’aquesta ciutat i de la de Ciències de París.
Entre les seves obres destaquen Traité sur les Epactes (1738) i Gregoriana correctio… (1743).
(Perpinyà, 11 agost 1941 – )
Polític. Estudià dret a París, dret penal a Alger i dret públic a Montpeller. Ha estat professor de dret a Nantes i a Perpinyà. Començà la carrera política a París, dins de moviments cristians d’avantguarda.
Retornat a Perpinyà l’any 1968, s’adherí al Grup Cultural de Joventut Catalana i al Parti Socialiste Unifié. Juntament amb Llorenç Planes i altres fundà el Comitat Rossellonès d’Estudis i d’Animació (CREA) (1970), embrió de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (1972), de la qual ha estat el principal dirigent fins el 1981, en què l’abandonà.
Candidat a diputat diverses vegades pel seu partit, ha participat en iniciatives de promoció catalana: Universitat Catalana d’Estiu, Grup Pirienne Rossellonès, Grup d’Animació Cultural Guillem de Cabestany, Escola Popular Catalana, La Bressola, etc.
Ha publicat nombrosos articles a “La Falç”. Reinald Dedies li ha musicat algunes poesies de combat. Fou secretari de la Unió per una Regió Catalana i directiu del Col·legi d’Advocats de Perpinyà.
(Narbona, França, segle XVIII – Perpinyà, 1816)
Pintor. Anà a residir a Perpinyà, on fou l’iniciador de la família de pintors del mateix cognom.
La seva obra, d’estil neoclàssic, és de qualitat notable.
Foren fills seus:
(Perpinyà, 6 novembre 1886 – Catllà de Conflent, Conflent, 23 novembre 1956)
Polític. El 1919 dirigí la rebel·lió de la flota francesa que operava contra els bolxevics al mar Negre. Fou diputat comunista des del 1924 i redactor en cap de “L’Humanité” (1934-35).
Intervingué en la guerra civil espanyola com a inspector general de les Brigades Internacionals. Posteriorment visqué a l’URSS (1940-43).
De nou a França, fou elegit diputat (1947), però el 1953 fou expulsat del partit comunista, acusat de desviacionisme.
(Perpinyà, 28 agost 1953 – )
Mestre. Fill d’exiliats, estudià a l’Escola Normal de Perpinyà.
Ha estat fundador de les associacions La Bressola i Arrels i fundador i animador de Ràdio Arrels, que ha contribuït de manera important a l’esforç de normalització de la llengua catalana.
Fou el primer secretari de la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes i fou vicepresident del Centre Cultural Català.
El 1984 li fou atorgat el premi d’Honor Jaume I, de la Fundació Jaume I.
(Perpinyà, 22 octubre 1867 – 25 maig 1942)
Escultor. D’origen modest, féu primer de tapisser. Visità París, Itàlia, Bèlgica i Espanya, i fou Influït per Constantin Meunier, El Greco i, sobretot, Rodin. Exposà a París i a Barcelona (1917).
La seva producció és d’una gran expressivitat, alhora que té un caire pessimista. La seva millor època va del 1904 al 1924: L’hivern de la vida, Al peu de les ruïnes, L’abandonat, El menyspreat. La seva Pietat, realització primerenca, és considerada una obra mestra.
Autor del monument als morts de Ribesaltes.
(Perpinyà, 16 març 1835 – París, França, 27 setembre 1916)
Metge psiquiatre. Ensenyà a l’asil clínic de Sainte-Anne, a París, i s’especialitzà en malalties mentals.
Publicà Étude expérimentale et clinique sur l’alcoolisme (1871), Étude clinique sur la paralysie générale (1873), Des diverses formes de délire alcoolique et de leur traitement (1873), Recherches sur les centres nerveux (1876), Leçons cliniques sur l’épilepsie (1882) i Leçons cliniques sur les maladies mentales (1887).
Era membre de l’Académie de Médecine (1915).
(Perpinyà, 2 desembre 1752 – París, França, 25 maig 1794)
Polític. Adherit a la Revolució francesa des dels primers moments, fou procurador-síndic del departament dels Pirineus Orientals (1790-91) i membre de l’Assemblea Legislativa (1791-92), on destacà entre els girondins.
Elegit maire de Perpinyà (1792), deixà el càrrec per tornar a la procuradoria, des de la qual organitzà la resistència contra Carles IV de Borbó.
Morí abans d’ésser empresonat per moderat.
Dades dels Països Catalans 