(Illes Balears, segle XVIII)
Militar i escriptor. Fou sergent del regiment d’Àfrica, escriví algun poema i el drama castellà Andrómeda y Perseo (1741).
Balaguer i Perelló, Jacint
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: militars
Badoa, Joan
(Salses, Rosselló, 1870 – Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1945)
Poeta. Comandant de l’exèrcit francès, residí molts anys a París.
Autor de poemes publicats en diverses revistes, a vegades amb el pseudònim Joan de la Sanya, i dels dos reculls Rialles (1906) i De nostra terra (1906).
Azraq, al-
(País Valencià, segle XIII – Alcoi, Alcoià, 1276)
(cat: Alaçrac) Capitost musulmà. Poc anys després d’acabada la conquesta del Regne de València per Jaume I de Catalunya (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del país rebel·lats contra el rei; ocupà diversos castells i mantingué la revolta fins al 1258 amb l’ajuda d’Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d’algunes zones del País Valencià.
Les forces d’al-Azraq, d’altra banda, havien augmentat considerablement com a reacció contra l’ordre d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I el 1248. Tanmateix, enganyat per Jaume I, al-Azraq es veié obligat a capitular i a abandonar el país.
L’estat de revolta, bé que apaivagat, perdurà; el 1275 una segona rebel·lió general comandada per Ibrahim tingué lloc, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc, els quals enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. Aquest s’emparà del castell de Penàguila i atacà Alcoi, però morí en la lluita, tot i que les forces cristianes foren després desbaratades.
La mort d’al-Azraq fou atribuïda a la intervenció de sant Jordi, i donà origen a les festes de moros i cristians que se celebren encara en diverses localitats del País Valencià.
Azpiroz i Jalón, Francesc Xavier
(València, 8 novembre 1797 – Madrid, 14 octubre 1868)
Militar. Fill de l’intendent de València al temps de la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar. Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont, pel qual fou ascendit a mariscal de camp.
Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra durant menys de quinze dies (agost-setembre 1840) en un dels governs interins que precediren la presa del poder per Espartero. Nomenat capità general de València.
Hom li concedí el títol de comte d’Alpont.
Aymerich y Baras, José
(Cadis, Andalusia, 11 gener 1775 – Palma de Mallorca, 27 octubre 1841)
Militar i polític. Fou coronel de voluntaris reialistes.
Nomenat ministre de la guerra (1824), dirigí una repressió política antiliberal tan dura que li valgué la destitució (1825) a la fi del període més violent de la dècada absolutista de Ferran VII de Borbó.
Aspiroz, Francesc Xavier
(València, 1797 – Madrid, 1868)
Polític i militar. Fill de l’intendent de la província de València durant la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar.
Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont.
Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra (1840) i capità general de València.
Arrando i Ballester, Josep
(Onda, Plana Baixa, 18 març 1815 – Madrid, 15 gener 1893)
Militar i polític liberal. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en la qual ascendí a capità, i en la Segona arribà a coronel i a general de brigada.
Contribuí a apaivagar la insurrecció d’Alcoi, i per la seva victòria sobre les forces carlines manades per Cucala fou ascendit a general de divisió (1875), i, més tard, per les seves campanyes el Principat, a tinent general.
Fou diputat i senador pel partit liberal.
Arolas i Esplugas, Joan
(València, 1840 – abans 1899)
Militar. Ascendí a capità en la guerra d’Àfrica a les ordres d’O’Donnell. D’idees liberals, combaté a favor de la Revolució del 1868 i el 1873 contra els carlins. La seva actuació al setge d’Ateija li valgué l’ascens a coronel.
El 1884, traslladat a Filipines, combaté els insurrectes i guanyà el grau de general de brigada. Més tard, a Cuba, amb el capità general Valerià Weyler, fou ascendit a general de divisió.
Arguimbau i Mercadal, Llorenç
(Maó, Menorca, 26 gener 1783 – 19 agost 1854)
Militar. Al servei de l’exèrcit britànic, intervingué en les guerres contra Napoleó.
Perdé un braç a la batalla de Sant Sebastià i, més tard (1815), fou promogut a tinent general.
Aranda, comte d’
(Siétamo, Osca, Aragó, 28 desembre 1719 – Épila, Saragossa, Aragó, 9 gener 1798)
(Pedro Pablo Abarca de Bolea) Militar i estadista espanyol, i senyor de la tinença d’Alcalatén.
Fruit del seu contacte amb Europa, on participà en diverses guerres i fou ambaixador en diversos països, fou l’orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l’Alcora.
Fou nomenat capità general de València (1763-66). El 1766 Carles III de Borbó el nomenà president del Consell de Castella. El seu període de governació és el més fecund i el més típic del despotisme il·lustrat: expulsió dels jesuïtes, lluita contra la Inquisició, iniciació d’una reforma agrària, llibertat de comerç, primer cens individualitzat de població, ajut a les Societat d’Amics del País, etc.
