(Salses, Rosselló, 1870 – Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1945)
Poeta. Comandant de l’exèrcit francès, residí molts anys a París.
Autor de poemes publicats en diverses revistes, a vegades amb el pseudònim Joan de la Sanya, i dels dos reculls Rialles (1906) i De nostra terra (1906).
(País Valencià, segle XIII – Alcoi, Alcoià, 1276)
(cat: Alaçrac) Capitost musulmà. Poc anys després d’acabada la conquesta del Regne de València per Jaume I de Catalunya (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del país rebel·lats contra el rei; ocupà diversos castells i mantingué la revolta fins al 1258 amb l’ajuda d’Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d’algunes zones del País Valencià.
Les forces d’al-Azraq, d’altra banda, havien augmentat considerablement com a reacció contra l’ordre d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I el 1248. Tanmateix, enganyat per Jaume I, al-Azraq es veié obligat a capitular i a abandonar el país.
L’estat de revolta, bé que apaivagat, perdurà; el 1275 una segona rebel·lió general comandada per Ibrahim tingué lloc, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc, els quals enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. Aquest s’emparà del castell de Penàguila i atacà Alcoi, però morí en la lluita, tot i que les forces cristianes foren després desbaratades.
La mort d’al-Azraq fou atribuïda a la intervenció de sant Jordi, i donà origen a les festes de moros i cristians que se celebren encara en diverses localitats del País Valencià.
(València, 8 novembre 1797 – Madrid, 14 octubre 1868)
Militar. Fill de l’intendent de València al temps de la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar. Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont, pel qual fou ascendit a mariscal de camp.
Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra durant menys de quinze dies (agost-setembre 1840) en un dels governs interins que precediren la presa del poder per Espartero. Nomenat capità general de València.
Hom li concedí el títol de comte d’Alpont.
(Cadis, Andalusia, 11 gener 1775 – Palma de Mallorca, 27 octubre 1841)
Militar i polític. Fou coronel de voluntaris reialistes.
Nomenat ministre de la guerra (1824), dirigí una repressió política antiliberal tan dura que li valgué la destitució (1825) a la fi del període més violent de la dècada absolutista de Ferran VII de Borbó.
(València, 1797 – Madrid, 1868)
Polític i militar. Fill de l’intendent de la província de València durant la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar.
Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont.
Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra (1840) i capità general de València.
(Onda, Plana Baixa, 18 març 1815 – Madrid, 15 gener 1893)
Militar i polític liberal. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en la qual ascendí a capità, i en la Segona arribà a coronel i a general de brigada.
Contribuí a apaivagar la insurrecció d’Alcoi, i per la seva victòria sobre les forces carlines manades per Cucala fou ascendit a general de divisió (1875), i, més tard, per les seves campanyes el Principat, a tinent general.
Fou diputat i senador pel partit liberal.
(València, 1840 – abans 1899)
Militar. Ascendí a capità en la guerra d’Àfrica a les ordres d’O’Donnell. D’idees liberals, combaté a favor de la Revolució del 1868 i el 1873 contra els carlins. La seva actuació al setge d’Ateija li valgué l’ascens a coronel.
El 1884, traslladat a Filipines, combaté els insurrectes i guanyà el grau de general de brigada. Més tard, a Cuba, amb el capità general Valerià Weyler, fou ascendit a general de divisió.
(Maó, Menorca, 26 gener 1783 – 19 agost 1854)
Militar. Al servei de l’exèrcit britànic, intervingué en les guerres contra Napoleó.
Perdé un braç a la batalla de Sant Sebastià i, més tard (1815), fou promogut a tinent general.
(Siétamo, Osca, Aragó, 28 desembre 1719 – Épila, Saragossa, Aragó, 9 gener 1798)
(Pedro Pablo Abarca de Bolea) Militar i estadista espanyol, i senyor de la tinença d’Alcalatén.
Fruit del seu contacte amb Europa, on participà en diverses guerres i fou ambaixador en diversos països, fou l’orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l’Alcora.
Fou nomenat capità general de València (1763-66). El 1766 Carles III de Borbó el nomenà president del Consell de Castella. El seu període de governació és el més fecund i el més típic del despotisme il·lustrat: expulsió dels jesuïtes, lluita contra la Inquisició, iniciació d’una reforma agrària, llibertat de comerç, primer cens individualitzat de població, ajut a les Societat d’Amics del País, etc.
(Estagell, Rosselló, 25 maig 1788 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 9 juliol 1836)
Militar. Germà de Francesc Aragó. Embarcat cap a Nova Orleans, prengué part, a partir del 1817, en la guerra d’independència de Mèxic.
Nomenat general, governà les províncies més riques del nou estat.
Dades dels Països Catalans 