(Isona i Conca de Dellà, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Vicenç de Fontclara), probablement d’origen visigòtic, prop de la vila.
Hom sap solament que el 971 el comte Borrell II de Barcelona en cedí l’església al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, la qual cosa indica que aleshores ja no tenia comunitat.
Extrem septentrional de l’antic territori de Barcelona, a l’indret on el Besòs talla la serra de Collserola, entre l’antiga quadra de Vallbona i el terme de Sant Andreu de Palomar.
L’antiga via Francisca (semblantment a les actuals carreteres i línies de ferrocarril que comuniquen Barcelona amb el nord del país) passava per aquest indret pel coll de Finestrelles, obert entre el turó de les Roquetes i el puig de Finestrelles, on hi havia l’antiga capella de Finestrelles o de la Trinitat.
Jaciment. Ofereix una seqüència cronològica de tot el període epipaleolític a Catalunya, en les seves diverses fàcies, fins al neolític inicial.
Fou excavat per Salvador Vilaseca entre els anys 1930 i 1960 (intermitentment) i, d’ençà del 1979, ho fou per Josep Maria Fullola.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental)
(o Castellvell del Far, o de Llinars) Antic castell (401 m alt), a l’est del coll de can Bordoi, que ha estat recentment excavat: n’ha aparegut l’estructura i abundant material arqueològic.
Esmentat ja el 1023, el 1041 el posseïa Gombau de Besora pels comtes de Barcelona. Passà als vescomtes de Barcelona (1070-1111), als Vastellvell, als Bell-lloc i a Ramon de Cabrera, i al començament del segle XIV, als Corbera, que hi edificaren la capella de Santa Maria (1336) i s’hi establiren.
S’ensorrà a causa d’un terratrèmol el 1448.
Antic port, al delta de l’Ebre, al sud de l’actual gola de Migjorn, a l’indret de les actuals basses de l’Alfacada i de la Platjola.
Cegat ja vers la fi del segle XIV per la sorra i conegut més tard, fins al segle XVIII, amb el nom del Pantà, època que s’inicià el dessecament i la bonificació intensius.
Al sud es formà el port nou dels Alfacs.
Nom que tenia el terme general de la ciutat de Tarragona.
Al segle XIV comprenia els llocs dels Pallaresos, el Torell, Botarell, el Burgar, el Mas de Moretó, el Milà, el Rourell, Montgons, els Masos d’En Goda, Font de l’Astor, el Codony, Constantí, Vila-seca de Solcina, Vila-seca del Comú, Barenys, la Pineda, Masricard, Mascalbó i Vilafortuny.
(Rupit i Pruit, Osona / Susqueda, Selva)
Antic castell, al límit del Collsacabra, situat possiblement prop de la parròquia de Sant Joan de Fàbregues.
Esmentat ja el 968, centrava un extens terme, fraccionat al segle XI en els de Rupit i de Fornils, i comprenia els actuals dos municipis.
Assentament neolític a l’aire lliure. El jaciment és situat al promontori de la Carroba, a la dreta de l’Ebre i prop del delta.
Els treballs d’excavació i la fotografia aèria han revelat l’existència d’un mur de tanca de pedra i, a l’interior del recinte delimitat per aquest, nou cabanes el·lipsoïdals d’uns 6 x 4 m, amb llars de foc situades a l’exterior.
És datat de la primera meitat del cinquè mil·lenni aC.
(Castellví de la Marca, Alt Penedès)
Masia i antic lloc, al sud del terme, a l’esquerra del torrent d’Estalella, afluent per l’esquerra del riu de Foix.
El 1255 el lloc, amb dues masies, fou donat per Pere d’Estalella al monestir de Santes Creus.
Jaciment arqueològic, situat en una recolzada del riu Ter.
S’hi distingeixen tres fases d’ocupació: la primera correspon a un poblament ibèric (segles III-II aC) del qual hom ha trobat restes de ceràmiques del tipus campanià, entre altres.
La segona correspon a l’alta edat mitjana (segles IX-XI) i consta de cases semiexcavades a la roca, d’una església pre-romànica voltada d’una necròpoli de tombes antropomorfes.
La tercera (segles XII-XIII) es constituïda per cases encerclades per un clos, situades al voltant d’una plaça central, per una església romànica i a l’entorn, per una necròpoli amb tombes de llosa.
Les excavacions, que foren empreses el 1977 foren dirigides per I. Ollich, i M.D. Buxó fou el cap dels treballs referents a la fase ibèrica.
Dades dels Països Catalans 