(el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 6 abril 1904 – les Escaldes, Andorra, 16 abril 1978)
Metge i polític. Membre d’Esquerra Republicana, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) per Tarragona. Formà part de les comissions parlamentàries de sanitat, presidència, examen de comptes, i peticions.
Fou director de l’Agrupació Hospitalària Militar de les Comarques de Girona (1936-39).
Després de la guerra civil s’exilià a l’Uruguai i més tard residí a Andorra.
(Camprodon, Ripollès, 31 agost 1899 – Buenos Aires, Argentina, 1990)
Metge. Doctor en medicina i farmàcia. Germà de Josep.
Professor a les universitats de Barcelona i Sevilla (1934) i del Litoral (Argentina) i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Presidí la Societat de Metges Històlegs de Catalunya.
Fundà i dirigí la “Revista Médica”. Ha publicat Reumatismo cardiovascular (1933), Psicobiología general de los instintos (1944), Psicobiología del lenguaje (1940), Psicología de la percepción visual (1981) i Manual de hidrología médica argentina (1985), entre molts d’altres.
(Gràcia, Barcelona, 13 maig 1887 – Sevilla, Andalusia, 8 febrer 1981)
Metge. Llicenciat a Barcelona (1911) i professor a la Universitat de Barcelona (1911-16), amplià estudis a París (1917).
Assessor de la Mancomunitat per a l’adquisició de llibres científics per a la Biblioteca de Catalunya, fou catedràtic de patologia quirúrgica de la universitat de Salamanca (1918) i Sevilla (1919).
Membre de l’Academia de Medicina de Sevilla, de la qual fou president, treballà en molts camps i ha estat una de les personalitats més representatives de la medicina andalusa.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 7 gener 1850 – Barcelona, 8 març 1908)
Metge. Destacà en l’exercici de la seva professió i per la traducció d’obres mèdiques franceses.
(Barcelona, 1 maig 1870 – 7 maig 1946)
Metge i escriptor. Començà a escriure per al teatre el 1909. Són remarcables les seves comèdies Burgeseta i Dolça llar.
El seu germà Vicenç Corominas i Prats (Barcelona, 1877 – 1961), també escriptor, traduí al català diverses obres teatrals estrangeres. Destacà també com a dibuixant.
(Barcelona, 22 novembre 1877 – 29 maig 1951)
Metge i publicista. Dedicat a la psiquiatria, el 1904 fou nomenat metge del manicomi de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. El 1911 formà part de la inspecció del manicomi de Sant Boi, i el 1916 fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, a “La Veu de Catalunya” i a “La Vanguardia”, i dirigí la revista “Laboratorio”.
Entre els seus treballs cal esmentar Sectarios y locos (1905), La locura en las religiones, las artes y las civilizaciones (1913), Leyendas y tradiciones de la locura (1917) i Los anormales en la historia: el infante don Carlos (1916).
(Juneda, Garrigues, 4 novembre 1895 – Barcelona, 6 desembre 1985)
Metge. Ha estat continuador de l’obra de Joan Freixas, de qui féu una biografia.
Cap al 1950 creà el servei d’exploració funcional pulmonar i el servei de fisiopatologia respiratòria. Des del 1973 és membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Ha dedicat la seva vida a la lluita contra la tuberculosi i ha estat un notable impulsor de la pneumologia a Catalunya.
(Barcelona, 1856 – 1905)
Metge. Fou director del Museu Anatòmic de Barcelona, metge de la casa de Maternitat i membre de l’Acadèmia de Medicina.
Ideà un mètode d’injecció de sals metàl·liques per a preparacions anatòmiques.
(Manresa, Bages, 1937 – )
Metge. Catedràtic de medicina legal i toxicologia (1977) a la facultat de medicina de Barcelona.
Creà un centre d’informació toxicològica a la Universitat de Barcelona. Ha estudiat el suïcidi a Catalunya, la responsabilitat professional i la patologia del tal·li.
Important impulsor de la historiografia mèdica catalana, ha estudiat els corrents ideològics de la medicina catalana, les preocupacions socials dels metges i la història de la hipertensió arterial.
Ha publicat, juntament amb J.M. Calbet i Camarasa, un Diccionari biogràfic de metges catalans (1981-83).
Membre de la Acadèmia de Medicina de Barcelona (1985).
