(Cabrera de Mar / Premià de Mar, Maresme)
Nom donat als dos pobles, pel fet d’ésser, almenys des del segle XI, lliures de subjecció feudal, d’ésser francs de lleudes reials, mesuratge o dret de cóps i d’altres tributs i d’ésser sota la jurisdicció del batlle reial de les Franqueses del Vallès, Llobregat i Maresme, fins que foren alienats per la corona, probablement al segle XIV.
Llocs de les Corts de Sarria i de Sant Just Desvern, els habitants dels quals, tot i pertànyer al territori de Barcelona fins al decret de Nova Planta, foren lliures de tota mena de lleudes reials, mesuratge o dret de cóps i d’altres tributs i eren sota la jurisdicció del batlle reial de les Franqueses del Vallès, Llobregat i Maresme.
Abans del segle XIV pertanyien a les Franqueses del Llobregat, Santa Creu d’Olorda, Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, Santa Eulàlia de Provençana, Sants i Sant Boi de Llobregat, però aquests llocs foren alienats per la corona.
(Isona i Conca de Dellà, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Vicenç de Fontclara), probablement d’origen visigòtic, prop de la vila.
Hom sap solament que el 971 el comte Borrell II de Barcelona en cedí l’església al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, la qual cosa indica que aleshores ja no tenia comunitat.
Extrem septentrional de l’antic territori de Barcelona, a l’indret on el Besòs talla la serra de Collserola, entre l’antiga quadra de Vallbona i el terme de Sant Andreu de Palomar.
L’antiga via Francisca (semblantment a les actuals carreteres i línies de ferrocarril que comuniquen Barcelona amb el nord del país) passava per aquest indret pel coll de Finestrelles, obert entre el turó de les Roquetes i el puig de Finestrelles, on hi havia l’antiga capella de Finestrelles o de la Trinitat.
Jaciment. Ofereix una seqüència cronològica de tot el període epipaleolític a Catalunya, en les seves diverses fàcies, fins al neolític inicial.
Fou excavat per Salvador Vilaseca entre els anys 1930 i 1960 (intermitentment) i, d’ençà del 1979, ho fou per Josep Maria Fullola.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
(o Castellvell del Far, o de Llinars) Antic castell (401 m alt), a l’est del coll de can Bordoi, que ha estat recentment excavat: n’ha aparegut l’estructura i abundant material arqueològic.
Esmentat ja el 1023, el 1041 el posseïa Gombau de Besora pels comtes de Barcelona. Passà als vescomtes de Barcelona (1070-1111), als Vastellvell, als Bell-lloc i a Ramon de Cabrera, i al començament del segle XIV, als Corbera, que hi edificaren la capella de Santa Maria (1336) i s’hi establiren.
S’ensorrà a causa d’un terratrèmol el 1448.
Antic port, al delta de l’Ebre, al sud de l’actual gola de Migjorn, a l’indret de les actuals basses de l’Alfacada i de la Platjola.
Cegat ja vers la fi del segle XIV per la sorra i conegut més tard, fins al segle XVIII, amb el nom del Pantà, època que s’inicià el dessecament i la bonificació intensius.
Al sud es formà el port nou dels Alfacs.
Nom que tenia el terme general de la ciutat de Tarragona.
Al segle XIV comprenia els llocs dels Pallaresos, el Torell, Botarell, el Burgar, el Mas de Moretó, el Milà, el Rourell, Montgons, els Masos d’En Goda, Font de l’Astor, el Codony, Constantí, Vila-seca de Solcina, Vila-seca del Comú, Barenys, la Pineda, Masricard, Mascalbó i Vilafortuny.
(Rupit i Pruit, Osona / Susqueda, Selva)
Antic castell, al límit del Collsacabra, situat possiblement prop de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues.
Esmentat ja el 968, centrava un extens terme, fraccionat al segle XI en els de Rupit i de Fornils, i comprenia els actuals dos municipis.
Dades dels Països Catalans 