Arxiu d'etiquetes: lleis

Princeps Namque

(Catalunya-Aragó, 1481-1716)

Usatge que estableix, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del príncep o rei a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país; aquests no podien, però, ésser forçats a sortir fora del territori nacional. L’usatge obligava també els nobles feudataris.

El costum implicava que no podia ésser promulgat sinó en el cas que el príncep hi fos present. La forma de convocatòria fou reglamentada per la constitució de Ferran II “Statuïm e ordenam” de la cort de 1481.

A partir del segle XVI fou convocat, sovint, tanmateix, pel lloctinent general. Perdurà fins a la Nova Planta.

Política Lingüística a Catalunya, llei de

(Catalunya, 30 desembre 1997 – )

Llei del Parlament de Catalunya, aprovada en substitució de la Llei de Normalització Lingüística del 1983, per tal de promoure i estendre l’ús del català en tots els segments de la vida social, especialment en els àmbits dels mitjans de comunicació privats, de determinades industries culturals, del món socio-econòmic i de la documentació en massa.

La llei es fixà com a objectiu d’arribar a la plena igualtat, pel que fa als drets i als deures lingüístics en l’ús de les dues llengües oficials a Catalunya, i establí quotes lingüístiques en els àmbits del cinema, la ràdio i la televisió, amb les sancions corresponents, d’acord amb la llei de defensa dels consumidors i dels usuaris.

Davant dels recursos plantejats per les productores i distribuïdores cinematogràfiques, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (5 febrer 1999) va suspendre de forma cautelar les disposicions sancionadores del decret del 8 de setembre de 1998 per a l’aplicació de la llei lingüística.

Patrimoni Artístic de Catalunya, Llei de defensa del

(Catalunya, 3 juliol 1934 – 1939)

Llei promulgada per la Generalitat, per a protegir tots els béns mobles i immobles d’interès artístic, històric, científic i arqueològic de Catalunya, exceptuant les obres d’autors vivents i les que no tinguessin encara 50 anys d’antiguitat.

En virtut del seu article 23 la Generalitat s’emparà el 21 de juliol de 1936 de tots els edificis religiosos, mesura que frenà en part les destruccions portades a terme per l’extrema esquerra com a resposta a l’aixecament militar.

Omnes Causae, usatge

(Catalunya, segle XI)

Usatge que estableix una de les institucions més populars del dret català, la prescripció extintiva de tots els drets i accions al cap de trenta anys de no fer-ne ús, i la prescripció adquisitiva de béns immobles per la seva possessió en concepte de propietari, durant el mateix nombre d’anys, tant si hi ha bona raó com si no.

Procedeix del Llibre dels judicis i, en documents jurídics dels s XI i XII s’aplica, no com a usatge, sinó com a norma de la llei gòtica. Al final del s XII o al començament del XIII s’incorporà als raepertoria de la cort reial de Barcelona i d’aquests als Usatges.

En la compilació del dret català del 1960, es recull l’esperit d’aquest usatge.

Observança, constitució de l’

(Catalunya, 1480 – 1714)

Capítol de cort. Poc valria promulgat per la cort de 1480/81 celebrada a Barcelona, anomenat després constitució de l’Observança. Equivalia a un compromís o una garantia reial de respectar les Constitucions de Catalunya.

El rei (Ferran II) acceptava, consolidava i reforçava, així, una sèrie de traves legals, contra la intromissió atemptatòria de l’autoritat reial en els privilegis, les lleis, els usos i els costums de Catalunya.

Els oficials reials havien d’escoltar sentència d’excomunió en la introducció de llur ofici, llevat del lloctinent general si era familiar del monarca.

La generalitat restava encarregada de vetllar pel compliment d’aquesta disposició i de demanar la revocació de tota ordre anticonstitucional; aquesta era aplicada al cap de tres dies, i en cas de dubte l’audiència reial havia de decidir abans de deu dies.

Ha estat considerada com la clau de volta de l’edifici pactista català, vigent fins al 1714.

Nova Planta, decrets de

(Catalunya-Aragó, 1707 – 1716)

Conjunt de disposicions. Nom amb què generalment és conegut el règim polític imposat per Felip V a la corona catalano-aragonesa, després de la guerra de Successió a Espanya, per mitjà dels anomenats “decrets de la nova planta de govern”.

La característica essencial d’aquests decrets consistí en la supressió del sistema de govern pactat (pactisme), substituït per la implantació de l’absolutisme monàrquic, cosa que comportava en aquell moment històric, l’anul·lació de les llibertats autonòmiques a favor del centralisme.

A l’esmentada guerra, la corona catalano-aragonesa va lluitar al bàndol aliat austrobritànic, a favor del pretendent Carles III, contra els Borbons i el seu candidat Felip, que tenien el suport de Castella.

La seva derrota fou aprofitada pels defensors de l’absolutisme centralista per imposar, primer als regnes de València i d’Aragó (el 1707, després de la batalla d’Almansa, i el 1711, després de la reconquesta del territori aragonès) i, més tard, al Principat de Catalunya (després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i més tard amb els decrets del 1716 i el 1718) i al regne de Mallorca (després de la conquesta, el 1715, i també amb els decrets del 1718), un uniformisme basat en part en la generalització de la legislació castellana i en part en disposicions de nou encunyament (sobretot pel que fa al tema de la hisenda). Tanmateix, la nova legislació no fou reglamentada definitivament fins a la dècada de 1720-30.

El règim de virregnat fou abolit (desaparegué el Consell d’Aragó, les atribucions del qual foren transferides al de Castella), i fou instituït un nou sistema provincial. Les noves províncies tingueren com a autoritat privativa suprema un capità general, amb atribucions militars, polítiques i judicials, els òrgans autònoms de govern, amb poder executiu en certa manera delegat per les corts dels regnes (el cas de la Generalitat de Catalunya), o amb poder judicial especial (el cas del justícia major d’Aragó), foren substituïts per audiències, de poder essencialment judicial, els regidors de les quals eren nomenats des de Madrid; aquestes audiències, juntament amb el capità general que les presidia, formaren un òrgan col·legiat, el real acuerdo, màxima instància mancomunada de poder.

En el terreny fiscal, desaparegueren els antics mitjans d’obtenir recursos per als òrgans de l’administració i el govern autònoms (els béns dels quals foren confiscats), i s’implantà a cadascuna de les noves províncies un import global únic (tot i que pervisqueren determinats tributs menors), repartit sobre la base del treball i la propietat, teòricament més equitatiu que les rendes provincials castellanes i que havia d’ésser pagat per tota la població, sense distinció d’estaments; rebé els noms d’“equivalent” a València, “talla” a Mallorca, “contribució única” a Aragó i “cadastre” a Catalunya. Sobre aquest model, uns quants anys més tard Ensenada intentà d’implantar la contribució única a Castella.

De la gestió d’aquest ram, se n’encarregaren les respectives intendències, al capdavant de cadascuna de les quals fou posat un intendent o un superintendent. D’altra, l’antic règim administratiu territorial i municipal fou suprimit, i en lloc seu aparegueren els corregidors militars. Els consells municipals també sofriren una aristocratització.

Finalment, en l’àmbit de la legislació, desaparegué la gairebé totalitat del dret polític foral: el dret civil i el penal, en canvi, tingueren una sort diferent, segons els casos. Així, fou totalment suprimit i substituït pel castellà a València, mentre que a Catalunya es mantingué gairebé íntegre.

Estatut Interior de Catalunya (1979)

(Catalunya, 1979 – )

Conjunt de lleis que desenvolupen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l’autogovern català.

Comprèn la llei del Parlament de Catalunya.

Estatut Interior de Catalunya (1933)

(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)

Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.

Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.

Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.

Estatut de la Mancomunitat de Catalunya

(Catalunya, 9 gener 1914 – 1930)

Norma jurídica que regulava les funcions essencials de la Mancomunitat de Catalunya.

Proposat per l’assemblea de diputacions catalanes, fou aprovat pel govern espanyol el 26 de març de 1914.

Constitucions i altres drets de Catalunya

(Barcelona, 14 febrer 1493)

Compilació del dret general de Catalunya, aplegada i reelaborada successivament cap al final del segle XVI i a la primeria del segle XVIII.

La primera redacció fou acordada per les Corts de Barcelona del 1413 i encarregada a una comissió de juristes, els quals agruparen sistemàticament els capítols dels antics Usatges de Barcelona i les constitucions i altres fets de Corts, i els traduïren al català. L’obra, però, amb l’addició d’un nou volum que incloïa les Pragmàtiques, no fou publicada fins al regnat de Ferran II el Catòlic (1493).

La segona edició, fruit de les Corts presidides per Felip II, fou publicada en 1588-89 i comprenia un tercer volum on eren aplegades les disposicions que havien perdut vigència.

La tercera edició, acordada per les Corts de Barcelona del 1702, presidides per Felip V de Borbó, aparegué el 1704, poc abans de la guerra de Successió. Aquesta darrera edició ha continuat vigent en algunes matèries (dret privat, processal, etc) fins a la compilació del 1960.