Arxiu d'etiquetes: Madrid (nascuts a)

Vives i Escudero, Antoni

Deixa un comentari

(Madrid, 4 febrer 1859 – 19 maig 1925)

Arabista, numismàtic i arqueòleg. Fill de menorquins, es formà a Maó. El ministeri d’instrucció pública li encarregà la redacció (1905) del volum dedicat a les Balears del Catálogo artístico y monumental de España. Explorà navetes i talaiots menorquins i els comparà amb els nuraghi sards.

Publicà també Estudio de arqueología cartaginesa. La necrópolis de Ibiza (1917). Reuní una important col·lecció de monedes i peces arqueològiques, que oferí al municipi de Maó.

Vilallonga i Cabeza de Vaca, Josep Lluís de

Deixa un comentari

(Madrid, 29 gener 1920 – Port d’Andratx, Mallorca, 30 agost 2007)

Escriptor i actor. Novè marquès de Castellbell, gran d’Espanya. Adversari del franquisme -que ell havia defensat en la guerra civil-, s’instal·là a França el 1950.

Amb la novel·la Les Ramblas finissent à la mer (1953), de tema barceloní, inicià una sèrie d’obres de problemàtica social espanyola i continuà amb un tipus de cròniques crítiques del gran món (Les gens de bien, 1955; L’heure dangereuse du petit matin, 1957; L’homme de sang, 1959; Allegro barbaro, 1967; Fiesta, 1971; A pleines dents, 1973; etc.).

Publicà articles a la premsa i nombrosos llibres de memòries, entre els quals La nostalgia es un error (1980), La imprudente memoria (1985), Encuentros y encontronazos (1995), quatre volums de Memorias no autorizadas (2000-2004) i Políticamente incorrecto (2006).

Participà com a actor secundari en diversos films en papers d’aristòcrata llatí, dels quals sobresurt Giuletta degli spiriti (1965), de F. Fellini.

Trènor i Palavicino, Leopold

2 Respostes

(Madrid, 21 novembre 1870 – València, 23 juliol 1937)

Enginyer i escriptor. Fill de Tomàs Trènor i Buccelli, i germà de Tomàs. De jove, estudiant la carrera a l’estranger, començà a escriure poesies en català. Guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1893. Més tard hi guanyaria d’altres premis. En presidí la festa l’any 1909.

Publicà els reculls Ramellet de versos i Flors de paper. També és autor dels estudis Juan de Yepes, medio fraile y doctor de la Iglesia, ¿Qué pasa en Limpias? (1920) i d’altres de professionals com el titulat Accidentes eléctricos: efectos patológicos.

Sánchez-Cutillas i Martínez, Carmelina

Deixa un comentari

(Madrid, 23 juny 1921 – València, 22 febrer 2009)

Historiadora, novel·lista i poetessa.

És autora dels reculls poètics Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969) i Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), del volum de narracions Matèria de Bretanya (1976; premi Andròmina 1975) i dels estudis Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al consell de València (1967) i Don Jaume el conquistador en Alicante (1958), així com de diversos articles i comunicacions.

Néta de Francesc Martínez i Martínez, n’ha fet la biografia a Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946) (1974).

Ferrant i Fischermans, Alexandre

2 Respostes

(Madrid, 9 setembre 1843 – 20 gener 1917)

Pintor. Fill de Ferran Ferrant i Llausàs. Inicià els seus estudis sota la direcció del seu oncle Lluís i després anà a l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República.

És autor de l’Enterrament de Sant Sebastià i de Cisneros fundant l’Hospital de la Caritat a Illescas, entre altres obres. Dels seus nombrosos murals cal citar el realitzat per al Palau de Justícia de Barcelona. Guanyà primeres medalles a les exposicions nacionals del 1878 i el 1892.

Pintor d’història, és, tanmateix, més apreciable pels seus apunts, vius i espontanis, i pels seus quadres de paisatges i figures, de colors vius i pinzellada nerviosa.

Foren fills seus Alejandro i Àngel Ferrant i Vázquez.

Dávila Álvarez de Toledo y Colonna, Antonio Sancho

Deixa un comentari

(Madrid, 1590 – València, 1666)

Militar. Marquès de Velada i de San Román. Fou governador d’Orà i de Milà (1643-46), on rebutjà la invasió del príncep Tomàs de Savoia (1645).

En 1664-66 fou lloctinent del Regne de València.

Castellví i Duran, Antoni Benet de

3 Respostes

(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)

Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.

Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:

Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863)  Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:

Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949)  Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.

Castellví i d’Ibarrola, Enric de

Deixa un comentari

(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)

Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.

Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:

Enric de Castellví i Hortega de Medina  (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936)  Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.

Carbó i d’Aloi, Bonaventura

Deixa un comentari

(Madrid, 25 octubre 1819 – 2 març 1888)

Militar i polític. Germà de Narcís. Ingressà a l’exèrcit el 1832 i participà a les campanyes contra els carlins durant la Primera Guerra Carlina. Estigué a punt d’ésser afusellat per la seva participació a les revolucions del 1848 i del 1854.

Ascendit a brigadier el 1857, fou governador militar de Morella i comandant general del Maestrat. El 1871 fou nomenat capità general de les Balears.

Borja i de Castro -germans-

2 Respostes

Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.

Carles de Borja i de Castro  (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592)  Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).

Àlvar de Borja i de Castro  (País Valencià, 1534 – 1580)  Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.

Francesc de Borja i de Castro  (País Valencià, segle XVI)  Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.