Arxiu d'etiquetes: País Valencià (bio)

Atanagild -visigot, s. VIII-

Deixa un comentari

(País Valencià, segle VIII – 779 ?)

Noble visigot. A la mort (743) del famós duc Teodomir, la població autòctona elegí aleshores Atanagild com a nou senyor de l’estat de Tudmir, que tenia per capital Oriola i s’estenia de més enllà de Llorca (Múrcia) fins una mica al nord d’Alacant i Villena.

Als començos de la seva governació, el califa Hixam ratificà el caràcter autonòmic del petit estat cristià. Aquest patí aviat les vicissituds de la lluita entre berebers i sirians. Molts dels darrers s’instal·laren al territori i en prepararen la islamització. Atanagild prengué partit pels abbassides contra els omeies (777).

Aquests darrers envaïren l’estat en 779 i venceren totalment Atanagild, del qual manquen notícies des d’aquesta data. La seva desfeta marcà el final de l’existència autonòmica del Tudmir, que pocs anys després apareixia totalment incorporat a l’administració sarraïna.

Artés, mestre

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – segle XVI)

Pintor anònim de l’escola valenciana. De personalitat no ben definida, hom li atribueix bona quantitat d’obres entre les quals destaquen Sant Bernabeu i Sant Antoni de Pàdua (1494?, catedral de València), una Pietat, abans atribuïda a Roderic d’Osona el Vell i el retaule del Judici Final (1512 ?), per a la capella de la família Artés a la cartoixa de Portaceli. Les dues últimes són al Museu de Belles Arts de València).

Artés, Jeroni d’

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV – segle XVI)

Escriptor. N’han restat algunes poesies en castellà. Estava relacionat amb el grup de Bernat Fenollar.

Aquesta circumstància permet de pensar que ell o un parent pròxim eren el misser Artés que apareix a l’obra col·lectiva Lo somni de Joan Joan.

Ariño i Feliu, Rafael

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIX)

Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, on es distingí entre els deixebles de Lluís Téllez-Giron, professor de perspectiva i paisatge.

Pintà quadres de gènere i es destacà com a autor de teles de ventall, tècnica en què introduí la pintura a l’oli damunt seda.

S’especialitzà com a escenògraf i pintà els telons de boca de diversos teatres de València i Madrid.

Arenós, Pere d’

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Noble. El 1380, en unió de Roger de Montcada, anà a Sicília per a defensar-hi la jove reina Maria I de Sicília dels seus nombrosos enemics i per cooperar a la seva custòdia, que resultà ben difícil.

A la fi, i gràcies a un cop d’audàcia del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, la reina i els seus valedors foren salvats del castell d’Agosta, on es trobaven assetjats i en perill extrem. La maniobra havia de ser transcendental per a la futura reincorporació del reialme de Sicília.

Arenós, Jaume d’ -bastard Alfons II Gandia-

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – Xàtiva, Costera, 1464)

Fill natural d’Alfons II de Gandia. Aquest li deixà en morir (1425), la baronia d’Arenós. En la seva joventut serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Després de participar a la fase inicial del setge de Gaeta, caigué presoner amb el rei a la batalla naval de Ponça, el 1435.

Quan pujà al tron Joan II el Sense Fe es mostrà poc favorable a aquest monarca i simpatitzà, en canvi, amb el príncep Carles de Viana. En 1462 esclatà la guerra del Principat contra el monarca. Fou l’únic gran noble què, al regne de València, s’adherí a la lluita contra el rei.

Emprengué diversos fets d’armes, com la presa del castell d’Alcanyís (1462), i mantingué la singular actitud, durant dos anys llargs, amb fortuna remarcable. El 1464 hagué de retirar-se a les seves possessions per defensar-les a ultrança. Caigué presoner el 4 de setembre de 1464. Fou conduït al castell de Xàtiva, on moriria en captiveri.

Els seus fills, presos també aleshores i tancats a la torre de Torrent, aconseguiren escapar. El rei Joan II confiscà la baronia d’Arenós i la lliurà, amb el nou títol ducal de Vilafermosa, al bastard reial Alfons VI de Ribagorça.

Foren fills seus Jaume d’Arenós i:

  • Joan d’Arenós  (País Valencià, segle XV)  Fill segon de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat en 1464 a la torre de Torrent, per ordre de Joan II el Sense Fe, al temps que el seu pare era reclós a Xàtiva. Ell i els seus germans fugiren i es refugiaren de primer a Castella i després al Principat, llavors en guerra contra el rei. En 1472 figurava entre els nobles que hagueren de fer acatament al rei Joan, al final de la guerra.
  • Pere d’Arenós  (País Valencià, segle XV – Catalunya, segle XV)  Fill petit de Jaume d’Arenós. Amb els seus germans fou empresonat el 1464, fugí i passà a Catalunya. El 1472 hagué de reconèixer la sobirania de Joan II el Sense Fe.

Arenós, Gonçal Dies d’

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Bétera, Camp de Túria, 1347)

Senyor d’Arenós. Lluità en la campanya contra Jaume III de Mallorca al servei de Pere III de Catalunya, el qual, en recompensa, l’armà cavaller.

El mateix any, prengué part en la campanya del Rosselló com a membre del consell reial i lluità després per a impedir la formació de la Unió al País Valencià. Morí lluitant contra els unionistes a la batalla de Bétera.

Fou el pare de Violant d’Arenós i Cornell  (País Valencià, segle XIV)  Muller d’Alfons d’Aragó, duc de Gandia. Aportà la baronia d’Arenós al seu marit.

Arenós, Eiximèn Peris d’

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV)

Noble. El 1375 fou un dels juradors de la pau d’Almazan. El 1383 assistí a les Corts generals de Montsó. Fou de la ponència elegida per determinar qui eren els prohoms reials que havien de ser expulsats en aquella ocasió.

El 1387 substituí Bernat III Senesterra com a governador de Sardenya. En 1388 tornà a Catalunya per concloure una pau amb els rebels sards.

Fou servidor del rei Joan I el Caçador, on figurà a vegades al seguici i consell del monarca.

Arenós -llinatge-

6 Respostes

(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XV)

Llinatge. Tingué com a feu la baronia d’Arenós (Alt Millars).

Iniciat per Eiximèn Peris d’Arenós  (Aragó, segle XIII – País Valencià, abans 1266)  (o de Tarassona)  Ric home. Ajudà Jaume I en les campanyes de València i Múrcia. Aquest li concedí la baronia d’Arenós (1242). Fou el pare de:

  • Blai Eixímenis d’Arenós  (País Valencià, segle XIII)  Junt amb el seu germà Eiximèn, acompanyaren Jaume I de Catalunya en la seva visita a la frontera de Múrcia.
  • Eiximèn d’Arenós  (País Valencià, segle XIII)  Fou el pare de Ferran Eiximenis d’Arenós i de:
  • Eiximèn Peris d’Arenós  (País Valencià, segle XIII – Almeria, Andalusia, 1309)  Conseller reial. Es distingí en les campanyes de Múrcia (1296) i d’Almeria (1309), i en aquesta darrera morí.
  • Gonçalvo Eiximenis d’Arenós  (País Valencià, segle XIII – 1357)  En 1291, amb els seus germans destacà al bàndol d’Entença-Xèrica. Es casà amb Timbor de Bellpuig i de Riusec i foren fills seus:
  • Pere Jordà d’Arenós i de Bellpuig  (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  En 1288 serví Alfons II el Franc a la frontera de l’Empordà, en previsió de les incursions de Jaume II de Mallorca. L’any següent actuà intensament a les files de la Unió aragonesa, que l’imposà com a conseller del monarca. El 1309, sota el regnat de Jaume II el Just, fou un dels nobles destacats a la campanya d’Almeria.
  • Sanç d’Horta d’Arenós i de Bellpuig  (País Valencià, segle XIII – segle XIV)  Noble. El 1324 anà a Sardenya amb un contingent de reforç tramès a l’expedició de l’infant Alfons. Quan aquest es coronà rei, el 1327, assistí a la cerimònia, a Saragossa. En 1332 posseïa terres a Sardenya, com a recompensa de la seva col·laboració a l’illa.

Arcís, Francesc Gregori

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – Salamanca ?, Castella, segle XVI)

Metge i teòleg. Fou catedràtic a la universitat de Salamanca.

Afavorí les reformes lingüístiques introduïdes per Nebrija a la llengua castellana.

És autor d’un tractat escrit en llatí.