Arxiu d'etiquetes: nobles

Caupena -llinatge-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)

Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.

El més antic fou Aliot (I) de Caupena  (Grècia, segle XIV – segle XV )  Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:

Antoni (I) de Caupena  (Grècia, segle XIV – segle XV)  Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:

Aliot (II) de Caupena  (Grècia, 1418 – 1440)  Tingué un fill il·legítim:

Antoni (II) de Caupena  (Grècia, segle XV – 1451)  Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:

Arnau Guillem de Caupena  (Grècia, segle XV – 1460)  Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:

Aliot (III) de Caupena  (Grècia, segle XV)  Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.

Castro, Joan de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Noble. Prengué les armes per Joan II el Sense Fe a la guerra d’aquest contra la Generalitat catalana.

El 1468 pertanyia a la guarnició de Girona que, al cap d’un temps de setge, hagué de capitular.

Castre-Pinós de So i Carròs -germans-

2 Respostes

Eren fills de Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So.

Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs  (Ribagorça, 1450 – 1497)  La seva muller, Aldonça Roig, fou amistançada del príncep de Girona (després rei Ferran II el Catòlic). Llur rebesnét fou Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó.

Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs  (Ribagorça, vers 1455 – 1530)  Fou el successor del seu pare. En la sentència reial del 1493 aconseguí que li fossin adjudicats els vescomtats d’Illa i de Canet. El 1490 combaté contra Pere de Planella, i posteriorment serví Ferran II el Catòlic a Nàpols com a capità d’armes. El rei el recompensà amb la terra de Velluti (Basilicata) el 1505 i amb l’acaidia de Cosenza. Morí sense fills.

Castellví i Vic, Galceran de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – segle XVI)

Setè senyor de Carlet. Besnét de Galceran de Castellví i Maçana. Vinculà els seus estats establint un vincle agnatici. Fou l’avi de:

Jordi de Castellví i López de Mendoza  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Desè senyor de Carlet i de Tous i de Terrabona. Li fou concedit el títol de comte de Carlet el 1604. Serví Felip II al setge de la Goleta i contra els moriscs de Granada. El seu quadrinét fou:

Joaquim Antoni de Castellví i Idiàquez  (València ?, 1738 – 8 març 1800)  Sisè comte de Carlet, baró de Tous i senyor de la Casa Reial de Pintarrafes. Fou el darrer membre de la línia de Carlet, i els títols passaren a la línia de Castellar.

Castellví i d’Ibarrola, Enric de

Deixa un comentari

(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)

Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.

Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:

Enric de Castellví i Hortega de Medina  (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936)  Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.

Castellví i Coloma, Joan Basili de

1 Resposta

(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)

Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.

Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.

Castellví i Maçana, Galceran de

5 Respostes

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Tercer senyor de Carlet, de Benimodo i de Massalet, nét de Gonçal de Castellví.

Fundador de la línia troncal de Carlet. Fou el pare de:

Joan de Castellví i Mercader  (País Valencià, segle XV)  Senyor de Castellar. Fou l’iniciador de la línia secundària de Castellar (més tard esdevinguda principal). Fou l’avi de:

Joan Baptista de Castellví i Català de Valeriola  (País Valencià, segle XVI)  Noble. Tingué una destacada intervenció en la batalla de l’illa Terceira (1581). El seu quadrinét fou:

Tomàs de Castellví i Adell  (País Valencià, segle XVII – segle XVIII)  Comte de Castellar i baró i senyor de Bicorb, Quesa, Benedrís, Rafelguaraf, Faldeta, Castellar i Vilanova. El seu renebot fou:

Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu  (País Valencià, segle XVIII)  Cinquè comte de Castellar. Heretà del seu oncle matern el comtat de la Vilanova i les baronies de Torres Torres i de Manuel. Fou el pare d’Antoni Benet de Castellví i Duran.

Castellví i Boter, Pere de

6 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – segle XVI)

Vescomte de Sanluri. Hereu testamentari dels germans Perot i Lluís de Castellví. Fou confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1507. El seu descendent fou:

Artau de Castellví i d’Alagó  (Sardenya, Itàlia, segle XVI)  Vescomte de Sanluri. Fou creat comte de Làcon el 1561. El seu fill i successor fou:

Jaume de Castellví i de Castellví  (Sardenya, Itàlia, segle XVI – segle XVII)  Comte de Làcon. Fou el primer marquès de Làcon el 1605. Els seus fills foren:

Castellví Coloma d’Alagó i Borja, Josep de

4 Respostes

(València, 20 desembre 1653 – Madrid, març 1722)

Noble, escriptor i erudit. Primer marquès de Vilatorques (1680). Fill de Basili de Castellví i de Ponç. Fou menino de Carles II.

Essent governador de la ciutat i del Regne de València féu processar i garrotar el bandoler -ex-frare augustinià- Pere Antoni Ribera, dit el Frare, i l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí l’excomunicà (juntament amb la resta del tribunal i la ciutat de València) i no aixecà la pena fins que Castellví fou multat i sotmès a una pública i humiliant pena corporal de mans del mateix arquebisbe. Fou lloctinent de Mallorca (1691-98) i membre del Consell d’Aragó.

Aplegà a València una biblioteca de més de 7.000 volums, mapes i esferes; solien reunir-s’hi Tomàs Vicent Tosca, Manuel Martí, Joan Baptista Corachán, Josep Manuel Minyana i Baltasar Íñigo. Ajudà Josep Rodrigues en la confecció de la seva Biblioteca valentina.

Publicà una Recopilación de los elogios fúnebres que se escribieron en la Academia de Valencia (1681), i deixà inèdits, en castellà, uns quants catàlegs dels governadors de València i de Mallorca, uns quants tractats de comèdies i en contra dels judaïtzants i algunes traduccions literàries del francès, a més de diverses poesies.

Castellví, Perot de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – Càller, Sardenya, segle XV)

Noble. El 1473 fou dels qui anaren amb Joan II el Sense Fe a Perpinyà per alliberar aquesta ciutat. Hi passà el setge frustrat que hi posaren poc després els francesos.

Amb el seu germà Lluís compraren (1479) el vescomtat de Sanluri a Enrique Enríquez, oncle del rei. Perot, que ja tenia drets a l’illa el 1471, prengué part en la batalla d’Ures contra el marquès d’Oristany.

Ambdós germans deixaren hereu testamentari del vescomtat llur nebot Pere de Castellví i Boter.