(Catalunya)
Poble iber, establert a la part occidental del país.
Ocupava, en el moment de la penetració romana, la vall central de l’Ebre, entre el Gàllego i el Segre, amb el nucli a l’actual Lleida (Ildirda). Potser també ocupaven inicialment el territori dels ilercavons, que se n’haurien separat.
Els ilergets, dirigits pels seus caps Indíbil i Mandoni, es van aliar amb els cartaginesos per lluitar contra els romans.
Nom romà de la ciutat, Ildirda sota els ibers.
Al segle I Sartori la va fer servir de base en la lluita contra Pompeu.
A la rodalia, durant la campanya d’Ilerda, Juli Cèsar va derrotar un exèrcit pompeià (49 aC).
(Terres de l’Ebre)
(o ilergavó) Poble ibèric, establert a les ribes del tram final de l’Ebre, entre la plana de Castelló i la serra de Balaguer.
Amb centre a Tortosa (Iulia Ilergavonia Dertosa), se’ls ha suposat una branca dels ilergets.
Jaciments importants a Tivissa i Alcanar, i necròpolis a Gandesa, Amposta i Xivert.
(o Iltirta) Nom d’una ciutat ibèrica, que correspon a l’actual Lleida (ilergets).
Seca que encunyà moneda de bronze (asos) del tipus normal de les emissions ibèriques.
El nom correspon al precedent indígena que, romanitzat, donà Iluro i que correspon a Mataró.
Ha estat discutit si les emissions monetàries d’Ilduro podrien correspondre al poblat indígena del turó de Burriac o si són de la primitiva Mataró, encara amb el nom ibèric, sense romanitzar, com és més probable.
(o La Guàrdia de Montserrat) Antic castell, aturonat a l’oest del coll de can Maçana, als contraforts occidentals del massís de Montserrat.
Esmentat el 974 amb el nom de castell de Benifaci i el sobrenom de la Guàrdia, des d’abans de 999 fou propietat dels vescomtes de Barcelona, els descendents dels quals es cognomenaren Guàrdia o Saguàrdia (1158), i d’ací la denominació de vescomtat de la Guardia.
L’adquirí el prior de Montserrat, el 1370, amb tot el seu terme i la parròquia del Bruc.
Resta una part dels murs i de l’antiga església parroquial de Sant Pau de la Guàrdia.
(Alpens, Osona / les Llosses, Ripollès)
(o la Guàrdia de les Llosses) Antic castell Comprenia els dos termes actuals, situat sota l’ermita de Santa Margarida de Vinyoles.
És esmentat ja el 1017, dins el comtat de Besalú; el senyorejà la família Guàrdia o Saguàrdia, coneguda des del 1061. El 1270 n’era senyor Galceran (IV) de Pinós; els seus descendents prengueren el cognom Guàrdia i obtingueren el vescomtat de Canet i la baronia de la Guàrdia.
Una bona part del terme pertanyia al monestir de Ripoll i al de Sant Joan de les Abadesses; el de Ripoll comprà el 1363 a la corona el castell, que esdevingué a partir d’aleshores la part més important de l’abadiat, amb vuit parròquies de les quinze que tenia.
(ant: Grealó) Antic castell i despoblat, al cim de la muntanya de Grialó (617 m alt), entre els pobles de Collfred i Colldelrat, que domina pel sud la vall del Segre.
Al costat del castell hi ha les restes de l’església de Sant Miquel i una torre d’alta tensió.
(Sant Julià de Ramis, Gironès)
Cova on foren descoberts instruments prehistòrics de tècnica solutriana (paleolític superior).
És un dels primers indrets on fou possible d’estudiar el solutrià a Catalunya.
(o castell de Gironella) Antiga fortificació de la ciutat, situada al vèrtex oriental, i punt culminant de la Força Vella, a la dreta del palau del bisbe.
Esmentada ja el 1190, era la més important i més alta de les torres gironines; s’esfondrà el 1404, i fou refeta a partir del 1411; en la guerra contra Joan II (segle XV) sofrí nous danys, i tornà a ésser fortificada, per Joana Enríquez, el 1467.
Fou feta volar per ordre de Napoleó el 1814, en retirar-se els francesos de la ciutat; en resten les ruïnes.
Dades dels Països Catalans 