(País Valencià, segle XVII – 1741)
Militar. Fill de Carles Caro-Maça de Liçana i Roís. Baró de Moixent i Novelda, clavari i comanador major de l’orde de Montesa, coronel del regiment de dragons de Cartagena, que ell havia format el 1719.
Filipista, intervingué en la guerra de Successió, al Principat i al País Valencià, i fou també coronel de regiment de Tarragona. El 1739 fou nomenat marquès de la Romana.
Veure> Josep Folc de Cardona-Borja i d’Erill (militar i polític valencià, 1650-1730).
(Palma de Mallorca, 26 setembre 1761 – Cadis, Andalusia, 26 gener 1852)
Marí de guerra. El 1776 entrà a l’armada en el departament de Cadis i acabats els seus estudis seguí una llarguíssima carrera, en una època de contínues hostilitats amb França i Anglaterra, navegant generalment entre Cadis i el continent americà.
Del 1836 al 1839 fou comandant general del departament de Cadis i el 1847 fou nomenat capità general i president de la junta directiva i consultiva de l’armada.
(País Valencià, segle XIV – Bòsfor, Àsia, 13 febrer 1352)
Vice-almirall i cavaller. Fou armat cavaller el 1340. El 1343 era un dels caps de l’expedició que envaí Mallorca, amb Pere III el Cerimoniós, per tal de desposseir Jaume III de Mallorca.
El 1351 anà a Constantinoble, amb quatre galeres de València, per unir-se a l’estol de Ponç de Santapau destacat per combatre els genovesos. Morí en la batalla naval del Bòsfor.
(Illes Balears, segle XIII)
Ciutadà de Mallorca i polític al servei del rei Pere II el Gran i del seu fill Alfons II el Franc. El 1283 tenia la missió de guardar les costes de València i fou tramès a Mallorca per obtenir que Jaume II de Mallorca rompés la seva aliança amb el rei de França.
No havent-hi reeixit, intervingué en la invasió de Mallorca i el 1248 fou tramès per Alfons II per obtenir la submissió d’Eivissa, cosa que obtingué. Més tard serví a Sicília, quan hi regnava el futur Jaume II el Just, i el 1289 fou nomenat cònsol de Tunis.
Veure> Ferran de Rivera i de Montcada (militar i explorador balear, segle XVIII-1791).
(Rosselló, 1661 – 1667)
(fr: Royal Catalan) Nom del regiment Català Mazarí, després de la reforma que aquest sofrí el 1661.
Més tard fou rebatejat amb el nom Reial Rosselló (1667).
(Alacant, 1738 – Madrid, 1801)
Militar i escriptor. Després de servir uns quants anys a la Guàrdia Reial, prengué part en diverses accions militars, com a Alger (1775) i Gibraltar (1780).
Comandant d’un regiment francès (1794) en lluita contra la República francesa, ascendí a mariscal de camp.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1827 – València, 1900)
Militar. Primer vescomte de Miranda (1857). Era del cos d’enginyers. Lluità al Principat contra els matiners (1848) i a Madrid contra els insurrectes del 1856. El 1869 lluità contra els revoltats republicans de València. Més tard fou comandant militar a Barcelona i València i ascendí a general de brigada (1878).
Esdevingué amant de la reina Isabel II de Borbó i hom li ha atribuït la paternitat d’Alfons XII de Borbó.
El 1890 heretà el comtat de Torrefiel del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular.
(Perpinyà, 1768 – 1854)
Militar i escriptor. Dedicat als estudis literaris i històrics, s’especialitzà en els referents a la llengua i literatura catalanes. Fundà la revista “Le Publicateur des Pyrénées Orientales”.
Obres seves són Catalogue biografique des évéques d’Elne, Leçons de langue espagnole, Grammaire espagnole-française i Grammaire catalane.
Fou oncle d’Antoni Puiggarí.
Dades dels Països Catalans 