(País Valencià, segle XVIII)
Títol concedit el s XVIII, per l’emperador Carles III, a Jaume de Pinós (mort el 1754), conseller seu d’estat i mariscal de camp dels exèrcits imperials, el qual fou soterrat a Brno juntament amb la seva primera muller, la marquesa de Perles.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1716, per l’emperador Carles III, al noble valencià Pere Vallterra de Blanes i Borja.
Fou rehabilitat el 1920 pels Díez de Rivera.
Nom modern i oficial (1982) del País Valencià.
(País Valencià, segle XI)
Regne musulmà, centrat en la ciutat de València, constituït a conseqüència de l’esfondrament del califat de Còrdova. Bé que aquest es mantingué, teòricament almenys, fins al 1031, a l’antiga cora de València s’entronitzaren dos lliberts del clan amiri (Mubärak i Mudaffar) el 1010.
A la mort accidental del segon, Mubärak fou desposseït pel poble i substituït (1017) per Labïb de Tortosa, que, al seu torn, hagué de cedir el poder a un nét d’Almansor (1021), Abd al-Aziz ibn Abi ‘Amir al-Mansur. Aquest s’annexà Múrcia i Almeria (1038) i el seu govern suposà prosperitat.
A la mort del seu fill Abd al-Malik, un nét, Utmän, hi regnà nou mesos, fins que fou desposseït (1065) pel seu sogre Yahyä ibn Ismäíl al-Ma’mün de Toledo, que s’annexà la taifa fins a la seva mort (1075). Independent de nou sota un altre amiri (Abü Bakr ibn ‘Abd al-‘Azïz), fou cedida per Alfons VI de Castella a l’ex-taifa de Toledo (1085) Yahyä ibn Ismä’ïl ibn Yahyä al-Qadir, ajudat per Álvaro Háñez.
Al-Qädir es declarà tributari del Cid i, a la seva mort, la república que en sorgí (Ibn Gahhäf) caigué, davant la pressió almoràvit, en mans del Cid.
(País Valencià, 1240 – 1960)
Nom històric del País Valencià. Originat en la fundació del regne cristià de València per Jaume I el 1240 i que ha persistit com a denominació simplement geogràfica fins als nostres dies al costat de la simplificada de València; aquesta, aplicada a la vegada a la ciutat i al país, esdevingué encara més equívoca des de la creació, al segle XIX, de la província de València, cosa que originà, a partir de concepcions unitàries i centralistes, les designacions despersonalitzades de Regió Valenciana (com a conjunt de les tres províncies en què fou dividit l’antic regne) i de Levante (que incloïa no solament les tres províncies esmentades, sinó sovint també les de Múrcia i Albacete, igualment mancades d’una designació comuna diferenciada, o només la de Múrcia).
Després del 1960, i especialment del 1970, ha anat generalitzant-se el nom de País Valencià, esmentat esporàdicament des del segle XVIII, utilitzat amb intencionalitat política pels valencianistes durant la Segona República i popularitzat a partir de l’opuscle de Joan Fuster Qüestió de noms (1962).
A les comarques veïnes del sud del Principat, el Regne és, per antonomàsia, el País Valencià.
(País Valencià, 1492 – )
Demarcació territorial eclesiàstica, creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana. Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI.
A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca. La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València. La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears.
Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la seu apostòlica, i eren governats, des del 1482 i el 1489 respectivament, pel mateix Roderic de Borja en administració o comenda. En realitat, la província eclesiàstica Valentina recentment creada era constituïda íntegrament per les prebendes eclesiàstiques de què fruïa el cardenal Roderic de Borja i sense disminuir absolutament els territoris jurisdiccionals de les diòcesis metropolitanes veïnes.
Les variacions geogràfiques que l’han afectat des de la seva creació fins ara han estat múltiples. El 1510 Juli II decretà la divisió entre Cartagena i Oriola, tot i que continuaren governades per un mateix bisbe, però aquesta divisió fou revocada pocs anys després per Lleó X (1517) i per Climent VII (1525-30). La separació definitiva fou deguda a la iniciativa de Felip II de Castella; Pius IV erigí el bisbat d’Oriola el 1564 com a sufragani de València.
Cartagena, pel fet d’ésser del Regne de Castella, deixà de pertànyer a València i es reintegrà a Toledo, de la qual havia estat separada per Calixt III. De fet s’aconseguí que la província eclesiàstica Valentina coincidís pel sud amb les fronteres polítiques del regne: hom assignà al territori de la diòcesi d’Oriola el de la seva governació civil (governació d’Oriola), i li foren afegits Cabdet i Aiora. La diòcesi de Sogorb, que havia estat durant molt de temps unida a la d’Albarrasí, fou desmembrada d’aquesta darrera el 1577 pel papa Gregori XIII i unida a la de València, mentre que la d’Albarrasí romania subjecta a la de Saragossa.
La restauració de les antigues diòcesis insulars d’Eivissa i Menorca el 1782 i el 1795, respectivament, no alterà gens la circumscripció de la província eclesiàstica de València: foren desmembrades de la diòcesi de Mallorca, però restaren subjectes al metropolità valentí.
La divisió en províncies civils l’any 1833 repercutí a la llarga en les circumscripcions diocesanes. El concordat del 1851 establia que la diòcesi d’Eivissa restaria unida a la de Mallorca; la seu episcopal d’Oriola havia de passar a Alacant, i la de Sogorb a Castelló de la Plana. Pel fet de restar aquestes dues darreres diòcesis com a sufragànies de la de València, amb elles incorporarien a llur província eclesiàstica els territoris que ambdues adquirissin de les respectives províncies civils.
En no res restaren els diferents intents del començament del segle XX encaminats a reduir el nombre de diòcesis hispàniques, i en no res també el conveni del 1908 que projectava el traçat d’una nova divisió i circumscripció diocesanes. La diòcesi d’Albacete, creada el 1949, en agregar-se com a sufragània a la província eclesiàstica Valentina, augmentà les seves dimensions en uns 9.000 km2, 8.000 dels quals havien pertangut fins aleshores al bisbat de Cartagena, sufragània de Granada des del 1851, i els restants 1.000 km2 comprenien la parròquia de Cabdet i el seu terme (que es prenia d’Oriola) i l’arxiprestat de La Roda, que, al seu torn, era desmembrat de Conca, sufragània de Toledo.
El sobrant de la província d’Albacete, amb una extensió de 5.000 km2 (pertanyents als arxiprestats d’Alcaraz i Elche de la Sierra), continuà en la diòcesis de Toledo fins el 1966, que fou adjudicat a la mitra d’Albacete. Així fou aconseguida una homologació entre els límits diocesans i civils. Una part dels acords del 1851 no es realitzà. La coincidència dels límits diocesans amb els de les províncies civils fou reconeguda com a necessària per l’article novè del concordat del 1953.
L’aplicació d’aquest produí un reajustament de límits en les diòcesis de la província valentina, que ocasionà una gran ampliació del territori a costa de les metropolitanes de Tarragona i de Toledo, i en menor proporció de Saragossa i Granada. En lloc del simple trasllat de les seus episcopals a capitals de província civil, s’ha acumulat al títol primitiu el nom d’aquesta capital; alhora que era respectada la catedral en l’antiga seu episcopal, s’erigia una segona catedral diocesana en la capital civil i es donava llibertat d’opció al bisbe per a residir en una d’ambdues ciutats.
Així, a partir del darrer reajustament de límits fet entre el 1949 i el 1960, la província eclesiàstica de València comprèn les següents diòcesis: la de Sogorb – Castelló de la Plana, que abraça l’àrea de la província civil castellonenca situada al sud d’una línia al nord de Vilafranca del Maestrat, Albocàsser i Torreblanca; la de València, que comprèn tota la província civil homònima i els arxiprestats d’Alcoi, Cocentaina, Pego, Dénia i Benissa, de la província civil d’Alacant; la d’Oriola-Alacant, que s’estén a la resta d’aquesta darrera província civil; la d’Albacete, que coincideix amb la seva demarcació civil; i, finalment, les tres diòcesis insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de València.
Comprenia l’Horta (excepte Picassent, Alcàsser, Silla i Beniparrell, que eren de la governació d’Alzira), el Camp de Túria, els Serrans, amb Sinarques, i el Racó i part de la Foia de Bunyol (Xiva, Xest, Bunyol, Godelleta i Setaigües) i de l’Alt Palància (Sogorb, Altura, Xèrica, Navaixes, les Alcubles, Sacanyet, Begís i Teresa de Begís).
Fou suprimida definitivament el 1833, amb motiu de la divisió provincial.
(País Valencià, segle XIII – 1707)
Antiga demarcació administrativa. Comprenia tot el Regne de València en els seus límits del segle XIII, o sigui fins al port de Biar. Se subdividí en tres demarcacions: València, Castelló de la Plana (o dellà Uixó) i Xàtiva (o dellà Xúquer).
Aquesta organització perdurà fins a la Nova Planta (1707). En 1565-72 la governació estricta de València tenia 128.290 habitants, 37.071 dels quals eren moriscs.
(País Valencià)
Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de València. Diòcesi fins el 1492, fou erigida en arquebisbat a partir d’aquesta data, amb la província eclesiàstica de València, que ha sofert diferents modificacions fins el 1957. La primitiva diòcesi era forçosament més reduïda que l’actual, puix que hi havia els bisbats de Xàtiva i de Dénia dins l’actual demarcació de València.
Originàriament pertanyia a la província eclesiàstica de Cartagena, però a la fi del segle VI passà a la de Toledo, a causa de l’ocupació de part de la Cartaginense pels bizantins. Després de la conquesta del futur Regne de València per Jaume I de Catalunya (1238), fou nomenat un bisbe que no arribà a prendre’n possessió, segurament per les discussions entre Toledo i Tarragona sobre la jurisdicció que hi pretenien els dos metropolitans.
El 1240 fou pronunciat l’afer a favor de Tarragona, i el 1241 hom fixà els límits de la nova diòcesi d’Almenara, a la Plana Baixa o Camp de Morvedre, fins a Biar (Alt Vinalopó) o més avall, fins on s’estengués la conquesta. El 1248 s’originà un plet amb els bisbes de Sogorb-Albarrasí sobre les parròquies del riu Millars, i es resolgué el 1277, restant per a València les 20 parròquies que formaren el modern arxiprestat de Vilafermosa. Així fou format el territori tradicional del bisbat de València, que, a desgrat d’intents de modificació del segle XIX, no es canvià fins els anys 1954-57.
En el límit amb Oriola el 1954 aquesta diòcesi cedí a València l’arxiprestat d’Aiora, i en compensació València cedí a la nova diòcesi d’Oriola-Alacant els arxiprestats de la Vila Joiosa, Xixona i Callosa d’en Sarrià, excepte el de Benissa. Per la part de Sogorb l’arquebisbat de València li cedí el 1957 la parròquia de Gàtova, situada com un enclavament a l’alta conca del Millars, fins a Penyagolosa, i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb-Castelló de la Plana, aquesta adquirí l’antic arxiprestat valencià de Vilafermosa, i en canvi cedí a València els d’Alpont, Xelva i Ademús. Finalment, en el límit amb la de Conca, el 1957 València adquirí l’arxiprestat de Requena-Utiel, de pertinença tradicional a Conca.
Així s’aconseguia, sense cap respecte a la tradició històrica, que s’acomplís el desig formulat ja en el primer concordat del 1851, però que no s’aplicà fins després del nou concordat del 1953 (aplicat amb les característiques impositives que caracteritzaven l’època), d’adaptar les divisions eclesiàstiques a les civils. L’arquebisbat actual de València coincideix amb la província civil del seu nom, excepte en la part meridional, que s’endinsa en la província d’Alacant, on conserva els arxiprestats de Dénia, Benissa, Alcoi i Cocentaina.
Té una extensió de 13.060 km2 i és dividit en 71 arxiprestats i 659 parròquies, 174 de les quals a la capital o ciutat de València, 379 repartides en el sector de la província civil de València i 106 al sector de la província d’Alacant.
El gener de 1992 la seu quedà vacant per la mort en accident de carretera de Miquel Roca i Cabanellas. Després d’un període de transició durant el qual l’arxidiòcesi fou administrada pel bisbe auxiliar Rafael Sanus i Abad, el juliol de 1992 fou nomenat Vicente Agustín García Gasco, antic bisbe auxiliar de Madrid i secretari de la conferència episcopal espanyola.
Aquesta arxidiòcesi impulsa la formació des de la Universitat Cardenal Herrera-CEU. L’any 1999 regulà els estatuts de la seva agència de notícies (AVAN), i treballa activament per la pastoral vocacional i familiar segons la moral religiosa més conservadora. El 2005 féu un decret instaurant el diaconat permanent.
(País Valencià, 1982 – 1998)
(UPV) Organització política. Creada com a coalició electoral de tres forces nacionalistes: Agrupament d’Esquerra del País Valencià, Partit Nacionalista del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià. El resultat de les eleccions autonòmiques del 1983 la situaren com a quarta força política valenciana (uns 60.000 vots) i inicià tot seguit un procés que desembocà en la unificació al desembre de 1984.
De caràcter unitari, plural, nacionalista i progressista, l’any 1986 obtingué només 40.000 vots. A les eleccions autonòmiques de 1987 es presentà en coalició amb Esquerra Unida i assolí dos escons a les Corts Valencianes. Uns quants mesos més tard, però, la UPV trencà la coalició, per desacords polítics amb Esquerra Unida, i els seus diputats s’integraren en el grup mixt.
L’any 1998 s’integrà al Bloc Nacionalista Valencià.
Dades dels Països Catalans 