(Barcelona, 19 gener 1887 – 12 gener 1977)
Musicòleg i organista. Eclesiàstic. Fou un dels fundadors de l’Associació Gregoriana i de l’Associació d’Amics dels Goigs.
Estudià especialment la cançó popular catalana i l’aplicació de la música religiosa a la litúrgia.
Publicà, entre altres obres, Petites biografies de grans barcelonins (1965).
(Barcelona, 1854 – 4 desembre 1936)
Organista i compositor. Exercí el professorat en diversos centres d’ensenyament. Fou organista al convent dels jesuïtes.
Destacà entre els introductors de la música de Wagner a Catalunya i desplegà gran activitat com a propagandista. S’inscriví al Patronat de Bayreuth.
(Barcelona, març 1768 – 29 febrer 1808)
Compositor. Organista de la catedral de Barcelona.
A la Biblioteca de Catalunya, a l’Arxiu de la Catedral i a la Biblioteca de la Universitat es troben manuscrits de les seves composicions per a orgue, òperes i oratoris: Resurrección de Lázaro (1806), Muerte de Abel i El hijo pródigo (1807).
(Tarragona, 2 març 1872 – 21 agost 1952)
Compositor i organista. Fou organista de la seu de Tarragona.
En 1888 guanyà el premi de composició ofert a l’Exposició Universal de Barcelona.
És autor d’un cert nombre d’obres remarcables.. .
(Barcelona, 1784 – 1 març 1850)
Compositor i organista. Mestre de capella de Santa Maria del Mar des del 1819 fins que morí.
D’entre la seva producció destaquen La Passió de Jesucrist (oratori), quatre misses i La presentació de Nostre Senyor (drama sacre).
(Gernica, País Basc, 25 setembre 1869 – Barcelona, 19 març 1948)
Orguener. Introduí a la península l’orgue pneumàtic i, alhora, mecànic. Fou operari i director de la casa Amezua, a Barcelona, i, finalment, n’arribà a ésser propietari (1896).
La casa Alberdi construí l’orgue de la Seu d’Urgell, el de la Basílica de Montserrat, el de la parròquia de la Concepció de Barcelona i el del Sant Esperit de Terrassa, entre els conservats.
Fou el pare Antoni Alberdi i Aguirrezábal.
(Durango, País Basc, 21 octubre 1893 – Bilbao, País Basc, 5 novembre 1986)
Compositor basc afincat a Barcelona. Fill de Lope Alberdi i Recalde. Deixeble a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Acabada la guerra civil, s’associà a Organería Española SA d’Azpeitia (Guipúscoa), i construí una bona part dels orgues a Catalunya en 1945-75.
És autor de Ballets catalans, Cançons de nois, Recitados de piano, etc, però, l’obra per la qual és conegut Alberdi és la seva Simfonia Basca, per a orgue, constituïda amb quatre temes populars; d’ells, un zortziko és tallat pels valents acords del cant Agur Jaunak.
(Vic, Osona, 1517 – Barcelona, 16 novembre 1582)
Organista i eclesiàstic. Fou canonge i mestre de capella de la seu de Barcelona. Hi afinà l’orgue, que aleshores fou tingut en excepcional. Fou un instrumentista extraordinari, que gaudí de gran fama.
Es distingí també pel seu fervor pedagògic, ja que ensenyava sense voler percebre honoraris dels seus deixebles.
Fou composicions de mèrit. És autor d’una col·lecció de Tientos, avui perduda. Només dos d’ells han arribat fins a nosaltres. Compongué també dos llibres de madrigals (Odarum diversis linguis decantarum) i dues ensaladas (El bon jorn i La lucha), editades en la col·lecció de Las Ensaladas (1581) publicades per Mateu Fletxa el Jove.
Fou nebot seu i deixeble Lluís Ferran Vila.
(Olot, Garrotxa, 3 desembre 1729 – El Escorial, Madrid, 20 desembre 1783)
Compositor i organista. Als 6 anys entrà a l’Escolania de Montserrat, on estudià orgue i composició. Fou mestre de capella a Lleida i després a l’Escorial, on professà com a jerònim.
Tot i no moure’s de les terres de l’estat espanyol, les seves obres foren conegudes a la resta d’Europa. Fou el compositor hispànic més important del s XVIII, tant en la música instrumental com en la religiosa.
En la seva obra es percep la influència de D. Scarlatti, però amb un esperit més auster i una mena de ritme que recorda vagament les danses populars del país.
Les seves obres instrumentals comprenen més de 100 sonates per a clavecí; peces per a orgue (pasos, tientos, etc); 6 concerts per a dos orgues, o clavecins obligats; 6 quintets per a corda i orgue, i clavecí obligat.
La producció vocal de Soler és molt àmplia. Té unes 300 composicions religioses: antifones, himnes, lamentacions, lletanies, lliçons, responsoris, misses, motets, salms, cantates i nadales. Fou també autor d’autos, comèdies, loas i balls, i de l’obra teòrica Llave de la modulación (1762).
(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)
(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).
Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.
Dades dels Països Catalans 