Arxiu d'etiquetes: militars

Banyuls i de Forcada, Joan Baptista de

1 Resposta

(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)

Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.

Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.

Banyuls, Dalmau de

1 Resposta

(Catalunya, vers 1272 – Rosselló ?, 1345)

Cavaller. Guerrejà gran part de la seva vida al servei de Robert d’Anjou, rei de Nàpols, de la lliga güelfa toscana, de la Santa Seu (1309-13) o de Venècia (1313). Tornà al Rosselló i ocupà un lloc destacat a la cort del rei Sanç I de Mallorca, de la cort del qual fou conseller. Del 1320 al 1322 fou lloctinent reial a Mallorca.

A la mort del rei Sanç es guanyà l’enemistat de Felip de Mallorca, regent per la minoritat del successor Jaume III de Mallorca, i se n’hagué d’exiliar, primer a Catalunya i després a la cort papal d’Avinyó. Aconseguí, però, el perdó de Jaume III, que entre el 1338 i el 1340 el nomenà lloctinent reial al Rosselló.

El 1378 el seu fill Dalmau de Banyuls adquirí les senyories de Nyer, Porcinyans i la Roca, al Conflent.

Ballester i Zafra, Joan

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1701 – 1766)

Militar. Participà en la Guerra de Successió entre les tropes de Felip V de Borbó i arribà a mariscal de camp.

Fou governador militar i polític de Granada i de Ceuta i governador i capità general interí de Mallorca.

Ballestat

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Militar. Era adalil de les forces de Ferran de Mallorca que anaren a la Morea.

Mort el príncep a la batalla de la Manolada (1316), Ballestat fou dels qui amb més decisió tractaren de conservar Clarença i venjar la mort del caigut.

Balears, capitania general de

10 Respostes

(Illes Balears, segle XX – 1984)

Demarcació militar, amb capital a Palma de Mallorca. Aquesta denominació substituí, al segle XX, l’antiga de capitania general de Mallorca.

La divisió militar de l’estat espanyol feta el 1893 respectà aquesta denominació, malgrat que a la Península Ibèrica les antigues capitanies generals foren anomenades des d’aleshores regions militars.

Durant la Segona República, arran de la gestió ministerial de Manuel Azaña, fou anomenada comandància general de Balears, nom que recuperà el 1984 després d’una nova reorganització de l’exèrcit de l’estat espanyol.

Balanzat d’Orvay i Briones, Lluís

2 Respostes

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 27 març 1775 – Madrid, 9 febrer 1843)

Militar i polític. Germà d’Ignasi. Fou ministre de la Guerra en el govern de Martínez de la Rosa (febrer-octubre 1822).

Mariscal de camp (1833) i capità general de Granada (1834), fou ascendit a tinent general (1839) i elegit senador.

Balanzat d’Orvay i Briones, Ignasi

2 Respostes

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1773 – Madrid, 30 octubre 1837)

Mariscal de camp. Germà de Lluís.

Fou ministre de la Guerra (octubre 1837) en el govern d’E. Bardaxí.

Balaguer i Perelló, Jacint

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XVIII)

Militar i escriptor. Fou sergent del regiment d’Àfrica, escriví algun poema i el drama castellà Andrómeda y Perseo (1741).

Badoa, Joan

Deixa un comentari

(Salses, Rosselló, 1870 – Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1945)

Poeta. Comandant de l’exèrcit francès, residí molts anys a París.

Autor de poemes publicats en diverses revistes, a vegades amb el pseudònim Joan de la Sanya, i dels dos reculls Rialles (1906) i De nostra terra (1906).

Azraq, al-

10 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Alcoi, Alcoià, 1276)

(cat: Alaçrac)  Capitost musulmà. Poc anys després d’acabada la conquesta del Regne de València per Jaume I de Catalunya (1245) es posà al front dels musulmans de la part meridional del país rebel·lats contra el rei; ocupà diversos castells i mantingué la revolta fins al 1258 amb l’ajuda d’Alfons X de Castella que disputava a Jaume I la possessió d’algunes zones del País Valencià.

Les forces d’al-Azraq, d’altra banda, havien augmentat considerablement com a reacció contra l’ordre d’expulsió dels musulmans donada per Jaume I el 1248. Tanmateix, enganyat per Jaume I, al-Azraq es veié obligat a capitular i a abandonar el país.

L’estat de revolta, bé que apaivagat, perdurà; el 1275 una segona rebel·lió general comandada per Ibrahim tingué lloc, estimulada pels sobirans de Granada i del Marroc, els quals enviaren forces granadines comandades pel mateix al-Azraq. Aquest s’emparà del castell de Penàguila i atacà Alcoi, però morí en la lluita, tot i que les forces cristianes foren després desbaratades.

La mort d’al-Azraq fou atribuïda a la intervenció de sant Jordi, i donà origen a les festes de moros i cristians que se celebren encara en diverses localitats del País Valencià.