(València, 29 octubre 1880 – 7 abril 1956)
Erudit. Baró de San Petrillo.
S’especialitzà en investigacions relacionades amb la genealogia i l’heràldica valencianes –Los malteses en Valencia (1911), Cosas añejas (1919), Los Próxitas y el Estado de Almenara (1932), Los Cruïlles y sus alianzas (1946)-.
Publicà també la sèrie d’estudis Filiación histórica de los primitivos valencianos (1932-41), sobre pintura medieval.
(País Valencià, segle XIII – vers 1339)
Noble. Senyor de Rebollet. Fou una figura important del seu temps. Va ser capità de les galeres del reialme de València (1312). Comandà l’armada que va anar a la conquesta de Sardenya (1323) i derrotà l’armada pisana (1324) i més tard la genovesa (1325). Fou premiat pel rei Jaume II el Just amb extensos feus. Participà a Lleida en les discussions dels drets de successió del reialme de Mallorca.
Fou governador de Sardenya. Poc temps després Ramon de Peralta fou enviat a l’illa com a capità general de guerra. Fou atacat pels pisans prop de la costa. Carròs no sortí a ajudar-lo. Començà així una dura enemistat entre ambdós personatges.
Després d’enfrontar-se a Bonaire, ambdós foren destituïts i Francesc tornà a Catalunya, on fou perdonat pel rei, i es retirà a les seves terres de València. El rei Alfons III el Benigne li donà el mer imperi de Rebollet i dels altres llocs (1331).
Fou el pare de Berenguer (I), Francesc, Nicolau i Jaume Carròs.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(País Valencià, segle XIII – ?, abans 1336)
Noble. Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. En la seva joventut col·laborà en la lluita de Robert I de Nàpols contra Frederic II de Sicília (1313).
Posteriorment (1323) acompanyà el seu pare a la conquesta de Sardenya i exercí per poc temps (1324) el càrrec de lloctinent reial. Fou un dels principals beneficiaris del repartiment de terres que seguí a la conquesta.
La seva primera muller fou Teresa Gombau d’Entença, germanastra de la infanta Teresa d’Entença. De la segona esposa, Geraldona de Ribelles, tingué el seu únic fill i successor, Berenguer Carròs i de Ribelles.
(País Valencià, segle XIV – Sardenya ?, segle XIV)
Noble. El 1347 passà a Sardenya amb un Alemany Carroç, formant part del cos de reforç que dirigia Hug de Cervelló.
Aquest contingent seria delmat a la batalla dels Aidu di Turdu.
(Sicília, Itàlia, vers 1412 – 1452)
Primer comte de Reggio. Segon fill d’Antoni de Cardona i de Luna, virrei de Sicília, i d’Elionor de Villena. Amb el seu germà Pere, comte de Collessano, serví el rei Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Tots dos caigueren presoners a Ponça, juntament amb el sobirà (1435). Més tard es distingí a la batalla de Sessano (1444).
Establert a Sicília, s’hi casà amb Caterina de Peralta, baronessa de Chiusa. Fou fet comte de Reggio i mestre justicier de Sicília (1451-52). El seu llinatge fou continuat pel seu fill Antoni de Cardona i de Peralta.
Lleonard de Sorts li dedicà una llarga composició elogiosa.
(Sicília, Itàlia, segle XV – Bicocca, Llombardia, 1522)
Vuitè comte de Collessano, títol que heretà del seu pare Artau de Cardona i de Ventimiglia (1478). Després d’haver militar al servei de Gonzalo Fernández de Córdoba, com a tinent general, fou nomenat per Ferran II el Catòlic estrateg de Messina, gran conestable de Sicília (1497) i gran almirall de Sicília (1506).
El 1511 ajudà el virrei Hug de Montcada i de Cardona a reprimir la revolta de Palerm, però a la mort del rei (1516) esdevingué el cap de la revolta contra el virrei. Al parlament del 1516 fou elegit pels habitants de Catània com a llur representant.
Carles I el cridà a la cort, fet que donà lloc a noves revoltes a Sicília, puix que corregué la veu que havia estat mort. Tornà a Sicília a precs dels sicilians. Mori a la batalla de Bicocca, prop de Milà, en la guerra entre Carles I i Francesc I de França.
El seu fill Artau de Cardona i de Gonzaga fou confirmat, a la seva mort, en els càrrecs d’almirall i de conestable.
(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1547)
Comte de Reggio i baró de Chiusa, a qui el rei Carles I erigí en comtat (1535) i féu marquès de Giuliana, baronia que havia comprat als Tagliavia el 1530.
Era membre de la branca dels comtes de Chiusa, extingida a la darreria del segle XVI.
(País Valencià, vers 1405 – vers 1470)
(dit el Navarrès) Senyor de Guadalest. Fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia. El 1412, a la mort del seu avi matern Alfons I de Gandia, heretà la senyoria d’Ondara i l’horta de Gandia. Més tard rebé, de la seva mare, Calassanç i Sanui a Ribagorça, i Guadalest i Confrides a la Marina Baixa.
El 1427 es casà amb Blanca de Navarra, senyora de Caparrosso, Aézcoa, Carazar i Caseda, néta del rei Carles II de Navarra per la seva filla natural Joana de Navarra. El 1424 seguí el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols.
Establert a València, no participà en els afers del Principat, en els quals tingué un paper tan notable el seu fill Joan de Cardona i de Navarra, amb qui el 1476 pledejà a València. Hug era partidari de Joan II el Sense Fe.
Dades dels Països Catalans 