(Perpinyà, 28 agost 1953 – )
Mestre. Fill d’exiliats, estudià a l’Escola Normal de Perpinyà.
Ha estat fundador de les associacions La Bressola i Arrels i fundador i animador de Ràdio Arrels, que ha contribuït de manera important a l’esforç de normalització de la llengua catalana.
Fou el primer secretari de la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes i fou vicepresident del Centre Cultural Català.
El 1984 li fou atorgat el premi d’Honor Jaume I, de la Fundació Jaume I.
(Alacant, 3 març 1925 – Madrid, 9 desembre 2008)
Escriptor i mestre. Visqué força temps a Melilla, on fou un dels impulsors de la revista “Manantial”.
És autor de llibres de poesia i de crítica, com: La soledad y el recuerdo (1951), Signo de amor (1954), Medio siglo de poesía amorosa en España. 1900-1950 (1959) i Poesía amorosa (1967).
(Nàquera, Camp de Túria, 1879 – València, 1955)
Mestre i arqueòleg. Féu descobriments arqueològics interessants a la comarca del Camp de Túria i col·laborà en les activitats del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València.
Publicà diversos estudis, entre els quals: Algunes notes sobre l’arqueologia en el terme i poble de Nàquera, Història de l’antic Regne de València per a ús de les escoles, etc.
(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 27 febrer 1895 – Albí, França, 22 juliol 1983)
Polític i mestre. Traduí i prologà obres de caràcter pedagògic. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament, que depenia de la UGT.
Durant la II República fou diputat a les corts (1931, 1933, 1936) i director general d’ensenyament primari (1931-33), càrrec des d’on impulsà un ambiciós programa de construcció escolar. En el període de la guerra civil fou sotssecretari de la presidència de govern, amb Largo Caballero.
Exiliat des del 1939, fou president del govern de la República espanyola a l’exili (gener-juliol 1947) i secretari general del PSOE del 1950 al 1974, any en què fou desplaçat per Felipe González. Separat del PSOE oficial, dirigí, sense èxit, una organització paral·lela amb el mateix nom, considerada com a històrica, de caràcter socialdemòcrata. Tornà a la Península el 1976.
Entre les seves obres destaquen Cómo se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), La revolución en la escuela (1933), Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936), escrita en col·laboració, i España espera su hora (1958).
(el Cabanyal, València, 8 desembre 1900 – València, 20 febrer 1964)
Poeta. Mestre i col·laborador, com a crític d’art, de la premsa valenciana de l’època.
Publicà diversos llibres de poemes, alguns en castellà: Los niños cantan (1936), Libertad feliz (1937), Los cuatro horizontes (1938), Desnuda verdad (1939), Primavera sencilla (1939), Viento del destino (1954), etc, i en català: Jocs d’alfils, 1935; Els poemes quotidians, 1950, i l’Any, 1960).
Escriví també teatre: farses i passos en Hombre en el sueño (1938) i Teatro épico infantil (1938). Fou autor de les notes Aportación valenciana a la poesía de este siglo (1952).
(Catarroja, Horta, 23 juny 1707 – València, 18 maig 1787)
Compositor. Deixeble de Pere Rabassa, ocupà el càrrec de mestre de capella a Albarrasí, a l’església parroquial dels Sants Joans, del Col·legi de Corpus Christi de València (cap al 1750).
Se’n conserven una sèrie d’obres religioses d’una gran qualitat, com Salve Regina, a vuit veus, Magnificat, a dotze veus, Laudate Dominum, a disset veus, Dixit Dominus, a dotze veus, Nunc dimittis, a onze veus, Beatus vir, a deu veus, i Domine ad adjuvandum, a set veus.
(València, 29 febrer 1892 – 9 gener 1965)
Escriptora i mestra. Destacà com a poetessa. També ha conreat la novel·la.
Ha escrit, entre altres, Vides planes (1961), Flor de nisperer (1962), Graciamar (1963) i L’últim serv (1965). La darrera és d’edició pòstuma.
(València, 26 octubre 1820 – 22 abril 1880)
Mestre d’escola i periodista. S’establí a Menorca, on fundà i dirigí el Col·legi Maonès. Durant la revolució del 1868, pertanyé a la comissió municipal d’ensenyament de Maó.
Dirigí el “Diario de Menorca” (1858-66) i el “Diario de Mahón” (1866-69).
És autor de Vocabulario castellano-menorquín y viceversa (1869), Diccionario menorquín-castellano, que deixà inacabat, Guía de forasteros en Menorca (1864), etc.
(Oriola, Baix Segura, 7 octubre 1548 – 15 novembre 1600)
(o Ginés Pérez de la Parra) Músic. Mestre de capella d’Oriola fins al 1581, de la seu de València i de l’església del Corpus Christi (1581-95). A partir d’aquesta última data residí a Oriola, fins a la seva mort.
Se n’han conservat quaranta obres de tres a sis veus, salms a quatre veus i un Magnificat, un Gloria laus i un Miseremini fidelis, a cinc veus. Fou també l’autor d’uns quants fragments polifònics, d’una gran qualitat, per al Misteri d’Elx.
La seva figura ha estat estudiada per Felip Pedrell.
Giner (Illes Balears, segle XVI) Pintor. Establert a València durant la segona meitat del segle XVI.
Damià Giner (Xàbia, Marina Alta, segle XVI – País Valencià, segle XVI) Frare observant. Fou ministre provincial de l’orde. És autor d’uns Comentarii Scoti in IV libros sententiarum in faciliorem, et clariorem methodum redacti (València, 1598).
Francesc Giner (Illes Balears, segle XVI) Escultor. Trobant-se a València el 1588, el beat Juan de Ribera li encarregà una imatge de Crist Mort per al monument de Setmana Santa del col·legi de Corpus Christi.
Gregori Giner (Alcoi, Alcoià, 1727 – Manila, Filipines, 1778) Religiós agustí. És autor d’un Flos sanctorum i de quatre volums de sermons en tagal. Promogué millores urbanes en diverses poblacions filipines.
Joan Giner (Catalunya, segle XVIII) Mestre i músic. Fou organista a Arbeca. És autor d’una Aritmètica.
Joaquim Giner (València, 1730 – 1755) Gravador. Autor de treballs notables.
Sebastià Giner (València, segle XVIII) Escriptor i jesuïta. Fou mestre de retòrica al Seminari de Nobles. És autor d’una obra dialèctica, publicada el 1741.
Dades dels Països Catalans 