Riu de la vall d’Àneu, afluent, per la dreta, de la Noguera Pallaresa; drena la vall de la Bonaigua.
És format per les aigües procedents dels circs lacustres de Gerber i de Cabanes i del torrent de Cap de Port, que davalla del port de la Bonaigua. Després de deixar, a la dreta, València d’Àneu i, a l’esquerra, les restes de l’antic castell de Portaran, s’uneix a la Noguera poc abans d’Esterri d’Àneu.
Una gran zona forestal, en part d’avetoses, cobreix la baga d’aquesta vall.
(Pallars Sobirà / Vall d’Aran)
Port de muntanya del Pirineu (2.072 m alt), entre les dues comarques, dit també port de Pallars, de Pedres-Blanques o d’Àneu, a la divisòria de les aigües de la Garona i la Noguera Pallaresa (hi neix el riu de la Bonaigua, afluent seu). Centre d’una important àrea de pasturatges estiuencs.
Fins el 1924, que fou construïda la carretera actual, només era travessat per un camí de ferradura, que seguia l’antiga via romana.
Pot estar tancat al trànsit fins a uns 7 mesos a causa de la neu. Però en obrir un túnel al port de Viella (1948) va deixar de ser l’únic accés a la Vall d’Aran des de la resta de Catalunya.
Al vessant pallarès hi ha el refugi de les Ares, l’hospital de la Bonaigua (desaparegut) i, més avall, l’hospital de la Bonaigua de Baix, actualment un petit nucli de turisme de muntanya.
Davant els antics hostals de la Bonaigua, s’alça el tuc (o port) de la Bonaigua (2.777 m alt).
Curs d’aigua permanent de la vall d’Àssua, que neix a la serra de Mainera, al terme de Sort.
A la capçalera hi ha un petit lacustre (estanys de Mainera); entre el clot de Mainera i les bordes de Llessui rep, per la dreta, els barrancs que davallen del Monterroio i del Montsent, i a Escàs forma, juntament amb el riu de Caregue, el riu de Sant Antoni, afluent per la dreta de la Noguera Pallaresa.
És nomenat també el Rialbo, el riu de Soll o el barranc d’Enrialbo.
(Pallars Sobirà / Vall d’Aran)
Massís muntanyós, que culmina al tuc de la Llança o tuc de Baqueira (2.656 m alt), a la línia de crestes de la zona axial pirinenca, entre les valls de la Noguera Pallaresa i de la Garona, que domina pel sud el port de la Bonaigua, pel nord la coma de Baciver, per l’est la vall d’Àrreu, i per l’oest les valls dels rius de Ruda i Malo.
Damunt la confluència d’aquests dos rius, al pla de Baqueira, damunt Tredòs, hi ha l’estació hivernal de Baqueira (1.870 m alt), inaugurada el 1964; compta amb instal·lacions hoteleres, urbanitzacions, teleselles, teleesquís i bones pistes, que s’estenen fins al pla de Beret (l’estació s’anomena també de Baqueira i Beret), per on s’hi accedeix per pista; l’accés des dels prats de Coellàs (nucli de xalets entre la carretera i el riu de Ruda, aigua amunt de Tredòs) s’efectua en telesella.
Enllaç web: Estació de Baqueira-Beret
Vall que davalla del massís del Montsent fins a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, vora Rialb. És drenada pels afluents del riu de Sant Antoni, d’oest a est es dirigeix el riu de Pamano. Comprèn els pobles de Llessui, cap de la vall, Saurí, Altron, Sorre, Bernui, Caregue i Escàs.
El centre de la vall havia estat, des del segle X, el castell de Torena, foren importants també els castells de la Torre, vinculat els segles XI i XII a la família Àssua, i el de Malavella. Amb el nom de quarter d’Àssua era conegut un dels quarters del vescomtat de Castellbó des del segle XV.
Són interessants les esglésies romàniques de Sant Pere de Llessui, de Santa Maria de Bernui i de Sant Esteve de Menauri i el santuari de la Mare de Déu de la Muntanya.
La transformació de Llessui en centre d’esports d’hivern ha donat un nou impuls a l’economia, limitada fins no fa gaire a la ramaderia i a una agricultura precària.
Alta conca de la Noguera Pallaresa, des de la gorja de Montgarri fins a Escaló, lloc on el riu es fica en un estret congost.
Té 300 km2 i està formada per la vall principal i les valls afluents (valls de la Bonaigua, d’Espot i Escart, a la dreta, i vall d’Unarre, a l’esquerra).
L’altitud oscil·la entre els 850 i els 950 m a la riba dels rius i entre els 1.700 i els 3.000 m a les muntanyes que l’envolten (massissos dels Encantats i Campirme).
El sector més característic és el del Pla d’Esterri, on els gels quaternaris excavaren una àmplia cubeta de 5 km de llarg i 2 d’ample.
El clima té un alt grau d’humitat, que possibilita l’existència d’importants boscos de pins (pi negre i pi roig), avets i petits rodals de bedolls.
El centre més important és Esterri d’Àneu.
(Pallars Sobirà / Pallars Jussà)
Massís muntanyós entre l’antic municipi de Llessui i el de la Torre de Cabdella, a la carena que separa la conca de la Noguera Pallaresa i la del Flamicell, entre la vall d’Àssua i la vall Fosca.
La màxima elevació és el bony d’Altars (2.460 m alt).
Coma de la vall d’Espot, una de les que dominen l’estany de Ratera d’Espot, limitada al nord pels pics de Bassiero, el pic d’Amitges (2.848 m) i el tuc de Saboredo.
Al centre de la vall, a 2.380 m, es troba l’estany d’Amitges (o estany gran d’Amitges) que una moderna resclosa ha convertit en un dels més cabalosos de la regió; a l’oest, i més amunt, hi ha els estanys Bessons o estanys superiors d’Amitges, on s’acaba la pista que puja des de l’estany de Sant Maurici.
Al centre d’aquesta conca lacustre es troben les agulles d’Amitges (2.665 m alt), molt visitades pels escaladors. Prop l’estany gran es troba el refugi d’Amitges, cedit el 1961 per la Hidroelèctrica de Catalunya al Centre Excursionista de Catalunya.
(Alta Ribagorça / Pallars Sobirà)
Zona situada en plena zona axial dels Pirineus centrals. Inclou 10.230 hectàrees de terreny, a les quals cal afegir una extensa Zona Perifèrica de Protecció de 30.530 hectàrees.
El límit nord és format per la línia de crestes que separa el vessant mediterrani de l’atlàntic, que culmina al pic de Peguera (2.982 m). Dins del parc, els Encantats s’eleven a 2.737 m i dominen l’estany de Sant Maurici, que és el més espectacular.
El parc està cobert per boscs de pi negre, d’avets i de bedolls, alternant amb pastures, aiguamolls, molleres i prats higròfils. L’elevada altitud fa que els ambients afavoreixin la presència de fauna d’alta muntanya. Diverses espècies d’ungulats hi són presents, dels quals el més característic és l’isard.
Aquest parc nacional va ser creat el 1955 i inscrit al catàleg internacional de parcs (UICN) el 1957. Posteriorment en fou suprimit i, amb l’assoliment de l’autonomia política de Catalunya, la seva gestió fou encarregada al govern català. El 1988 el Parlament de Catalunya va establir l’actual Zona Perifèrica de Protecció, i el 1992 va ser presentat el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc.
Enllaç web: Parc nacional d’Aigüestortes
Dades dels Països Catalans 