Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Vic i de Vallterra, Guillem Ramon de

3 Respostes

(València, segle XV – Veroli, Itàlia, 27 juliol 1525)

Bisbe i cardenal. Era protonotari apostòlic, i el 1517 fou creat cardenal pel papa Lleó X, pels mèrits del seu germà Jeroni, que fou ambaixador a Roma. El 1518 rebé en comanda el bisbat de Cefalú (Sicília), que mantingué fins poc abans de morir, i el 1519 fou nomenat coadjutor, amb dret a successió, de l’ancià bisbe de Barcelona Martín García, el qual ell succeí com a residencial el 1521.

Malgrat tot, no residí a Barcelona, sinó a Roma, on rebé cartes del rei Carles I de Catalunya recomanant-li ambaixadors i clergues. Intervingué activament en els conclaves en què s’elegí Adrià VI i Climent VII, per fer triomfar la candidatura dels amics de l’emperador, cosa que li valgué atacs dels opositors.

Gairebé no hi ha cap rastre d’actuació a Barcelona, excepte una disposició sobre la procedència dels canonges per ordre d’antiguitat. Fou enterrat a l’església de Santa Creu de Jerusalem.

Vallterra -llinatge-

1 Resposta

(Valtierra, Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)

Llinatge noble. Originari, sembla, de Navarra i que s’establí al Regne de València arran de la conquesta.

El primer membre conegut és Pere Eiximenis de Vallterra (País Valencià, s XIII)  Noble. Serví Jaume I de Catalunya en la conquesta de València (1238), i després amb motiu de l’alçament dels musulmans a terres de Sogorb, serra d’Espadà i vila d’Eslida.

Torre de la Mata, comtat de la

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVIII – )

Títol atorgat el 1707, pel rei-arxiduc Carles III, a Josep Antoni de Mata i de Copons.

Ha passat als Burell.

Testor i Pascual, Pascual

Deixa un comentari

(València, 1862 – 1920)

Polític. Fou catedràtic a la facultat de dret de València. Liberal, fou president de la diputació, governador civil (Tarragona i altres províncies) i fou senador.

Signà la moció presentada per Prat de la Riba a l’assemblea general de diputacions d’Espanya (1906) a favor de les mancomunitats regionals i formà part (1912) de la comissió valenciana que estudià la Mancomunitat del Principat, amb el projecte (fracassat) de constituir la del País Valencià.

Era germà de Carles Testor i Pascual  (València, 1850 – 1926)  Advocat i polític. Ocupà diversos càrrecs públics. Era molt conegut als cercles intel·lectuals valencians. Acostumava a fer la lectura pública de les poesies premiades als Jocs Florals de lo Rat Penat. Traduí al castellà poemes de Teodor Llorente.

Tarazona i Blanch, Ignasi

Deixa un comentari

(Sedaví, Horta, 1854 – València, 1924)

Astrònom. Fou responsable de l’estació meteorològica de la Universitat de València i el 1898 guanyà la càtedra de cosmografia i física de la Universitat de Barcelona, on promogué la fundació d’un observatori astronòmic.

Publicà Treinta años (1864-1893) de observaciones… (1912).

Fou germà seu Antoni Tarazona i Blanch  (Sedaví, Horta, 1843 – Madrid, 1906)  Astrònom. Es llicencià en dret i es doctorà en ciències exactes. Fou secretari de l’ajuntament de València; més tard passà a Madrid, on treballà a l’observatori astronòmic de la ciutat i fou professor d’astronomia física de la universitat. Es distingí en l’observació de l’eclipsi de sol del 1900, sobre el qual publicà dues Memorias.

Tagamanent, Lluís Vidal de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Cavaller. El 1413 cooperà amb Ferran I d’Antequera, i fou un dels qui anaren a assetjar a Balaguer el comte Jaume II d’Urgell.

Soriano, Vicent

Deixa un comentari

(València, segle XVI – 1610)

Eclesiàstic. Estudià gramàtica i retòrica. Ensenyà aquesta disciplina al monestir de Poblet. Després es doctorà en teologia. En fou catedràtic a València.

Fou paborde de l’Almoina, a la seu. Sobresortí com a teòleg expert i persona d’altes virtuts.

És autor d’un Libro de la reverencia debida al altísimo sacrificio de la Misa, publicat l’any de la seva mort.

somni de Joan Joan, Lo

7 Respostes

(País Valencià, 1496)

Obra de Jaume Gassull. Publicada per primera vegada el 1497.

Constitueix una mena de continuació de Lo procés de les olives, i en ella l’autor simula un somni d’un tal Joan Joan en el qual aquest, dins la cambra d’una partera, segueix una conversa entre diverses dones; aquestes continuen, en un moment donat la discussió encetada en Lo procés… sobre la capacitat amatòria dels homes vells, en la qual intervenen diversos personatges (entre altres Joan Moreno, la deessa Venus, la Raó, etc) i que acaba amb el triomf absolut dels joves.

L’obra, que conté una burla molt poc àcida de l’estament burgès (juristes, advocats, notaris), és escrita en vers de codolada i constitueix un interessant document de llenguatge i costums de l’època.

Santmartí, Ferrer de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – València, 1243)

Primer bisbe de València després de la conquesta, nomenat per Jaume I de Catalunya el 1239 o el 1240.

El papa Gregori IX li confirmà el nomenament.

Sant Jordi, Jordi de

8 Respostes

(País Valencià, vers 1400 – 1424)

Cavaller i escriptor. És un dels lírics més importants de la literatura catalana anterior a Ausiàs Marc. Poeta cortesà i militar, va estar al servei d’Alfons el Magnànim, el qual seguí en el setge de Bonifaci i el 1422 apareix atestat al costat del rei a Nàpols, ciutat en la qual fou presoner de Francesco Sforza (testimoni d’aquesta captivitat és el seu poema Presoner).

Per a la seva obra pren temes ja tractats pels trobadors. El poema Lo setge d’amor és una al·legoria pròpia de poetes cavallers, amb ascendència ovidiana. Una de les seves composicions més conegudes és La Passió d’Amor, joc al·legòric sobre l’amor que mostra una marcada diferència envers el Roman de la Rose.

Una altra característica notable d’aquest poeta és la d’intercalar citacions de versos procedents d’altres composicions trobadoresques, tot acceptant els models dels trobadors dels segles XII i XIII i allunyant la seva poesia dels esquemes creats pel Consistori de la Gaia Ciència de Tolosa.

Escriptor en català, es val encara de gran nombre de provençalismes. Tal com feren altres poetes, utilitza els senhals per cantar una dama, que en molts d’ells és la reina Margarida de Prades. No n’han pervingut gaires poemes.