(País Valencià, segle XV)
Noble. Formava part de les forces que acompanyaren Joan II el Sense Fe, el 1473, per ocupar Perpinyà. Hi resistí el setge subsegüent establert pels francesos i alçat per l’arribada dels auxilis que duia l’infant Ferran.
Amb el seu germà Perot compraren (1479) el vescomtat de Sanluri a Enrique Enríquez, oncle del rei.
Ambdós germans deixaren hereu testamentari del vescomtat llur nebot Pere de Castellví i Boter.
(Castellrosselló, Rosselló, segle XII – segle XIII)
Noble. Probablement fill de Ramon de Castellrosselló, càtar destacat, participà, sembla, a les ordres del comte Nunyó Sanç I de Rosselló, a la conquesta de Mallorca (1229).
Fou empresonat per la inquisició per la seva adhesió a l’heretgia càtara, però fugí i es féu fort en els seus dominis. Per influència de Jaume I de Catalunya, el papa Gregori IX encarregà al seu penitenciari Ramon de Penyafort que l’absolgués a canvi que lluités tres anys contra els sarraïns de València.
El bisbe d’Elna, Bernat de Berga, protestà davant el papa d’aquest perdó, però Gregori IX el mantingué, fet que permeté que salvés la vida i conserves els seus dominis.
(Rosselló, segle XII – segle XIII)
Noble. Senyor de Castellrosselló. Acceptà els principis de l’heretgia càtara, com la majoria dels nobles rossellonesos del seu temps. El 1198, davant l’amenaça d’una croada contra els càtars, el rei Pere I el Catòlic publicà algunes mesures de contenció de l’heretgia i disposà una sèrie de precaucions, entre les quals figura l’autorització a Ramon de Castellrosselló perquè aquest emprengués obres de fortificació extraordinàries als seus dominis.
Aquest és possiblement l’homònim que, en 1223-24, combaté a les ordres del comte Nunyó Sanç I de Rosselló, a les lluites civils entre aquest i els Montcada, sota el regnat de Jaume I el Conqueridor.
Un Ramon de Castellrosselló apareix lligat a la tràgica fi, probablement llegendària, del trobador Guillem de Cabestany.
(Rosselló, segle XII)
Noble. El 1160 fou un dels qui refermaven els fiadors de Ramon Berenguer IV de Barcelona quan aquest manllevà un préstec de 6.700 morabatins a Guillem Leteric, banquer de Montpeller.
(Rosselló, segle XIII – segle XIV)
Noble. El 1312 assistí al vassallatge renovat a Barcelona, davant Jaume II el Just, del rei Sanç I de Mallorca. El 1326 era un dels rebels que s’oposaven a la regència de l’infant Felip de Mallorca durant la minoritat de Jaume III de Mallorca i que pretenien donar-la al comte de Foix.
Figurava entre els nobles que arribaren a emparar-se de la persona del petit Jaume. Quan les forces trameses del Principat restabliren l’autoritat de Felip i arribaren a Perpinyà, Dalmau es féu fonedís. Fou decretada la seva persecució.
Nom amb el qual també és conegut Josep d’Amat i de Planella (noble filipista català, 1670-1715).
(València, 29 octubre 1880 – 7 abril 1956)
Erudit. Baró de San Petrillo.
S’especialitzà en investigacions relacionades amb la genealogia i l’heràldica valencianes –Los malteses en Valencia (1911), Cosas añejas (1919), Los Próxitas y el Estado de Almenara (1932), Los Cruïlles y sus alianzas (1946)-.
Publicà també la sèrie d’estudis Filiación histórica de los primitivos valencianos (1932-41), sobre pintura medieval.
(País Valencià, segle XIII – vers 1339)
Noble. Senyor de Rebollet. Fou una figura important del seu temps. Va ser capità de les galeres del reialme de València (1312). Comandà l’armada que va anar a la conquesta de Sardenya (1323) i derrotà l’armada pisana (1324) i més tard la genovesa (1325). Fou premiat pel rei Jaume II el Just amb extensos feus. Participà a Lleida en les discussions dels drets de successió del reialme de Mallorca.
Fou governador de Sardenya. Poc temps després Ramon de Peralta fou enviat a l’illa com a capità general de guerra. Fou atacat pels pisans prop de la costa. Carròs no sortí a ajudar-lo. Començà així una dura enemistat entre ambdós personatges.
Després d’enfrontar-se a Bonaire, ambdós foren destituïts i Francesc tornà a Catalunya, on fou perdonat pel rei, i es retirà a les seves terres de València. El rei Alfons III el Benigne li donà el mer imperi de Rebollet i dels altres llocs (1331).
Fou el pare de Berenguer (I), Francesc, Nicolau i Jaume Carròs.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(País Valencià, segle XIII – ?, abans 1336)
Noble. Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. En la seva joventut col·laborà en la lluita de Robert I de Nàpols contra Frederic II de Sicília (1313).
Posteriorment (1323) acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya i exercí per poc temps (1324) el càrrec de lloctinent reial. Fou un dels principals beneficiaris del repartiment de terres que seguí a la conquesta.
La seva primera muller fou Teresa Gombau d’Entença, germanastra de la infanta Teresa d’Entença. De la segona esposa, Geraldona de Ribelles, tingué el seu únic fill i successor, Berenguer Carròs i de Ribelles.
