(Catalunya, segle XV)
Mestre forjador.
El 1429 acabà un reixat per a l’altar major de la seu de Vic.
El 1430 contractà la reixa que tanca la capella de Sant Marc de la catedral de Barcelona, amb la confraria dels sabaters, i el 1447 la de la capella de la Transfiguració de la mateixa seu per 450 florins d’or.
(Barcelona, 1 desembre 1855 – 9 novembre 1899)
Orfebre i pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Treballà als obradors dels Torruella, cosins seus. Desenvolupà un sistema de gravació sobre argent.
Destacà en orfebreria religiosa. Es dedicà també a imitacions de rajoleria antiga. Fou igualment aquarel·lista estimable.
(Maella, Matarranya, 1921 – Barcelona, 14 abril 1998)
Vidrier. Residí a Barcelona des de petit. De formació autodidàctica, començà treballant en un taller de vidre, però aviat passà a l’art de la talla del cristall (copes d’ornament, joies, quadres, etc).
Ha emprat moles de carborúndum per a desbastar, de sílex artificial per a afinar i de suro amb pols de pedra tosca per als ombrejats i polits.
Hi ha obres seves als museus del Vaticà, Kennedy, dels Reis de Bèlgica, etc, i creà a Sants el Museu Pons i Cirac.
Hom li ha dedicat el film Las mans de Pons Cirac (1967), de Joan Francesc de Lasa, i el llibre A flor de vidre i amb l’ànima enlairada, de Garcia i Sánchiz.
(Catalunya, segle XVII – Ripoll, Ripollès, 1737)
Armer. Fou armer de Carles II de Catalunya. Treballà força temps a Barcelona.
El 1714 fou nomenat mestre armer de la capital.
Era el pare de Climent Peresteve i Sivilla (Ripoll, Ripollès, 1694 – Catalunya, segle XVIII) Armer. Fou armer de la cort de Felip V de Borbó. En 1762, arran de la guerra contra Anglaterra i Portugal, fabricà moltes armes, entre elles canons.
(Abrera, Baix Llobregat, 1838 – Barcelona, 1878)
Esmaltador. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Conreà la pintura a l’oli i el gravat a l’aiguafort.
Adscrit a la joieria Masriera, anà a Ginebra a aprendre la tècnica dels esmalts, de manera que des del 1866 es féu càrrec d’aquesta especialitat en aquella casa.
(Barcelona, 1809 – 17 abril 1887)
Moneder. Expert en l’afinació de metalls preciosos i en l’encunyació de monedes, seguí la professió del seu pare.
En temps d’Isabel II fou assajador de la seca de Barcelona, a la qual donà un gran impuls tot promovent que s’hi batessin, a més de coures, monedes d’or i d’argent.
Entre altres obres d’ell cal destacar: Tratado de Monedas. Sistema monetario y proyectos para su reforma (1847) i Memoria acerca de la antigüedad y utilidad de la casa de moneda de Barcelona (1843).
El seu pare fou Salvador Paradaltas (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, segle XIX) Moneder. Fou el principal responsable tècnic de les emissions napoleòniques a la seca de Barcelona (1808-14).
(Barcelona, segle XV – segle XVI)
Família d’argenters.
En una primera generació hi ha Jaume Palau (Barcelona, segle XV) Argenter. Fou un dels experts que el 1451 varen fer el peritatge del pal·li de Sant Jordi, obra del brodador Antoni Sadurní, per a la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 20 setembre 1833 – Barcelona, 1 gener 1892)
Argenter i orfebre. El 1850 fundà un taller a Barcelona que assolí notable importància; féu obres per a Isabel II i nombroses peces litúrgiques.
Continuà la casa el seu fill Antoni Oriol i Ballbé (Barcelona, 1867 – 1940) Argenter i orfebre. A la seva mort, els seus descendents continuaren el taller familiar.
(Barcelona, 1909 – 6 setembre 1994)
Joier i esmaltador. S’inicià amb el seu pare, també joier.
Es formà pel seu compte com a esmaltador, i es destacà aviat en obres religioses, com l’altar montserratí de Sant Francesc, a Barcelona, calzes i la Llàntia del Sardanisme, a Montserrat.
Decorà cobertes de llibres i mobles, d’una gran qualitat.
Rebé guardons d’exposicions diverses i el títol d’Artesà d’Honor.
(Barcelona ?, vers 1330 – 1387/88)
Escultor, orfebre i arquitecte. A la segona meitat del segle XIV gaudí del favor del rei Pere el Cerimoniós.
Especialitzat a esculpir monuments sepulcrals, com la de l’arquebisbe de Saragossa Lope de Luna, a la seu aragonesa. Altres sepulcres seus, a Barcelona i a Montserrat, han desaparegut, i també les set creus de pedra que li foren encarregades pel rei vers el 1366, per ésser col·locades a diferents llocs de la muntanya de Montserrat.
Li és atribuïda la bella imatge de la Mare de Déu de la Mercè, de Barcelona.
La seva obra més famosa, però, és el tabernacle d’argent per als corporals de la col·legiata de Daroca (1386), on representa el rei Pere i la reina Sibil·la protegits per arcosolis entre les figures de Crist, la Verge, sants i evangelistes.
Si bé la seva producció és plenament dins el gòtic, tanmateix sap donar a les diferents imatges decoratives que la componen una gran riquesa de realisme i varietat, que el situa entre els millors i més personals escultors d’aquest estil, encara que palesa influències franceses i borgonyones.
Dades dels Països Catalans 