(Isona i Conca de Dellà, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Vicenç de Fontclara), probablement d’origen visigòtic, prop de la vila.
Hom sap solament que el 971 el comte Borrell II de Barcelona en cedí l’església al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, la qual cosa indica que aleshores ja no tenia comunitat.
Antic monestir (Santa Maria de les Esglésies, o les Esglésies Clavades), situat a l’interfluvi de les rieres de Sant Cugat i del Mujal.
Amb aquest nom hom coneixia, probablement, l’església del monestir i la de Sant Cugat del Racó, distant 1 km: foren cedides el 927 en alou al monestir de Ripoll pels marmessors de Miró II de Cerdanya.
A Santa Maria hi hagué, el segle XIII, dependent de Sant Llorenç prop Bagà, una comunitat femenina, que el 1326 ja no existia.
L’església, romànica, es conserva encara.
(Boadella i les Escaules, Alt Empordà)
Poble, situat a la dreta de la Muga, entre Boadella i Pont de Molins.
L’església parroquial, dedicada a Sant Martí de les Escaules, és esmentada el 1002; l’actual edifici és romànic (segle XII). Prop seu, hi ha, aturonades, les restes d’una fortificació medieval (castell de les Escaules) que defensava aquest sector de la vall.
Mig quilòmetre a l’est, al peu d’un saltant d’aigua del torrent de la Caula, al lloc anomenat església vella, hi ha les ruïnes de l’antic monestir de les Escaules (Sant Martí de les Escaules), benedictí, de vida efímera, testimoniat entre el 814 i el 844, que tenia possessions a Boadella, Terrades, Subirats i Cantallops.
El 1980, en unes excavacions fetes prop de la cascada de la Caula, hom trobà restes de fauna i d’indústria lítica del paleolític inferior mitjà i, en una cova pròxima, pedres polides i ceràmiques. Aquestes troballes demostren que la zona fou habitada fa més de 60.000 anys.
Monestir cistercenc (Santa Maria d’Escarp), filial de Citeaux, a la dreta del Segre, prop de la confluència amb el Cinca.
Fou fundat el 1213 per Arnau II, abat de Citeaux, a instàncies de Pere I de Catalunya. Aviat esdevingué una important abadia i als segles XII i XIV els seus abats tingueren una gran activitat dins l’orde i intervingueren en el pas de Lavaix a l’orde cistercenc.
Però a partir del segle XV fou encomanat normalment a monjos de Poblet, alguns dels quals prengueren el títol abacial i altres només de comunitaris d’Escarp.
Després d’un cert redreçament dels segles XVI al XVIII (hom reedificà l’església aquest darrer segle), s’extingí amb l’exclaustració del 1835.
El monestir és actualment arruïnat.
(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Monestir benedictí (Santa Cecília d’Elins), prop del riu de Pallerols (la seva vall rep el nom de vall d’Elins), entre Cassovall i Pallerols del Cantó. L’església (reconstruïda el 1060) és part en ruïnes i part convertida en masia.
El monestir, ja existent el 881, fou protegit pels comtes d’Urgell. A partir de la fi del segle X, entrà en gran decadència. El 1079 fou transformat en monestir femení, amb monges de Sant Pere de les Puel·les, però aviat trencà els lligams amb el monestir barceloní. El segle XII hi consta una comunitat mixta de frares i monges.
Reformat el 1134 per l’abat de Sant Serni de Tavèrnoles, el segle XIV sofrí una gran decadència material i moral, i fou suprimit el 1383 (el lloc passà a Tavèrnoles).
La comunitat es resistí i es traslladà a Castellbó, on fou suprimida definitivament el 1436 (col·legiata de Castellbó).
Monestir de monges agustinianes (Santa Magdalena de Conangle), a l’esquerra del Ter, damunt Salou.
L’església de Santa Magdalena, és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala.
Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda.
En resta la capella, amb planta del segle XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.
Priorat benedictí (Sant Pere de Clarà), prop del terme d’Òrrius.
El 1080 Adelaida Guadald cedí el lloc (on a la fi del segle IX ja hi havia una església alçada per Baió i potser una cel·la monacal) al monestir de Cluny, i, malgrat l’oposició, l’abadia de Sant Cugat del Vallès el sotmeté al de Sant Pere de Casserres (els priors de Clarà foren monjos de Casserres fins al 1359), dependència que es trencà el segle XV amb la introducció de priors comendataris.
El 1597 fou unit definitivament a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà als Marc d’Òrrius, després senyors del lloc.
L’església, ja sense culte el 1730, restaurada vers el 1920, és obra de la fi del segle XIII, o del començament del XIV, gòtica, amb molts elements d’una altra, romànica, anterior; la nau és quasi quadrada, així com el presbiteri; hi ha restes de les edificacions priorals.
Procedeixen de Clarà els dos sarcòfags de pedra de la façana de l’església d’Argentona.
Priorat benedictí (Santa Maria de Cervià) situat al peu del castell de Cervià.
Fou fundat el 1053 per Silvi Llobet; el 1055 fou supeditat al monestir de Sant Miquel de la Clusa (Klausen, Tirol).
Adquirí una gran vitalitat, però a partir del segle XV inicià la decadència; el segle XVI ja havia trencat els lligams amb Klausen i era vinculat al monestir de Santa Maria de Ridaura (Garrotxa).
El segle XVIII s’uní al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, fins al 1835, que passà a mans de particulars.
Se’n conserva l’església romànica, obra del segle XI, amb una nau de volta de canó i dues de laterals de quart de cercle, amb planta de creu llatina i tres absis. El 1746 foren renovats i eixamplats els claustres.
Enllaç: Santa Maria de Cervià
Monestir benedictí (Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers).
Fou fundat el 1038 prop de Cellers; el 1071 fou unit a Sant Sadurní de Tavèrnoles com a priorat. Des de mitjan segle XIV només tingué prior nominal i gens de vida monàstica. Guardava les relíquies dels seus patrons, robades el 1399 pels cardonins.
Se’n conserva la curiosa església romànica (segles XI-XII), restaurada, amb interessants detalls arquitectònics; consta d’un creuer de tres absis; la cripta, amb capitells originals; fou restaurada el 1898.
(Castelldefels, Baix Llobregat)
Antic monestir benedictí (Santa Maria de Castelldefels) fundat poc abans del 966, segurament pel comte Miró I de Barcelona.
Els comtes Borrell II i Letgarda l’uniren, entre el 967 i el 977, a Sant Cugat del Vallès.
La ràtzia d’Almansor (985) féu que la fundació no prosperés, i després del 986 restà com a simple possessió de Sant Cugat.
Dades dels Països Catalans 