(Catalunya, segle XVIII)
Religiós franciscà. Excel·lí a la darreria del segle pels seus dots d’orador i els seus escrits pietosos.
Dulac, Josep
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: oradors/es
Barcelona, Josep Maria de
(Barcelona, 1670 – segle XVIII)
Frare caputxí. Fou orador sagrat molt remarcable.
És autor d’unes Vidas de los Venerables Capuchinos de Barcelona (1712).
Andreu i Ferrer, Francesc
(Catalunya, segle XVIII – Barcelona ?, segle XVIII)
Eclesiàstic. Canonge de la seu de Barcelona.
Assolí gran fama com a orador sagrat. És autor de diversos escrits religiosos.
Vilera, Joan
(Barcelona, 1785 – Roma, Itàlia, 1841)
Religiós i orador. Ingressà a la Congregació de la Missió el 1802, i acabada la carrera es lliurà a la predicació per tots els Països Catalans.
El 1828 fou nomenat superior de la casa de Barcelona del carrer de Tallers. El govern se l’apropià, i ell en construí una de nova al carrer de la Reina Amàlia (convertida en presó de dones després del 1835).
Després de l’exclaustració (1835) es retirà a Carcassona, i més tard a Itàlia, on residí, i ensenyà teologia moral a Torí i Piacenza, i per fi fixà la residència a Roma, on tingué cura dels espanyols emigrats.
Deixà molts sermons escrits que han romàs inèdits, part dels quals a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Pas i Pincard, Àngel del
(Perpinyà, novembre 1540 – Roma, Itàlia, 23 agost 1596)
(o Delpàs) Teòleg, orador i reformador franciscà, de nom Joan Carles fins a professar.
Estudià a Alcalá de Henares, passà de predicador a Figueres i ensenyà teologia als convents de Vic i filosofia al de Tortosa (del qual fou guardià); fou definidor i guardià del convent de Perpinyà.
Profundament influït per les idees ascètiques de la Contrareforma (viatjava sempre descalç), procurà l’extensió de l’observança reformada dintre els franciscans catalans.
El 1580 establí un convent a Sant Miquel d’Escornalbou (Baix Camp) i el 1581 obtingué l’aprovació d’una custòdia amb els convents reformats del Principat de Catalunya i dels regnes de València i d’Aragó (1581), de la qual fou elegit custodi.
Tanmateix, per tal d’evitar la separació d’aquests convents de la província de l’antiga observança, el general Francisco de Gonzaga obtingué que fos obligat a residir a Gènova dos anys, des d’on passà a Sicília, fins que fou cridat a Roma per Sixt V (1585) a causa de la fama de les seves obres (especialment l’Expositio Symboli Apostolorum, editada a Roma el 1595).
Aleshores, per encàrrec del papa es retirà a Tívoli per redactar els comentaris dels quatre evangelis (editats en 1623-25); passà a San Pietro in Montorio els darrers nou anys de la seva vida.
Entre les seves nombroses obres destaquen Comentario sobre la régula de San Francisco (Barcelona, 1579), De los fundamentos del buen espíritu y de toda perfección espiritual (Gènova, 1583), Tractatus de restituenda disciplina vetuste religionis Sancti Francisci (Gènova, 1583), Breve trattato della preparazione del Santissimo Sacramento dell’altare (Roma, 1595) i De divino amore captando (tractat ascètic que deixà inèdit a la seva mort).
Fou declarat venerable el 1863.
Orriols i Comas, Joan Baptista
(Barcelona, 1828 – 1921)
Jurista, economista i orador. Membre del partit liberal conservador. Fou diputat a corts per Manresa i Barcelona.
Presidí diverses entitats civico-culturals (Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, Societat Econòmica d’Amics del País, Escola d’Institutrius, Associació General per a la Reforma Penitenciària a Espanya) i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i de l’Acadèmia Científico-Mercantil.
Marquès, Antoni
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1570 – 1649)
Teòleg, humanista i orador.
Jesuïta, primer, i després augustinià (1626), fou notable com a orador.
Escrivi Asuntos predicables sobre los tres mayores estados de la Iglesia… (1636) i Catalunya defendida por sus émulos (1641).
Manescal, Onofre
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Professor de teologia, sacerdot i orador. Pronuncià discursos i sermons en llatí, català i castellà.
És conegut sobretot per Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandesa de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la catedral de Barcelona i publicat el 1602.
Famós per la seva defensa de la llengua catalana, tenia pretensions d’historiador.
Fou un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica de Jeroni Pujades.
Falguera i Jutglà, Lluís
(Olot, Garrotxa, 24 setembre 1866 – 27 setembre 1930)
Religiós escolapi, orador i dramaturg.
Escriví en castellà nombroses obres per a infants, algunes de les quals foren musicades.
Col·laborà a la premsa castellana de Barcelona, on passà a residir.
Duran i Reynals, Estanislau
(Barcelona, 1894 – 1950)
Advocat, orador i polític. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Francesc i Raimon.
Membre d’Acció Catalana i, posteriorment, del Partit Catalanista Republicà, formà part del comitè consultiu d’aquest; fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i, en 1934-36, tinent d’alcalde.
Ocupà diversos càrrecs en el Col·legi d’Advocats i tingué una intervenció destacada en el Congrés Jurídic Català del maig de 1936.
És autor, amb Elies Rogent, d’una Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927).
Dades dels Països Catalans 