(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 1942 – )

Lingüista. Inicià la seva carrera en l’àmbit de la filologia clàssica, i fou professor de grec a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Posteriorment es reorientà cap a la lingüística general. És doctor en lingüística general per la Universitat de Reading (Anglaterra). Després fou catedràtic del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona.

Especialitzat en lingüística descriptiva, fonologia i morfologia, és autor de nombrosos treballs, com Elements per a una gramàtica generativa del català (1981), Dialectologia (1996), Entre la dialectologia i la lingüística (1999) i Lingüística descriptiva. Una introducció aplicada al català (2000).

(Campos, Mallorca Oriental, 22 agost 1932 – )

Lingüísta. Després de fer estudis a les universitats de Barcelona, Lovaina i Poitiers, es doctorà en filologia romànica el 1956, amb una valuosa tesi sobre els paral·lelismes lèxics en els dialectes catalans, publicada a la “Revista de Filología Española” en 1958-60.

Catedràtic d’institut, professor adjunt de lingüística romànica (des del 1955) i catedràtic de dialectologia catalana (des del 1983), ha pres part en nombrosos congressos i ha publicat articles sobre lingüística catalana -especialment sobre dialectologia i etimologia- a la “Revue de Linguistique Romane”, el “Boletim de Filologia, Orbis”, “Estudis Romànics”, etc, a més de diverses miscel·lànies i volums col·lectius.

Ha publicat l’edició del Regiment de preservació de pestilència de Jacme d’Agramont (1971) i les obres Els parlars (1978), Estudis de geolingüística catalana (1978) i Introducció a la dialectologia catalana (1986). Cal destacar la seva tasca en l’edició de l’Atles lingüístic del domini català (2001-08), iniciat per Antoni M. Badia i Margarit, el qüestionari del qual publicà el 1993 (amb Badia i Margarit i Lídia Pons, amb qui el 1998 publicà Etnotextos del català oriental (1998), que conté materials inèdits recollits en les enquestes de l’Atles), i també l’Atlas linguarum Europae, en curs de publicació des del 1983, i el Léxico de los marineros peninsulares (1985-89).

Altres obres són: Dialectologia filològica. Transfusió lèxica. Llengua escrita i dialectalismes (1993), La lliçó lingüística de Maria Antònia Salvà (1995), Francesc de B. Moll: ciència i humanitat (1995), Onomàstica i dialectologia (1996), Aproximació al dialecte eivissenc (1999), Llengua històrica i llengua estàndard (2001), Contacte i contrast de llengües i dialectes (2006), Escrits lingüístics mallorquins (2007) i el 2008 el Petit atles lingüístic del domini català.

Membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1978) i director de la secció de llengua de l’Institut d’Estudis Andorrans (1982), i president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. El 1997 rebé el premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear i el mateix any li fou atorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

(Bell-lloc, Pla d’Urgell, 10 gener 1940 – Barcelona, 27 octubre 2010)

Lingüista. Estudià magisteri a La Normal de Lleida i, posteriorment, filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, on l’any 1970 es doctorà en filologia romànica. Obtingué el títol de master en lingüística a la universitat de Reading (Anglaterra) el 1977.

“¿Què són una persona i una comunitat sense un Estat seu de debò, un estat que no maldi secularment i incessantment per eliminar-te o sotmetre’t sinó que et defensi a ultrança?” (Joan Solà i Cortassa, 7/mai/2009) 

Professor a diversos centres docents des del 1965 (entre els quals, la Universitat Autònoma de Barcelona i les extensions universitàries de Girona i Tarragona). Des del 1984 fou catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona. Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.

Ha col·laborat en revistes especialitzades i ha publicat diversos estudis sobre lingüística catalana, com Estudis de sintaxi catalana (2 volums, 1972-73), A l’entorn de la llengua (1977), Del català correcte al català incorrecte (1977), “Ser” i “estar” en el català d’avui (1981), Sintaxí generativa catalana (1986), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987), L’obra de Pompeu Fabra (1987), Bibliografia lingüística catalana del segle XIX (1989), Lingüística i normativa (1990), Sobre lexicologia catalana actual (1992), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) i Història de la lingüística catalana, 1775-1900 (3 volums, 1998), algunes de les quals en col·laboració.

(Bellvís, Pla d’Urgell, 8 juliol 1944 – )

Lingüista. Cursà estudis de matemàtiques i de lletres a la Universitat de Barcelona i s’hi llicencià en filologia romànica. Professor de lingüística i semiòtica d’aquesta universitat.

Ha publicat Elementos de lingüística matemática (1975, premi Anagrama d’Assaig), Lògica, lingüística y matemática (1976), Literatura i teoria del coneixement (1978), Lingüística i qüestió nacional (1979, premi Joan Fuster 1978), Signes, llengua i cultura (1980, premi Xarxa 1979), La semiòtica (1984), De l’amor als signes (1984), Literatura i teoria del coneixement (1986), Comunicació, societat i llenguatge (1933) i Cap a una lògica de la seducció (1997).

El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.

(Barcelona, 13 octubre 1943 – )

Lingüista. Llicenciat i doctorat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, de la qual (des del 1967) fou professor a la facultat de filologia.

Ha publicat sobretot assaigs de fonologia i de dialectologia: Gramàtica catalana. Curs elemental per a infants (1969), La “u” catalana d’origen consonàntic (1971), La lengua catalana fronteriza en el Bajo Aragón meridional. Estudio fonológico (1973, la seva tesi doctoral), Fonologia diacrònica catalana: aspectes metodològics (1976), Introducción a la lengua y a la literatura catalana (1977, en col·laboració amb A. Terry), Escissió i coalescència fonemàtiques: precisions teòriques (1977), Sobre el benasquès (1980). Dades sobre la freqüència de les unitats fonològiques del català (1981).

Responsable de l’edició crítica de les Converses filològiques de P. Fabra (1983-84) i el projecte Diccionari del català contemporani (1984), col·laborà a l’Atlas Lingüístic del Domini Català’ i l’Atlas lingüístico de los Marineros Peninsulares.

Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, el 1999 fou nomenat director de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans.

(Barcelona, 22 desembre 1944 – )

Lingüista. Diplomat en arqueologia hispànica per l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Barcelona (1979), llicenciat en filologia hispànica (1981) i doctor en filologia catalana (1988) per la Universitat de Barcelona.

Ha estat col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans (1980-1983), professor de llengua catalana de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (1981-1987), professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona (1983) i des del 1990 com a titular numerari.

Els seus principals àmbits d’interès com a investigador i docent són la història de la llengua catalana en tots els seus aspectes i l’onomàstica, per als quals disposa d’una especial aptitud d’historiador.

En són resultat les seves obres El Barcelonès i el Baix Llobregat, en col·laboració (1982), El Capbreu de Castellbisbal. Estudi filològic i lingüístic d’un text català antic (1984), Coneguem els nostres parlars, en col·laboració (1985), Documents d’història de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra, en col·laboració (1986), Les Homilies de Tortosa. Estudi filològic i lingüístic (tesi doctoral) (1988), guardonada amb el premi Mossèn Sanabra (1988), a més de nombrosos articles.

Posteriorment ha publicat, entre altres, Treballs de lingüística històrica catalana (1994), Repertori d’antropònims catalans (1994), en col·laboració amb Jordi Bolòs, Estudis d’onomàstica catalana (1995), Consideracions sobre l’onomàstica (1996), i una edició amb un estudi lingüístic del Cronicó de Perpinyà (segle XIII) (1997).

També ha publicat, en col·laboració amb Joan Anton Rabella, el Diccionari etimològic manual (1999) i Primers textos de la llengua catalana (2001), i, juntament amb J.A. Rabella i Mar Batlle, Topònims Catalans. Etimologia i pronúncia (2002).

Ha participat en diversos projectes, entre els quals destaca el Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya (2003). Membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i del consell de redacció de la revista “Llengua i Literatura”.