Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Puig de Santa Maria, batalla del -1237-

5 Respostes

(el Puig de Santa Maria, Horta, 15 agost 1237)

Combat lliurat durant la conquesta de València per Jaume I de Catalunya, entre un gran exèrcit de sarraïns valencians i una petita host catalano-aragonesa que, a les ordres de Bernat Guillem d’Entença i Guillem d’Aguiló, defensava el puig que tenia el nom d’Enesa o de Juballa (Sebolla), i que poc després seria anomenat Santa Maria. La batalla tingué lloc durant la primera quinzena d’agost.

La derrota dels sarraïns fou total i el nombre de baixes sofertes per aquests fou molt gran, i molt petit el dels cristians. Els darrers s’havien establert al Puig vers el 25 d’abril anterior amb l’objecte d’hostilitzar la ciutat de València i de madurar la seva ocupació.

Una llegenda tardana feia aparèixer sant Jordi combatent al costat dels cristians.

Pròixida i de Centelles, Olf de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Illes Balears, 1425)

Baró de Llutxent i d’Almenara. Fill i hereu de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà de Gilabert. Fou coper reial i uixer de Joan I el Caçador, el qual el nomenà lloctinent de governador i alcaid d’Oriola (1387), càrrecs pels quals litigà amb Bernat III de Senesterra, però el rei el confirmà el 1391.

Assistí a les noces de la infanta Joana d’Aragó amb el comte Mateu I de Foix (1392). Acompanyà l’infant Martí a Sicília; amb ell trencà el setge dels rebels a Catània (1395) i fou governador de la ciutat fins al 1402.

Lluità en el bàndol valencià dels Centelles contra els Soler. El rei Martí el féu camarlenc, i també ho fou de la reina Elionor d’Alburquerque, muller de Ferran I d’Antequera. Prengué part en l’ambaixada que, a Nàpols, tractà el matrimoni de l’infant Joan amb Joana II de Nàpols. Al mateix temps fou nomenat governador de Mallorca (1415).

Sense descendència del seu matrimoni amb Caterina de Vilanova, nomenà successor el seu germà Joan.

Pròixida i de Centelles, Gilabert de

6 Respostes

(València, segle XIV – Gènova, Itàlia, 1405)

Poeta. Fill petit de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà d’Olf. Prengué part a la campanya de Sicília del 1392 i a la de Sardenya i Sicília del 1395. Es casà amb Bernadona de Valleriola.

Membre destacat del bàndol dels Centelles, al qual pertanyia per llinatge matern, fou desterrat de la ciutat de València el 1396, per disposició dels jurats, i el 1398 intervingué en una sorollosa brega ciutadana en la qual els de la seva facció lluitaren contra els Vilaragut, a conseqüència de la qual fou empresonat. A la darreria del 1405 es trobava a Gènova al servei del papa Benet XIII.

Hom conserva vint-i-una poesies líriques seves, desconegudes fins el 1954; copiades en uns folis esborrats del cançoner Vega-Aguiló, foren llegides en aquesta data amb l’ajut de raigs ultraviolats.

Exclusivament amoroses, les seves poesies són dedicades a l’anàlisi subjectiva de la passió i mancades de notes objectives i anecdòtiques. Insisteix en els vells temes trobadorescs, com ara la crueltat de la dama, el llanguiment, etc. Fidel a la seva condició, es vanta d’ésser cavaller i ofereix curioses notes d’orgull.

Poeta essencialment cortesà, si bé es manté fidel als principis de la lírica dels trobadors i la seva llengua poètica és fortament aprovençalada, ofereix algun lleu ressò d’italianisme que podria fer pensar que coneixia la lírica de Dant.

Al seu breu cançoner, sens dubte resta d’una obra més considerable, hi ha versos colpidors i lapidaris, alguns d’ells amb una certa semblança amb moments del seu contemporani Jordi de Sant Jordi.

És possible que concorregués als certàmens poètics del consistori de Barcelona.

Peris i Mencheta, Francesc

2 Respostes

(València, 29 gener 1844 – Barcelona, 23 agost 1916)

Periodista i polític. Va escriure en diversos periòdics valencians, entre els quals “Las Provincias”, on assolí molta anomenada per les informacions que hi va fer sobre la guerra carlina.

Va dirigir el setmanari “El Imparcial Suecà” (1869) i va fundar “La Correspondencia de Valencia” i “El Noticiero Universal” (1888), aquest a Barcelona.

Afiliat al partit conservador, va ésser diputat tres vegades pels districte valencià de Sueca, senador per València i, posteriorment, senador vitalici per nomenament reial. Va publicar De Madrid a Panamà (1886).

Fou germà seu Ramon Peris i Mencheta  (València, 1851 – Cória, Extremadura, 1920)  Eclesiàstic. Fou elegit bisbe de Cória el 1894.

Pérez i Pérez, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 1887 – Alcoi, Alcoià, 14/feb/1978)

Escultor. Conegut amb el pseudònim de Peresejó. Fill d’un alcoià i d’una elxana, a pocs mesos anà a viure a la ciutat del seu pare, on obtingué de l’ajuntament una beca per a fer estudis d’art a Madrid i a València.

Deixeble de Coullaut Valera, visqué una etapa de formació a París, on conegué l’obra de Rodin, que l’entusiasmà.

De mentalitat eminentment clàssica grega, les seves obres principals són Eneas i Anquises, Leda i Júpiter, La mort de l’heroi, Avant, L’esclau i Eurítmia. Guanyà medalla d’or a l’Exposición Nacional de Madrid (1950). Fou medallista de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre i visqué a Madrid i a Alcoi.

Pérez i Bayer, Francesc Vicent

4 Respostes

(València, 11 novembre 1711 – 27 gener 1794)

Hebraista i canonge. Va ésser catedràtic de llengua hebraica a les universitats de València i Salamanca. Pel treball que va fer d’ordenador dels arxius de Toledo, Ferran VI de Borbó el nomenà canonge de la catedral barcelonina.

Va ésser enviat a Itàlia per estudiar-ne els arxius; en tornar-ne revisà els de l’Escorial per encàrrec de Carles IV de Borbó, que el nomenà preceptor dels seus fills. Va ésser director de la Real Biblioteca i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Entre els seus treballs sobresurten la reedició anotada de la Biblioteca Hispana Vetus (1788) i els estudis de numismàtica oriental: De numis hebreo-samaritanis (1781-90).

Perellós i de Palafox, Gener X Rabassa de

1 Resposta

(València, 1786 – Roma, Itàlia, 1853)

Cinquè marquès de Dosaigües. Nét de Gener VIII Rabassa de Perellós i de Lanuza. Fou el darrer membre del llinatge, ja que morí solter i deixà hereu universal Vicent Dasí i Lluesma, fill del seu administrador Vicent Dasí i Mestre i de Manuela Lluesma i March.

Aquesta successió fou impugnada pels parents més propers, els Marimon, marquesos de Cerdanyola. Finalment l’herència passà als Dasí i els títols als Marimon, excepte el marquesat de Dosaigües, la renúncia al qual, mitjançant una forta compensació econòmica a aquests, fou obtinguda per Dasí, que, així mateix, obtingué que la reina Isabel II li concedís el títol com a cap d’un nou llinatge.

Perellós -varis bio-

Deixa un comentari

Francesc de Perellós  (País Valencià ?, segle XIV – segle XV)  Noble. El 1412 era a Casp, on comunicà als compromissaris que havien d’elegir el successor de Martí I l’Humà, la impossibilitat de figurar entre aquests el seu sogre Giner Rabassa, jurista valencià, el qual patia de trastorns mentals.

Francesc de Perellós  (Catalunya, segle XVI)  Noble. Fou camarlenc de l’emperador Carles I de Catalunya.

Francesc Rabassa de Perellós  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Fill de Francesc de Perellós i de Joana Rabassa. Sembla que fou l’iniciador de la branca de Tàrrega, la qual s’extingí, pel que sembla, a la segona meitat del segle XVIII.

Guillem de Perellós  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Potser era germà de Francesc i de Ramon. Aquest Guillem rebé el 1345, i per a un període de tres anys, l’escrivania del patrimoni reial, atorgada per Pere III el Cerimoniós.

Penó de la Conquesta

1 Resposta

(València, 1238)

Mena d’estendard, format per tres teles cosides que portaven pintades les armes catalanes i la data de la conquesta de València per Jaume I de Catalunya (1238) en caràcters aràbics en negre.

Havia onejat dalt la torre d’Ali Bufat (després del Temple) el dia de la conquesta i fou portat després per Jaume I a Sant Vicent de la Roqueta.

Pardo de la Casta i Roda, Pere

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – després 1436)

Cavaller. Acompanyà l’infant Martí en la seva expedició a Sicília el 1392. El 1399 era alcaid del castell de Sogorb i uixer d’armes del rei Martí, de qui fou després camarlenc (1407).

A la darreria del regnat d’aquest encapçalà un dels bàndols valencians contra Berenguer de Vilaragut; aquest enfrontament rebrotà el 1412 contra Ramon de Vilaragut; en produir-se l’Interregne s’inclinà pel partit antiurgellista, atès que els Vilaragut eren urgellistes.

El Parlament valencià l’envià a Casp el 1412 perquè defensés davant els compromissaris els drets de Frederic de Luna, comte de Luna, a qui Ferran I d’Antequera, esdevingut rei, nomenà procurador, atès que era menor d’edat (1412). També fou procurador més endavant, de la reina vídua Margarida de Prades (1419).

El 1423 fou enviat amb dos altres ambaixadors prop del rei de Castella per protestar de l’empresonament de l’infant Enric d’Aragó, germà del rei Alfons el Magnànim. El 1436 formava part del consell de l’infant Joan, rei de Navarra, lloctinent reial a València. El 1425 havia obtingut el reconeixement reial de la seva pertinença a l’estament nobiliari superior.

Es casà amb Carrossa de Vilaragut quan aquesta obtingué (1382) l’anul·lació del seu matrimoni amb Juan Ximénez de Urrea.