Arxiu d'etiquetes: músics

Montoliu, Tete

2 Respostes

(Barcelona, 28 març 1933 – 24 agost 1997)

(Vicenç Montoliu i Massana)   Músic. Pianista de jazz de renom internacional. Deixeble de Don Byas, cursà estudis professionals de música al Conservatori de Barcelona.

Debutà el 1958 a Canes, i inicià una brillant trajectòria internacional. Col·laborà amb bona part dels millors músics de jazz del món, entre els quals Art Framer, Lee Konitz o George Coleman.

Des del 1965 formà trio amb Eric Peter i Billy Brooks, amb els qual enregistrà nombrosos discs, com també féu en solitari. Col·laborà també amb artistes d’altres gèneres, com ara de la cançó, del bolero o del flamenc.

Mestres i Oñós, Apel·les

19 Respostes

(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.

Massià i Prats, Joan

15 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)

Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.

Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.

Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.

Llongueras i Badia, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)

Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.

Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).

Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.

Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.

Llach i Grande, Lluís

5 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 7 maig 1948 – )

Intèrpret i autor de cançons. Incorporat el 1967 als Setze Jutges, destacà ràpidament entre els cantautors de la Nova Cançó pels seus temes lírics, sovint d’inspiració literària i per les cançons de contingut social i reivindicatiu. Durant la dictadura, temes com L’estaca esdevingueren símbols de la lluita antifranquista. Oferí un primer recital multitudinari al Palau de la Música Catalana el 1969, i després d’un concert a Madrid, el règim li pronibí actuar a Espanya fins al 1974.

Sense deixar l’actitud social i políticament compromesa, la seva música ha evolucionat cap a un tipus de cançó de més complexitat, incorporant elements de la tradició mediterrània i realitzant sovint treballs amb una certa unitat conceptual.

Ha editat nombrosos discs: Ara i aquí (1970), Viatge a Ítaca (1975), I amb el somriure, la revolta (1982), etc. A Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1995), col·laborà amb el poeta Miquel Martí i Pol.

Lligat al moviment independentista català, s’ha distingit també en la defensa de les llibertats dels pobles oprimits, en favor dels quals ha ofert sovint actuacions benèfiques.

Enllaç web: Fundació Lluís Llach

Humet i Climent, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Navarrés, Canal de Navarrés, 4 gener 1950 – Barcelona, 30 novembre 2008)

Cantant, músic i autor de cançons. Començà a escriure les seves cançons vers el 1967 i, residint a Barcelona, participà en recitals d’afeccionats en diversos llocs del Principat a partir de l’oct/1968.

El 1971 publicà el primer disc, Busco una flor, i el mateix any amb Gemma assolí el primer gran èxit. El 1973 enregistrà Fulls, la seva obra més completa, i més tard Diálogos (1975), primer disc en castellà, seguit d’Aires de cemento (1977). En la darrera etapa (en català i en castellà) s’ha consolidat com un músic rigorós i amb una vena lírica inspirada en situacions de la vida quotidiana.

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

4 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Garreta i Arboix, Juli

4 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 març 1875 – 2 desembre 1925)

Músic i compositor. Rellotger de professió. De formació autodidacta i forta arrel popular.

El 1912, encoratjat per Pau Casals, compongué música orquestral i peces per a diversos instruments, entre les quals destaquen Impressions simfòniques (1907), Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Sonata en do menor (1922), Sonata per a violoncel i piano (1923), estrenada per Pau Casals, Les Illes Medes (1925).

Escriví unes 80 sardanes, les quals dotà d’una forma apta a l’execució concertant, i contribuí a la renovació de la dansa; entre les quals excel·leixen Pastoral i Juny.

Fou una figura remarcable del renaixement musical català contemporani.

Cugat i Mingall, Xavier

Deixa un comentari

(Girona, 1 gener 1900 – Barcelona, 27 octubre 1990)

Músic i dibuixant. De petit anà a viure a Cuba, i després passà als EUA, on treballà de caricaturista, primer, i després és va formar com a violinista clàssic a la companyia d’Enrico Caruso. Més tard, féu còmics per a “Los Angeles Times”.

Va fer pràcticament tota la seva carrera musical als Estat Units, on es va fer famós amb la seva orquestra (formada el 1936), actuant a les millors sales de festes i per on passaren cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Jorge Negrete. La seva millor etapa anà associada amb el nom d’Abbe Lane, amb qui actuà quinze anys (des del 1952). També va participar, com a autor de cançons, director musical i àdhuc actor, en nombrosos films produïts a Hollywood.

Els darrers anys de la seva vida intensificà la faceta de dibuixant i realitzà pintures d’un sintetisme naif que exposà -per primera vegada a Europa- a Barcelona (1972).

Personatge optimista i vitalista, va retornar ja gran a Catalunya, on va viure envoltat de popularitat.

Comelade, Pascal

Deixa un comentari

(Montpeller, Llenguadoc, 30 juny 1955 – )

Músic. En contacte amb la cultura catalana des de la seva infància, en la dècada del 1960 i 1970 fou influït pels grups vinculats a l’Ona Laietana. Les seves composicions i interpretacions de temes tradicionals, nova cançó o rock, utilitzant instruments de joguina, han estat reconegudes arreu d’Europa.

La seva discografia inclou títols com Cabaret Galàctic (1995), 33 Bars (1995), Ragazzin (1995), Musiques Pour Films, vol 2 (1996), Un samedi sur la terre (1997), Traffic d’Abstractions (1997), Tal Jazz (1998), L’Argot du Bruit (1998), Live in Lisbon and Barcelona (2000) i Oblique Sessions, vol 2 (2000). Ha estat guardonat amb diferents premis.

Ha musicat espectacles de dansa i teatre de Cesc Gelabert i Bob Wilson, i ha reivindicat la cultura catalana a la Catalunya Nord a través del Manifest revulsista nord-català, juntament amb els escriptors Joan Lluís-Lluís i Aleix Renyé.