(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Fill d’Eimeric de Centelles i de Cervelló i d’Òria de Calataiud, i germà de Guillem Ramon (I) de Centelles.
Heretà el vescomtat (després comtat) de Gagliano i la baronia de Pedralba continuant aquesta branca que s’extingí a mitjan segle XVI i a la qual pertangué:
Gaspar de Centelles-Calataiud i de Monterde (País Valencià, segle XV ?) Noble que pertangué a la branca de Gagliano i Pedralba.
(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)
Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.
Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.
Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).
En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.
Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.
Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.
Fou el pare de:
Antoni de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV) Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.
Enric de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV) Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.
(Oliva, Safor, segle XVI – València, 17 setembre 1564)
Noble. Fill d’un Eimeric de Centelles, baró de Pedralba. El 1536 figurava entre els gentilhomes de la cort. Mantenia relació epistolar amb l’humanista italià Antonio Minturno.
El 1552, a València s’enfrontà amb el jove duc de Gandia, la violenta reacció del qual originà una commoció entre la noblesa valenciana. Retirat a Pedralba des del 1554, a casa del seu germà Miquel de Centelles i de Montcada, l’erasmista Jeroni Conques l’informava per carta, des de València, dels esdeveniments locals i de les novetats bibliogràfiques, i mantenia correspondència amb el teòleg sard Segimon Arquer, el qual el visità el 1559.
Acusat de luteranisme, fou arrestat per la inquisició el 1563, juntament amb els seus corresponsals, i fou cremat l’any següent. El seu germà Miquel, pres també per la inquisició, fou absolt el 1567.
Ramon de Centelles (Catalunya, segle XII) Probable fill de Bernat (I) de Centelles i germà de Berenguer i de Gilabert (III). Figurà a vegades al seguici i consell d’Alfons I el Cast, del qual rebé heretats a Tortosa (1171).
Ramon de Centelles (País Valencià, segle XIV – segle XV) Noble. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. Destacà a la lluita contra Gènova.
(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)
Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.
El més antic fou Aliot (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV ) Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:
Antoni (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV) Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:
Aliot (II) de Caupena (Grècia, 1418 – 1440) Tingué un fill il·legítim:
Antoni (II) de Caupena (Grècia, segle XV – 1451) Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:
Arnau Guillem de Caupena (Grècia, segle XV – 1460) Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:
Aliot (III) de Caupena (Grècia, segle XV) Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.
(Catalunya, segle XIV)
Noble. Prengué les armes per Joan II el Sense Fe a la guerra d’aquest contra la Generalitat catalana.
El 1468 pertanyia a la guarnició de Girona que, al cap d’un temps de setge, hagué de capitular.
Eren fills de Guillem Ramon de Castre-Pinós i de So.
Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs (Ribagorça, 1450 – 1497) La seva muller, Aldonça Roig, fou amistançada del príncep de Girona (després rei Ferran II el Catòlic). Llur rebesnét fou Gaspar Galceran de Castre-Pinós de So i d’Aragó.
Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs (Ribagorça, vers 1455 – 1530) Fou el successor del seu pare. En la sentència reial del 1493 aconseguí que li fossin adjudicats els vescomtats d’Illa i de Canet. El 1490 combaté contra Pere de Planella, i posteriorment serví Ferran II el Catòlic a Nàpols com a capità d’armes. El rei el recompensà amb la terra de Velluti (Basilicata) el 1505 i amb l’acaidia de Cosenza. Morí sense fills.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Setè senyor de Carlet. Besnét de Galceran de Castellví i Maçana. Vinculà els seus estats establint un vincle agnatici. Fou l’avi de:
Jordi de Castellví i López de Mendoza (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Desè senyor de Carlet i de Tous i de Terrabona. Li fou concedit el títol de comte de Carlet el 1604. Serví Felip II al setge de la Goleta i contra els moriscs de Granada. El seu quadrinét fou:
Joaquim Antoni de Castellví i Idiàquez (València ?, 1738 – 8 març 1800) Sisè comte de Carlet, baró de Tous i senyor de la Casa Reial de Pintarrafes. Fou el darrer membre de la línia de Carlet, i els títols passaren a la línia de Castellar.
(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)
Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.
Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:
Enric de Castellví i Hortega de Medina (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936) Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.
(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
Dades dels Països Catalans 