(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)
Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.
És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.
El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1704 ?)
Militar. El 1704 era capità a la frontera de Portugal.
Simpatitzant de la causa austriacista, tractà com altres companys de reunir-se amb els aliats, però caigué en mans de la policia de Velasco, i fou empresonat amb altres personalitats detingudes per austròfiles.
Sens dubte per la seva condició de militar, fou l’únic dels presos que rebé condemna a mort. Fou escapçat a Barcelona, no gaire abans que la capital fos alliberada pels aliats.
El seu cas impressionà molt l’opinió.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1 juny 1788 – Madrid, 18 juliol 1857)
Metge. Serví a l’exèrcit espanyol en la guerra del Francès i també a Mèxic. En aquest país organitzà l’Acadèmia de Medicina i creà escoles gratuïtes.
Anys després, havent tornat a la Península, fou nomenat director general de Sanitat i promogué la formació d’acadèmies facultatives. Fundà la “Biblioteca médico-castrense”.
És autor d’escrits professionals remarcables.
Fou el pare d’Antoni Codorniu i Nieto de Samaniego.
(Barcelona, 1749 – 1827)
Militar. Després d’haver intervingut a la Guerra Gran (1793-95), tingué una actuació destacada en la guerra del Francès.
Bon coneixedor del terreny, interceptà en diverses ocasions els combois de l’enemic. Participà en la defensa de Girona, i formà part amb Francesc Milans del Bosch en la conjura per alliberar Barcelona (1809).
Arribà al grau de tinent coronel i meresqué distincions de la Junta Central. El 1810 penetrà amb les seves forces en territori francès.
(Barcelona, 1683 – 1756)
Noble i militar. Fill de Miquel de Clariana-Seva i d’Ardena. Comanador de l’orde de sant Joan a Catalunya. El 1705 fou expulsat de Barcelona pel virrei Fernández de Velasco. Es passà al bàndol austriacista, en el qual s’encomanà d’un regiment de cavalleria, amb el grau de coronel.
El 1705 fou nomenat ajudant reial de l’arxiduc Carles III. Amb el seu regiment prengué part en la submissió de Sardenya (1708), i es retirà del servei el 1711. Posteriorment serví en la marina veneciana, i intervingué en diverses expedicions contra els turcs.
Va escriure Representación sucinta del arte de la marina (1731) i una Historia de Argel (1734), traducció de l’obra de L. de Tassy, amb l’addició de la conquesta d’Orà per Felip V de Borbó.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Trompeta d’ordres del tinent mariscal Antoni de Villarroel, el cap suprem de les forces catalanes el 1713-14. L’acompanyà fidelment a les ocasions de major perill.
Caigué mort al costat de Villarroel, ferit en aquella ocasió, durant el contraatac català al Pla d’En Llull, durant la terrible batalla de l’Onze de Setembre que precedí la capitulació de Barcelona davant les forces de Felip V de Borbó.
(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIII)
Almogàver veterà de la guerra de Sicília. Passà a Orient, amb dos fills seus, ja combatents, formant a la Companyia Catalana.
El 1305, quan la força era a Gal·lípoli, Peric sofrí pèrdues de joc. Per rescalabar-se tingué la gosadia d’anar amb els seus fills a Constantinoble, creuant territori enemic.
A la capital bizantina segrestà dos mercaders genovesos, i els portà a Gal·lípoli sense cap dany. N’obtingué un rescat de 3.000 porpres, equivalents a 30.000 sous barcelonins.
(Os de Balaguer, Noguera, 20 juny 1859 – Barcelona, 13 desembre 1936)
Metge. Germà de Ricard. Ingressà al cos mèdic de l’armada i serví a l’hospital militar de Cartagena, i posteriorment a les Filipines.
El 1892 passà a la comandància de marina de Barcelona, on el 1895 fundà un gabinet d’electroteràpia i radiologia.
Dirigí la revista “El Criterio Católico en las Ciencias Médicas”; fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia de Ciències i Arts i president de la Societat Mèdica dels Sants Cosme i Damià.
(Cistella, Alt Empordà, 1770 – Madrid, 20 desembre 1811)
Metge. Serví a l’exèrcit napoleònic.
Fou metge de Josep I Bonaparte, el qual disposà que li fossin tributats honors de general de divisió.
Estudià la febre groga, diversos aspectes de física experimental i els fenòmens acústics. Resultat d’aquestes investigacions foren alguns escrits remarcables.
(València, 1653 – Barcelona, 10 juny 1698)
Enginyer militar i matemàtic. Estudià a València i a Roma, on fou deixeble del bisbe Juan Caramuel, el qual li llegà, en morir (1682), la seva biblioteca.
Lluità en l’exèrcit de Carles II a Milà i al Principat, a la batalla del Ter i en altres accions contra els francesos (1691-97), com a mestre de camp.
Nomenat cap d’enginyers de l’exèrcit de Catalunya, dirigí la construcció de les fortificacions de Montjuïc (1694-97) i altres places.
Escriví Planta de las fortificaciones de las ciudades, plazas y castillos del Estado de Milán (1687) i el curs de matemàtiques aplicat a l’enginyeria militar, Escuela de Palas (1693).
Dades dels Països Catalans 