(Maó, Menorca, 1877 – Madrid, 1963)
Arqueòleg i numismàtic. Llicenciat en dret, es dedicà especialment a l’arqueologia i a la numismàtica de l’illa de Menorca. Fou membre de la Societat Arqueològica Lul·liana.
Col·laborà en la “Revista de Menorca” i publicà treballs relatius als temes esmentats, després d’una participació directa en les tasques arqueològiques.
Publicà també una Bibliografía numismática menorquina (1923).
(Xàtiva, Costera, 19 juny 1852 – Madrid, 31 desembre 1926)
Arquitecte. Un dels més destacats de la seva època. Estudià arquitectura a Madrid, on va ésser ajudant de F. Jareño.
La majoria de les seves obres són dins la línia d’un constructivisme racionalista i historicista i són a València: cal esmentar els projectes del mercat central, l’escorxador municipal (1902) i un altre de reforma interna de la ciutat, anomenat pla Farreres.
Practicà també un modernisme de tipus francès bastant acceptable (Hotel Reina Victòria).
(Manacor, Mallorca, 28 agost 1901 – Madrid, 10 abril 1958)
Periodista i escriptor. Col·laborà als diaris “Informaciones” i “ABC” de Madrid. Escriví novel·les, obres teatrals i, sobretot, treballs de propaganda antimarxista i antifrancmaçònica.
Es destaquen Mallorca contra los rojos (1936, amb pròleg del Conde Rossi), sobre la defensa de Portocristo, en la qual participà personalment, contra les forces del capità Alberto Bayo, ¡Masones! Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937) i La masonería al desnudo (1939).
(Palma de Mallorca, 1810 – El Escorial, Madrid, 21 agost 1856)
Pintor. Germà de Lluís i d’Alexandre. Format a San Fernando de Madrid i a Roma, d’on tornà el 1843. Concorregué a diverses exposicions.
Mestre del rei consort Francesc d’Assís, ingressà a l’Academia de San Fernando el 1848, any que també esdevingué pintor de cambra; el 1855 succeí Pérez Villaamil en la càtedra de paisatge de San Fernando.
Es ben conegut com a paisatgista, sobretot per les seves vistes nocturnes.
Fou el pare de Alexandre Ferrant i Fischermans.
(Madrid, 9 setembre 1843 – 20 gener 1917)
Pintor. Fill de Ferran Ferrant i Llausàs. Inicià els seus estudis sota la direcció del seu oncle Lluís i després anà a l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República.
És autor de l’Enterrament de Sant Sebastià i de Cisneros fundant l’Hospital de la Caritat a Illescas, entre altres obres. Dels seus nombrosos murals cal citar el realitzat per al Palau de Justícia de Barcelona. Guanyà primeres medalles a les exposicions nacionals del 1878 i el 1892.
Pintor d’història, és, tanmateix, més apreciable pels seus apunts, vius i espontanis, i pels seus quadres de paisatges i figures, de colors vius i pinzellada nerviosa.
Foren fills seus Alejandro i Àngel Ferrant i Vázquez.
(Barcelona, 1806 – Madrid, 1917)
Llinatge d’artistes. Iniciada per Lluís Ferrant i Llausàs.
(Viver, Alt Palància, 13 novembre 1891 – Madrid, 25 gener 1954)
Advocat i periodista. Fou membre de la Joventut Valencianista i col·laborador de “Pàtria Nova”, de València, i, posteriorment, de “La Correspondencia de Valencia”.
Advocat de l’estat a Madrid, acabada la guerra civil fou nomenat delegat de Belles Arts a València.
Obres: Valencia roja (1938), La hora de la economia (1939) i Urbanismo (1951).
(País Valencià, 1727 – Madrid ?, 1786)
Arquitecte. És autor, per encàrrec de Carles III de Borbó, de l’església del Temple de València (1761-80), de façana acadèmica, on adoptà les típiques cobertes ceràmiques valencianes a la cúpula i a les torres.
(Barcelona, 1854 – Madrid, 1902)
Escriptor. Escriví llibres, col·laboracions de premsa i drames en castellà.
(València, 1847 – Madrid, 1909)
Periodista i escriptor. Col·laborà assíduament a “El Mercantil Valenciano”. Fou membre de Lo Rat Penat.
Escriví nombroses peces teatrals (Un francès en Almàssera, Fer les cartes) i alguns poemes en català (1877-88).
Dades dels Països Catalans 