(Mitilene, Lesbos, vers 1465 – Constantinoble, Turquia, 1546)
(àrab: Hayr al-Din) Pirata i almirall turc. Atacà els ports de Dénia i Alacant (1518) i organitzà expedicions sistemàtiques contra les costes dels regnes de Granada i dels Països Catalans.
Abandonà l’illa de Gerba (1520) durant l’escomesa del virrei de Sicília Hug de Montcada. Ocupà Tunis, però la perdé en favor de Carles I (1535). En revenja entrà a Maó i assolà Menorca.
(Castella ?, 1774 – Palma de Mallorca, 1801)
Militar i poeta en castellà. Fou destinat a Mallorca el 1795. Tingué conflictes amb la inquisició per les lectures de Voltaire i Rousseau i per les seves idees sobre la religió.
La seva mort per suïcidi fou motiu d’inspiració de moltes poesies i romanços populars anònims.
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(Catalunya, vers 1272 – Rosselló ?, 1345)
Cavaller. Guerrejà gran part de la seva vida al servei de Robert d’Anjou, rei de Nàpols, de la lliga güelfa toscana, de la Santa Seu (1309-13) o de Venècia (1313). Tornà al Rosselló i ocupà un lloc destacat a la cort del rei Sanç I de Mallorca, de la cort del qual fou conseller. Del 1320 al 1322 fou lloctinent reial a Mallorca.
A la mort del rei Sanç es guanyà l’enemistat de Felip de Mallorca, regent per la minoritat del successor Jaume III de Mallorca, i se n’hagué d’exiliar, primer a Catalunya i després a la cort papal d’Avinyó. Aconseguí, però, el perdó de Jaume III, que entre el 1338 i el 1340 el nomenà lloctinent reial al Rosselló.
El 1378 el seu fill Dalmau de Banyuls adquirí les senyories de Nyer, Porcinyans i la Roca, al Conflent.
(Palma de Mallorca, 1701 – 1766)
Militar. Participà en la Guerra de Successió entre les tropes de Felip V de Borbó i arribà a mariscal de camp.
Fou governador militar i polític de Granada i de Ceuta i governador i capità general interí de Mallorca.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Militar. Era adalil de les forces de Ferran de Mallorca que anaren a la Morea.
Mort el príncep a la batalla de la Manolada (1316), Ballestat fou dels qui amb més decisió tractaren de conservar Clarença i venjar la mort del caigut.
(Illes Balears, segle XX – 1984)
Demarcació militar, amb capital a Palma de Mallorca. Aquesta denominació substituí, al segle XX, l’antiga de capitania general de Mallorca.
La divisió militar de l’estat espanyol feta el 1893 respectà aquesta denominació, malgrat que a la Península Ibèrica les antigues capitanies generals foren anomenades des d’aleshores regions militars.
Durant la Segona República, arran de la gestió ministerial de Manuel Azaña, fou anomenada comandància general de Balears, nom que recuperà el 1984 després d’una nova reorganització de l’exèrcit de l’estat espanyol.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 27 març 1775 – Madrid, 9 febrer 1843)
Militar i polític. Germà d’Ignasi. Fou ministre de la Guerra en el govern de Martínez de la Rosa (febrer-octubre 1822).
Mariscal de camp (1833) i capità general de Granada (1834), fou ascendit a tinent general (1839) i elegit senador.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1773 – Madrid, 30 octubre 1837)
Mariscal de camp. Germà de Lluís.
Fou ministre de la Guerra (octubre 1837) en el govern d’E. Bardaxí.
(Illes Balears, segle XVIII)
Militar i escriptor. Fou sergent del regiment d’Àfrica, escriví algun poema i el drama castellà Andrómeda y Perseo (1741).
Dades dels Països Catalans 