(Catalunya, segle XIV – segle XV) Noble. Fou un dels ambaixadors de Jaume II d’Urgell, com a pretendent a la successió de la Corona catalano-aragonesa, que es presentaren davant les Corts Catalanes, reunides llavors a Barcelona, el 6 d’octubre de 1410.
(Catalunya, segle XI – després 1135)
Noble. Fill de Bernat I de Queralt. Apareix amb el càrrec de senescal del comte de Barcelona.
Fou l’avi de Sibil·la de Queralt.
Arnau de Puigverd (Catalunya, segle XII) Noble. Figura al seguici i consell d’Alfons I el Cast. El 1180 fou un dels signants de la carta de poblament de Mont-roig.
Berenguer de Puigverd (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1323 anà a Sardenya amb l’expedició de conquesta que dirigia l’infant Alfons. Aquest o un homònim intervingueren a favor de Bernat de Solcina a les bandositats de Vila-seca (1340).
Berenguer de Puigverd (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Serví Pere III el Cerimoniós a la guerra contra Castella. El 1357 era amb les forces agrupades al regne de València a les ordres de l’infant Pere I d’Empúries, oncle del monarca.
Catalana de Puigverd (Catalunya, segle XV) Dama. A la mort de Catalana de Llança, es féu càrrec de la majordomia dels petits infants Joan i Martí, futurs reis i fills de Pere III el Cerimoniós.
Galceran de Puigverd (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Participà a l’expedició que dirigí l’infant Alfons per sotmetre Sardenya el 1323-24.
Guerau de Puigverd (Catalunya, segle XIII) Noble. Serví a Sicília contra els angevins. S’hi destacà molt. El 1291, regnant Jaume II el Just i governant Sicília l’infant Frederic II de Sicília, era un dels quatre capitans principals del front de Calàbria.
Miró Guillem de Puigverd (Catalunya, segle XII) Magnat. Fou un dels defensors de Pere de Puigverd al procés de Lleida de 1157.
Pere Puigverd (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Serví a Sardenya. El 1362 era un dels caps principals de les forces catalanes que tenien per base el castell de Càller.
Ramon de Puigverd (Urgell, segle XIII – Catalunya, segle XIV) Noble. El 1314, a Lleida, assistí al casament de l’infant Alfons, el futur rei Benigne, amb Teresa d’Entença. Per aquesta unió passava als contraents el comtat d’Urgell.
(País Valencià, segle XIV – Illes Balears, 1425)
Baró de Llutxent i d’Almenara. Fill i hereu de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà de Gilabert. Fou coper reial i uixer de Joan I el Caçador, el qual el nomenà lloctinent de governador i alcaid d’Oriola (1387), càrrecs pels quals litigà amb Bernat III de Senesterra, però el rei el confirmà el 1391.
Assistí a les noces de la infanta Joana d’Aragó amb el comte Mateu I de Foix (1392). Acompanyà l’infant Martí a Sicília; amb ell trencà el setge dels rebels a Catània (1395) i fou governador de la ciutat fins al 1402.
Lluità en el bàndol valencià dels Centelles contra els Soler. El rei Martí el féu camarlenc, i també ho fou de la reina Elionor d’Alburquerque, muller de Ferran I d’Antequera. Prengué part en l’ambaixada que, a Nàpols, tractà el matrimoni de l’infant Joan amb Joana II de Nàpols. Al mateix temps fou nomenat governador de Mallorca (1415).
Sense descendència del seu matrimoni amb Caterina de Vilanova, nomenà successor el seu germà Joan.
(Catalunya, segle XII)
Noble. Era senyor de Porqueres, vora el llac de Banyoles. Participà a l’expedició a Almeria el 1147 i a l’atac per conquerir Tortosa el 1148.
Del seu llinatge havia de sortir el més conegut dels Santapau.
(Catalunya, segle XIV)
Senyor d’Ordèn i Talltendre. Rebesnét de Bord de Pinós.
Sembla que amb ell s’extingí la línia il·legítima dels senyors d’Ordet i Talltendre.
Antoni Pinós (Catalunya, segle XVIII) Metge. Fou catedràtic de la universitat de Cervera. És autor d’una Sinoptica relectio de nutritione (1750).
Arnau de Pinós (Bagà, Berguedà, segle XIV – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1370) Frare dominicà. Havia pres hàbit al convent de Puigcerdà. Pertanyia a la família noble dels Pinós. Tingué fama de sant per les seves virtuts.
Beatriu de Pinós (Catalunya, segle XIV – 1357) Dama. Fou enterrada al monestir de Poblet.
Bernadí de Pinós (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Fill de Bernat de Pinós. A la mort del seu pare (1464), fou posat sota la tutela de Francesc de Pinós, de Siracusa.
Felip de Pinós (Catalunya, segle XVII) Noble. El 1640 sobresortí entre els qui prengueren les armes contra Felip IV, quan esclatà la guerra de Separació. Participà a la victoriosa batalla de Montjuïc, el 26 de gener de 1641.
Francesc de Pinós (Sicília, Itàlia, segle XV) Senyor de Siracusa. Fou el tutor de Bernadí de Pinós a la mort del seu pare, Bernat de Pinós.
Miquel de Pinós (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Noble. Fou una de les figures distingides de la campanya per defensar el Rosselló el 1597-98, en unió d’altres membres del seu llinatge.
Pere de Pinós (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Noble. El 1597-98, en companyia de diversos familiars, destacà lluitant al Rosselló contra la invasió francesa.
Pere Galceran de Pinós (Catalunya, segle XIV) Noble. Ha estat citat com a participant de l’expedició reial a Sardenya de 1354, i com a mort, víctima de pesta, durant el setge de l’Alguer.
Pere Galceran de Pinós (Catalunya, segle XIV – segle XV) Noble. És citat entre els diversos Pinós que participaren a la batalla de Sanluri, el 1409. Hi ha la referència que morí a la lluita.
Pere Galceran de Pinós (Catalunya, segle XIV – segle XV) Noble. El 1410 tingué disputes amb el noble aragonès Pere de Gurrea. Hi intervingué, en acció pacificadora, les Corts de Catalunya reunit durant l’interregne 1410-12.
Bernat de Pinós (Catalunya, segle XV – Sicília, Itàlia, 1464) Doctor en ambdós drets. S’establí a Sicília des d’abans del 1441 i fou jutge de la Regia Gran Corte siciliana el 1444.
Bernat de Pinós (Catalunya, segle XV) Noble. Fill natural d’un dels Pinós. Fou conegut molt generalment com el bord de Pinós. Assistí, el 1411, a les Corts aragoneses començades a Alcanyís i prosseguides a Saragossa.
Bernat de Pinós (Catalunya, segle XVI – 1 juliol 1550) Noble. Sobresortí entre els organitzadors de la defensa del Rosselló contra la invasió francesa del 1543. Fou fill seu Pere de Pinós (Catalunya, segle XVI) Vescomte de Canet. Actuà contra la invasió del Rosselló pels francesos el 1570.
Bernat de Pinós (Barcelona, segle XVI – segle XVII) Noble. El 1588 estatjà a casa seva l’ambaixada tramesa a la capital per la ciutat de Saragossa. Amb altres familiars destacà a la defensa del Rosselló durant la invasió francesa de 1597-98.
(València, 1786 – Roma, Itàlia, 1853)
Cinquè marquès de Dosaigües. Nét de Gener VIII Rabassa de Perellós i de Lanuza. Fou el darrer membre del llinatge, ja que morí solter i deixà hereu universal Vicent Dasí i Lluesma, fill del seu administrador Vicent Dasí i Mestre i de Manuela Lluesma i March.
Aquesta successió fou impugnada pels parents més propers, els Marimon, marquesos de Cerdanyola. Finalment l’herència passà als Dasí i els títols als Marimon, excepte el marquesat de Dosaigües, la renúncia al qual, mitjançant una forta compensació econòmica a aquests, fou obtinguda per Dasí, que, així mateix, obtingué que la reina Isabel II li concedís el títol com a cap d’un nou llinatge.
