(Ontinyent, Vall d’Albaida, 16 març 1840 – Madrid, 1898)
Compositor. Estudià al conservatori de València i guanyà diferents primers premis i la medalla d’or (1866). El 1876 fou professor de l’Escuela Nacional de Música de Madrid.
Escriví obres religioses per a veus i orgue i nombroses cançons (Serenata moruna).
Les seves obres didàctiques tingueren una gran difusió.
(València, 1522 – Madrid, 31 agost 1594)
Poeta i matemàtic. Comanador de Montesa (1559), lloctinent del darrer mestre Pere Lluís Galceran de Borja i primer lloctinent general de Montesa en revertir l’orde a la corona (1593).
La seva producció poètica, en llatí, publicada pòstumament (Operum poeticarum, València, 1600), manifesta la seva vinculació a l’esperit de la Contrareforma. És autor també del tractat De quadratura circuli (1587).
Fou el pare de Jaume Joan Falcó (València, 1565 – 1641) Frare dominicà. Escriví en llatí i en castellà. Fou cronista del seu convent a València, i autor de diverses obres religioses.
(Alacant, 18 juliol 1826 – Madrid, 26 setembre 1888)
Militar. Lluità en la primera guerra carlina, a la guerra d’Àfrica (1859-60) i a la primera guerra cubana. Fou ascendit a general (1870). En 1874-75 lluità novament contra els carlins.
Fou capità general d’Aragó, Andalusia, València (1878-81), Cuba i Puerto Rico i senador per Alacant.
Era germà del també militar Lluís Fajardo i Izquierdo.
(València, segle XIX – Madrid, 1873)
Pintor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid.
Conreà amb èxit el retrat, els temes històrics, segons el realisme anecdòtic que dominà al segle XIX, i la pintura de natures mortes que segueixen el model holandès del segle XVII.
(València, 1 juliol 1772 – Madrid, 1 octubre 1847)
Gravador. Fill de Josep Esteve i Bonet, i germà d’Agustí i de Josep. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València, fou deixeble de Manuel Monfort.
Pensionat per la cort espanyola, realitzà diversos viatges per Europa. Fou acadèmic de mèrit de Sant Carles (1796) i gravador de cambra de Carles IV de Borbó (1802) i de Ferran VII de Borbó (1818).
Entre les seves obres excel·leix la reproducció del quadre de Murillo Les aigües de Moisès, que presentà a l’exposició de París del 1839 i que li valgué la medalla d’or. Retratà, entre altres, José Palafox.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 1 febrer 1842 – Madrid, 30 gener 1912)
Metge i polític. Estudià medicina a València i a Madrid, on s’establí. L’any 1868 guanyà la càtedra de patologia general a Madrid i s’especialitzà en patologia mental i fou un dels introductors de la neuropsiquiatria a l’estat espanyol.
Informà al senat en l’enquesta per a la reforma del codi penal. Es relacionà amb Charcot i Lombroso. Fundà una clínica mental a Carabanchel (1875) i una altra a la Vila Joiosa.
Home d’idees republicanes, milità en el partit progressista de Ruiz Zorrilla, gran amic seu. Regidor de l’ajuntament de Madrid (1892) i diputat (1893), dirigí el Partit Republicà Progressista (1895).
Hom li atribuí la intervenció als fets revolucionaris de Portugal que acabaren amb la proclamació de la república (1910).
(Alacant, 5 agost 1886 – Madrid, 6 gener 1976)
Compositor. Estudià amb Saint-Saëns i M. Reger. Presidí la Junta Nacional de Música (1931-36) i la secció espanyola de la Societat Internacional de Musicologia, i fou membre de l’Institut de França. Basà la seva producció en la música popular d’Alacant.
Amb Suite llevantina, per a orquestra, guanyà el primer premi del concurs internacional de Viena (1911). Les seves composicions més notables són la Sonata per a violí i piano (1913), Don Quijote velando las armas (1924), la cantata La nochebuena del diablo (1926), el ballet El contrabandista (1928), Sonata del sur (1945), Sonata espagnole (1949), Segon concert per a corda (1956), entre d’altres.
El 1956 Alacant creà el premi internacional de composició Òscar Esplà.
(Alcoi, Alcoià, 6 abril 1871 – Madrid, 21 desembre 1948)
Musicòleg i compositor. Compongué peces per a piano i diverses obres escèniques que portaven la qualificació de retablo.
Autor de biografies de músics, fou el fundador del Museo Instrumental de Madrid.
(Palma de Mallorca, 23 març 1801 – Madrid, 31 juliol 1878)
Militar i polític. Prengué part en la guerra del Francès i, posteriorment, milità en el bàndol absolutista. Tanmateix, en esclatar la primera guerra carlina, milità al costat dels partidaris d’Isabel II de Borbó.
Mariscal de camp des del 1847, fou posteriorment capità general de Puerto Rico (1850) i governador de Cuba (1854).
(País Valencià, segle XIX – Madrid, segle XX)
Metge i polític. Es traslladà a Madrid essent molt jove. Fou un excel·lent especialista de malalties nervioses.
Actuà en política dins el partit republicà.
És autor d’obres professionals i d’alguns escrits sobre la política del moment.
Dades dels Països Catalans 